Mariano Rajoy: El candidat del Procés

Els processistes necessiten desesperadament que Mariano Rajoy guanyi aquestes eleccions generals, com sigui. Si el PP (o la seva marca blanca de Ciutadans) no poden formar Govern, el ramat d’hiperventilats que pastura l’ANC despenjaran les estelades dels balcons,  l’11S aniran a passar el dia a la platja i TV3 tornarà a ser una televisió plural. I això no pot ser!

Porten quatre anys inoculant-nos un estereotipat perjudici envers una caricaturitzada España “de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta” que diria Antonio Machado. Ens han injectat en vena l’odi envers la resta de ciutadans la Península a base d’una fal·làcia metonímica, on tots els espanyols son el PP. Una subespècie que, per alguna tara genètica, estan condemnats a votar a la dreta més rància eternament. No com els catalans, el poble escollit pels Deus, que mai triariem a polítics corruptes i de dretes, com Mas o Pujol. Mai!

Aquells que a Catalunya viuen de vendre fum de coloraines, un pensament màgic basat en puerils i ridícules utopies de fades i unicorns, ens diuen ara que es radicalment impossible canviar el Govern de la Moncloa. Son els mateixos que pretenen fer-nos creure que la ONU i la UE acceptaran una independència unilateral, amb el 53% de la població en contra, si polsem “el botó de la desconnexió” i ho desitgem molt fort ,tots juntets i ben agafadets de les manetes.

Ara proclamen que no es pot canviar res, que no hi ha alternativa possible, que un referèndum legal i acordat no es pot realitzar ja que “ens hem passat la pantalla“, que ens rendim i el 20D ens quedem a casa, mentre l’ANC celebra amb cava i xerinola una nova victòria del seu candidat predilecte: Mariano Rajoy. Han passat de prometre gelats per postres cada dia a defensar la immobilitat eterna del statu quo. No fos cas que es desmuntés el Procés, aquest moviment contrarevolucionari la única finalitat del qual es mantenir a la dreta neoliberal d’Artur Mas al poder, mentre mentre distreu a la població a base de performances patriòtiques.

Si no hi fos Mariano Rajoy ¿a qui donaria Artur Mas la culpa de totes les retallades genocides que el seu Govern de sàdics neoliberals han perpetrat contra el poble de Catalunya? Com retroalimentaria la seva dialèctica d’odi entre pobles i obediència entre classes? Com justificaria la seva absoluta inacció legislativa? Com es faria la víctima davant un malèfic enemic extern, amb el suat ploricó que tan excita sexualment als seus votants?

Els pocs independentistes honestos que queden al marge del dantesc circ del Procés demanen obertament el vot per En Comú Podem, com l’ex-diputat Quim Arrufat, i lamenten que els partits processistes  hagin renunciat al dret a decidir.

En canvi, ERC i CDC, per fomentar que Rajoy arrasi amb una abstenció massiva dels catalans, han escollit els candidats més ridículs, mediocres i grotescos que es recorda (i mira que superar Bosch, Terricabres o Tremosa era difícil!). Per una banda el convergent Quico Homs es dedica a anomenar “hienes” als no-procesistes i clama per una “revolució dels botiguers”, es a dir, una mobilització insolidària de les classes mitges i altes per no pagar impostos a les regions pobres. I, per rematar, un video vergonyós i friki demanant fer proselitisme independentista als sopars de Nadal.

Per altre banda, els republicans han posat de cap de llista a Gabriel Rufián, el qual regurgita odi supremacista envers els espanyols, però en castellà. Com si fos un Heribert Barrera passat pel Google Translator. Anomena feixista als que van signar la Constitució (com Miquel Roca de CIU, o Jordi Solé Tura del PSUC) i confessa estar cobrant l’atur de forma fraudulenta, robant diners de tots els espanyols. Tot això mentre mira a l’infinit, amb pose de poeta romàntic, i fa pauses dramàtiques entre les paraules, com si d’aquesta forma tan esperpèntica no ens adonéssim del seu nivell d’indigència intel·lectual. Pobre Joan Tardà, no entenc com algú tan d’esquerres i brillant s’ha deixat humiliar pel seu partit, deixant que li posin això de nº1.

