FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!

Virtuts i defectes

Ahir estava al Caixa Fòrum veient una exposició del pintor bosni Mersad Berber, quan em va cridar l’atenció la seva reinterpretació artística, en un inquietant collage, sobre el mite grec d’Ícar i Dèdal: un tòpic emprat en infinitud de cops dins la història del art pel simple motiu de l’eterna vigència de la reflexió que ens suscita: cal buscar l’equilibri de totes les nostres accions ja que si volem junt al mar la humitat desfarà les nostres ales, però si, pel contrari, el nostre vol agafa tanta alçada com per aproximar-nos al sol, la seva calor produirà un efecte encara pitjor.

Això mateix ho podríem aplicar a l’escala de valors morals en el que la societat occidental, hereva de la tradició judeocristiana, divideix el comportament humà en virtuts i defectes que, tal i com pretenc demostrar, molts cops podrien ser intercanviables si no en sabem trobar la seva justa mesura.

Sinceritat – Hipocresia.

De la mateixa forma que podrem trobar patètica a una persona que fa descaradament la pilota al seu superior per tal d’obtenir favors o un ascens, qui de nosaltres seria capaç de dir al seu cap que porta un vestit horrible, o que el seu gust musical és deplorable? Es més, quina necessitat n’hi ha? No és més agradable una feina en pau i harmonia, sense tenir que escoltar a cada instant com algú ens recorda la nostre llarga llista de defectes?
De fet, trobo que no hi ha res tan radicalment hipòcrita com pretendre no ser-ho.

Modèstia – Egolatria

Jo sempre he cregut que cal ser conscient de les pròpies limitacions, però també estic orgullós de els meves virtuts. Penso que la modèstia és la falsa excusa dels mediocres, d’aquells que no tenen aspiracions que ser una arbre més del bosc. Es d’una cutreria aberrant presumir d’allò que no tenim, però resulta molt més perillós caure en un abisme de difícil retorn si renunciem a la nostre pròpia autoestima.

Tolerància – Intolerància.

Evidentment que els intolerants son perillosos, però aquí entrem en d’interessant debat sobre si cal tolerar la intolerància. Deixem que, en nom de la llibertat d’expressió, aquells que pretenen imposar una societat excloent puguin fer tranquil•lament apologia del racisme, la homofòbia o el masclisme? On posem la línia vermella?

Doncs res, espero que amb aquests tres exemples hagi quedat clar que no existeixen els valors absoluts, que qualsevol defecte ben entès pot ser beneficiós per la societat i que una suposada virtut, portada al extrem esdevé perniciosa. Així doncs desconfieu d’aquelles ideologies que pretenen imposar una ètica basada en valors universals de bé i mal i penseu sempre que, com deia el meu adorat Maquiavel, la finalitat sempre alguns cops justifica els mitjans, ja que no existeix cap idea que pugui ser superior a la realitat material de la qual ha sorgit.