Perquè es millor un President de la República de dretes a una Monarquia?

L’argument més absurd i hipòcrita amb que alguns suposats progressistes defensen la corcada institució monàrquica es la possibilitat que amb un règim republicà la Presidència recaigués en el PP i Aznar, per exemple, fos escollit en el carreg.

I jo em pregunto: No està la dreta governant ja a Europa, Espanya, Catalunya i a gairebé tots els Ajuntaments, excepte alguna vil·la gala com L’Hospitalet? No té la oligarquia financera el poder executiu, legislatiu, judicial i mediàtic al seu servei? I evidentment que em puc imaginar a Aznar al capdavant del Estat: exactament això mateix va ocórrer entre 1996 i 2004 i amb l’actual règim constitucional en vigor. Així doncs pitjor no ens podria anar!

Però la part més retorçada i escabrosa de l’argument es el raonament de fons: preferim una institució hereditària i vitalícia, medieval i pre-il·lustrada a acceptar un resultat desfavorable en unes eleccions lliures? Però quina merda de demòcrates estem fets?

Seguint aquest fil argumental podríem adduir que, davant la possibilitat que la dreta pugui guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals, seria millor re-establir un règim polític nobiliari i feudal en tot el seu esplendor alt-mitjeval. Retornem al segle X i substituïm alcaldes i diputats per marquesos, barons i comtes; els parlaments els transmutem pels furs i els drets humans dels ciutadans pel vassallatge dels territoris. De ben segur que els nacionalistes conservadors, que no deixen de ser una versió moderna del carlisme, saltarien d’alegria, doncs la seva utopia romàntica passa, precisament, per reinstaurar les fronteres i les institucions d’aleshores.

Sempre serà millor un President de la República de dretes, algú a qui se’l pot fer fora en els propers comicis, a un Rei que es propietari del càrrec fins a la seva mort o abdicació voluntària. Sempre serà preferible un polític antipàtic, a qui se’l pot seure davant un tribunal, a una figura que és inviolable davant qualsevol delicte que pugui cometre. Sempre serà una opció més òptima que hi hagi una rotació política al Cap d’Estat a que aquest títol passi de pares a fills, indistintament de la capacitat, preparació o ideologia de l’hereu.

Es necessari un àrbitre supra-partidista en el nostre sistema parlamentari? Home, doncs podria arribar a acceptar que en el convuls període de la Transició, en un moment on sortíem d’una dictadura feixista, amb els militars nerviosos, els comunistes com a gran força de la oposició i dues bandes terroristes molt actives (ETA i GRAPO), gran part de la població penses que un Rei apolític podria fer de balança entre els dues  Espanyes evitant un nou conflicte bèl·lic civil.

Afortunadament aquest context es història i ara ens trobem dins la voràgine d’una crisi on els Borbons no son solució sinó problema, mostrant obertament el que sempre ha estat aquesta família des dels temps de Lluís XVI: una casta parasitària de lladregots, amb les seves capacitats intel·lectuals obturades per dècades d’endogàmia matrimonial. I ara tan sols cal que ens indiquin si volen acabar els seus dies com Maria Antonieta o com Alfons XIII: guillotina o exili.

BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.