De fet, avui Rufian ja ha advertit que ERC no votarà cap candidat a la Moncloa, ja que “Catalunya ja es independent“ (a la dimensió paral·lela de bogeria i alienació mental on viu ell, deu ser). I que van a fer, doncs, a Madrid? A vaguejar i cobrar dels nostres impostos? Perquè es presenten a aquestes eleccions si ja han desconnectat?. Queda clar, doncs, que els vots republicans no serviran per fer cap canvi d’esquerres a Espanya, sinó que contribuiran amb el seu silenci còmplice a que Mariano Rajoy es perpetui com a President. Més clar, aigua. Votar a ERC o CDC es votar a Rajoy.

PD: per si quedava algún dubte…

TOP CONSPIRANOIA: Qui està filtrant els Papers de Barcenas?

1.- LUIS BARCENAS: Qui millor que ell mateix? Sens dubte si algú va tenir accés a la comptabilitat en negre del PP va ser ell, que n’era el màxim responsable! Motius? Bé, arrel de la trama Gürtel Cospedal el va acomiadar i podria ser una venjança personal. Pegues=> A sobre que li paguen cotxe oficial i despatx, tot i haver-lo acomiadat, i li fan una amnistia fiscal a mida per tal que regularitzi els 22 milions d’euros de dubtosa procedència que tenia a Suïssa, s’hauria de ser ben burro per llençar-se aquestes pedres tan grans sobre la teulada.

2.- ESPERANZA AGUIRRE: Derrotada al Congrés de València per l’equip de Mariano Rajoy, va abandonar molt sospitosament del govern autonòmic de Madrid, just abans de que tot aquest escàndol comencés. Es una dels pocs dirigents populars que no apareix a la llista de pagaments en negre, ha estat una de els veus més crítiques amb Rajoy i amb la corrupció dins de l’executiva del seu partit i, en cas de dimissió, seria una de les candidates més fermes a la successió. Pegues => I el diari El Pais, que es porta a matar amb Aguirre, que pinta com a principal mitjà on s’ha filtrat la informació? I si, ella podria ser una candidata a rellevar Rajoy, però sens dubte qui té més números és el seu arxi-rival Gallardón.

3.- LA TROIKA: Tenim el precedent d’Itàlia, quan la Troika va obligar a posar al tecnòcrata Monti al front d’un govern d’unitat, just després de que es publiquessin un bon nombre d’escàndols de corrupció del llavors President Silvio Berlusconi. Sense lloc a dubtes tenen poder i influència suficients per ordir una trama i posar un buròcrata a la Moncloa. Pegues=> I per quin motiu voldria la Troika rellevar Rajoy? Mariano obeeix cegament els seus designis i ara mateix la Prima de Risc es troba bastant estable, dins del que cap. Si li volen imposar alguna mesura econòmica tan sols ho han de suggerir, no cal aquest truculent culebrot!

4.- AZNAR: Aquesta es la teoria que ha presentat el periodista Luis Maria Anson, ex-director de La Razón, en un article al diari El Mundo on afirma que Aznar és la única persona amb prou autoritat dins el partit per unir-lo i rellançar-lo i, fins i tot, afirma que Rajoy no tindria cap problema per apartar-se del poder en aquest cas. I, sospitosament, l’ex-president tampoc apareix en els papers filtrats. Pegues=> En el mateix text Anson reconeix que Aznar no te cap mena d’intenció de tornar al poder. Així doncs, sembla clar que ell no seria la ma negre que ha tramat les filtracions

5.- RUBALCABA: Aquesta és la teoria que defensa el PP de portes en fora. Els populars sempre han vist en l’actual líder de la oposició un obscur Maquiavel, un pervers conspirador capaç d’aliar-se amb ETA per volar els trens d’Atocha i dur a Zapatero a la victòria el 14M. En un sistema quasi bipartidista com el nostre el desgast del govern dona rèdits automàticament al primer partit de la oposició, així que ell sembla el principal beneficiari de les filtracions, de fet les enquestes els hi donen un tímid avanç de 10 diputats. Pegues=> I que fa El Mundo i Intereconomia col·laborant amb PRISA i el PSOE? No cola! I com ha aconseguit Rubalcaba tenir accés als comptes més secrets del seu partit rival?

6.-NINGÚ: Els principals diaris del estat han aconseguit, sense ajuda de cap talp polític, tenir accés a arxius d’alguna forma, per exemple mitjançant un “hacker” tipu Lisbeth Salander o Julian Assange, un espia que va entrar dins la mateixa seu del PP o directament els han falsificat. Els rotatius més destacats de la dreta i el centre-esquerra s’han aliat, sense cap estratègia política comuna, pel simple afany de vendre més exemplars, tot i posar en risc tota l’estabilitat política del país. Pegues=> Els Papers de Barcenas no estaven digitalitzats, per tant resulta difícil imaginar que es van piratejar o copiar sense el permís d’algú que hi tingués accés directe. També resulta poc realista una inèdita aliança de la premsa, des de El Pais a la Gaceta, per causar un terrabastall tan gran, tan sols per incrementar les seves ventes.

BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.

Reflexions preelectolrals vasco-gallegues

GALICIA

Les eleccions gallegues careixen de tota emoció i interès polític, ja que el bacallà està tot tallat,venut i regalat.

Històricament les enquestes a Galícia sempre encerten el resultat, ja que el nombre d’indecisos en aquestes terres es pràcticament nul i el  comportament social a les urnes respon a raons exclusivament demogràfiques: el vot rural i de la gent gran va massivament al PP i el vot urbà i més jove va tot al actual govern de PSdG-BNG.

Així doncs el PP va perdent vots i escons a mida que la generació d’octogenaris analfabets, nostàlgics del també galleg Franco, la va dinyant, i cada 4 anys perd 2 diputats, de forma quasi matemàtica; és a dir, si els meus càlculs no fallen, obtindrà 35 parlamentaris, cosa que, degut a la seva impossibilitat per aliar-se amb cap altre força política, el deixarà un cop més a al oposició. El fet que hagin esclatat diversos casos de corrupció política, amb prou feines tindrà incidència en el vot dels iaios que no deuen ni saber que Manuel Fraga ja ni és el candidat i acudeixen als comicis arrossegats pel cacic de torn.

EUSKADI

Patxi López mereix ser Lehendakari. I dic això des de la meva perspectiva independent, que mai he optat per una papereta amb les sigles del PSOE, ni cap de les seves filials, i que, ideològicament, estic força més a prop de EB o Aralar.

Però després de 30 anys ininterromputs de govern del nacionalisme conservador i de diversos fracassos encadenats d’esperpèntics projectes sobiranistes que no han dut enlloc, Ibarretxe ha de plegar.

El PSE és, sens dubte, el partit que més va arriscar políticament en el procés de Pau, obrint ponts de diàleg amb les bases de Batasuna, sabent que s’hi jugaven la pell i que la caverna mediàtica se’ls llençaria a la jugular. Va aconseguir  deixar a banda el rancor produït per morts i atemptats que han causat moltes baixes entre les seves pròpies files; cosa que cap altre força política basca ha sabut fer.

Les enquestes parlen que, segons sembla, les úniques combinacions polítiques que sumarien majoria seria una suma de PSE+PP (un error estratègic garrafal que constituiria un nou front de divisió social en funció del nacionalisme) o una altre PNV+PSE, la favorita per els electors, en la que el partit nacionalista hauria de rellevar al actual lehendakhari per una figura més pactista i moderada (cosa que Iñaki Urkullu, president del PNV, està desitjant de fa temps), i el PSOE s’asseguraria suport parlamentari a Madrid pel resta de la legislatura.

A més, una entrada del socialisme a Ajuria Enea suposaria una oportunitat per avançar en l’autogovern basc mitjançant una entesa amb el govern central, sense estridències radicals condemnades al fracás segur. També podria servir per obrir una nova oportunitat al procés de diàleg, tot i aque aixó ho veig força més difícil.

En quant a la no presència de l’esquerra abertzale proetarra, tot i ser absolutament contrari a la Llei de Partits, crec que en aquesta ocasió, després d’haver volat pels aires el procés de Pau i emprar els vots del PCTV exclusivament per desestabilitzar el Parlament, crec que tenen més que merescut passar al extraparlamentarisme.

REPERCUSIONS EN POLÍTICA ESPANYOLA

Una derrota sonada del PP en ambdues comunitats, com la que apunten gairebé totes les enquestes (el candidat popular a Euskadi no el coneix ni sa mare), podria precipitar un debilitament del líder de la oposició, Mariano Rajoy, que ni en una situació d’extrema crisis econòmica hauria sabut rendabilitzar el descontent popular, facilitant així l’inevitable assalt a Gènova per part de la malèfica E$$pe que guaita pacient la seva oportunitat

PP vs PP: Quin culebrot!

Oblideu-vos de Dallas, Falcon Crest, Nissaga de Poder o Topacio;  el millor culebrot que mai hauiem pogut imaginar és la guerra civil que s’ha desmelenat al carrer Gènova 13, edifici que un dia va ser la seu d’un partit polític anomenat PP i que actualment ha esdevingut el camp de combat d’una batalla surrealsta entre fatxes radicals i conservadors moderats amb tots els elements perqué la sèrie sigui un èxit d’audiència! Poder, intrigues de passadís, traïcions, punyalades, amors impossibles… Tot s’hi val!

Per una banda tenim a  Trotona de Pontevedra, sola i aïllada a la cúpula del seu partit amb la única ajuda de la pobre Soraya, l’ambiciós Gallardón, i alguns barons territorials i, per l’altra, el sector taliban a les ordres de la COPE i lideats per la malèfica Esperanza Aguirre, disposada a tot per tal de ser Presidenta . 

I jo em pregunto: hi ha espai al mapa polític espanyol per dos partits de dretes? Seria convenient i desitjable un PP centrat i moderat o potser representaria un perill per als progresistes, a qui, potser, ens convè una dreta ben radical absolutment allunyada de cap possibiitat de victòria? No ceieu que podria ser molt divertit tenir un partit veritablement ultra sense cap complexe i liderat per el duo Losantos-Aguirre? 

De moment aquesta insòlita crisi ens ha deixat unes declaracions tan dantesques com les d’Itrgaiz acusant a Rajoy de ser còmplice d’ETA o unes imatges veritablement impagables: per primera vegada a la història del nostre país, que jo recordi, els militants d’un partit polític democràtic s’han manifestat contra els seus pròpis liders. Can you believe it?  Que més pot passar en els propers capítols?? Quina intriga! 

Ai no, que aquest video no era!! Perdó, però es que son tan semblants que amb les presses…

PD: També parlen d’aquest tema a:

• El blog del Theo
• En la parada

 

Rodrigo de Santos: pepero, homòfob, hipòcrita, corrupte, pederasta, ionki…

OHHH! Pero quina joia d’home!! Es que ho te tot! Quina perla del Mediterrani!

Aquest que veieu a la foto és Rodrigo de Santos, regidor del Pp que va saltar a la fama després de gastar 50.804 euros dels presupostos públics del Ajuntament de Palma de Mallorca en prostituts masculins entre 2006 i 2007 (tot i militar en una organització ultracatòlica i participar en manifestacions contra el matrimoni gai), camuflant les factures com si fossin d’una suposada bugaderia nocturna.

Ara resulta que, a més, alguns dels tios que es va tirar eren menors. Ell ha declarat publicament que ho va fer sota els efectes de la droga (“es que me hecharon unos polvillos en el colacao…” ) i que  no sabia l’edat dels xaperos ja que aquests no li mostraven el DNI. Vaja que només li ha faltat dir la mítica frase de Santiago Segura a Airbag “¿Como iva a saber que tenia 12 años? La culpa és de las madres que las visten como putas!“.

Tot aixó em suggereix un grapat de preguntes retòriques i reflexions atzaroses: 

– Com cony et pots gastar 50.000 euros en xaperos en dos anys? Va convidar a mitja illa? Els tios eren esculturals, en plan Jonathan Rys Meyers? Que li van fer?

– Quan l’alcaldesa Caterina Cirer va veure factures de 5.000 euros d’una bugaderia a les 5:00 del matí no va sospitar res? Al igual!

– Com ha recuperat tan ràpid els diners, que ja ha tornat? I com ha aconseguit que aquest cas passés tan ràpidament desaparcebut per els mitajns de comunicació generalistes? Si, ja sé que aquí afortunadament no tenim una premsa tan inquisidora com als EUA i no ens escandalitzem tan fàcilment però… no pot ser que en realitat estigui encobrint a algú més poderós? Algú del PP amb un càreg més elevat, també armaritzat.. tipu… no sé… a mi s’em en ocurreix un… a vosaltres no? Una pista: el seu nom comença per “mari” i acaba per “ano“! De fet De Santos era un protegit d’Ana Pastor, ma dreta de la Trotona… que cosas!

– I la dona? Pobre! Imagineu-vos per un moment que vosaltres sou una senyorona burgesa que es rodeja de l’alta alcurnia mallorquina en clubs i festes elitistes: Amb quina cara la deuen mirar quan entra? I això per no parlar de les bromes als fills que deuen anar a escoles privades ultres; no hi deu haver un altre tema al pati!!! Una amiga meva sempre diu que a Mallorca es coneix tothom!

– Es demostra un cop més la relació entre homofòbia i homosexualitat encoberta; així com entre depravacions sexuals, pederastia i autorepressió sexual.

A Rodrigo i a tots els acolits armaritzats del seu PPartit, els hi dedico aquest genial video: “El chiquifacha”!!