Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

“La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

“Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.

MASCLISME I ROCK

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre…

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!

Orgull de FAN

Anava jo tan feliç creuant el centre de la meva ciutat , a punt de tornar a la meva dolça llar, quan la meva mà s’ha desplaçat al fons d’una butxaca dels pantalons, buscant el mòvil, l’encenedor o un cigar potser, tan és. La questiò és que els meus dits han ensopegat amb una petita peça de plàstic plana i de pocs centímetres… SIII!! No m’ho podia creure! Havia estat allí tota la setmana, esperant al aguait que jo la trobés! Quan ja la donava per perduda ha tornat a mí la pua que Morrissey em va llençar a la má en el seu passat concert a Madrid! Perfí he aconseguit superar aquest trauma teenager!

Ara em direu que no és més que un absurd delriri mitoman pròpi d’una pija a l’edat del pavo, però heu de saber que a mi m’agrada molt ser fan de persones i coses. Que té de dolent?

La veritat és que quan em fascina una cançó, un llibre o una pel·lícula, no puc deixar-me de preguntar qui és la persona que hi ha el darrere, quines son les seves influències, quines son les circumstàncies vitals que l’han dut a la sublimació d’aquella obra que tan admiro, el context artístic i vital que porta a un vulgar individu ,un bon dia, a crear una meravella del art.

I la veritat és que, a diferència de molts altres fans, soc incapaç de jutjar objectivament la vida d’un artista,si la seva obra m’apassiona. M’és igual que Alaska col·labori amb Jimenez Losantos, que Guns’n Roses tinguessin una cançò homòfoba o que Courtney Love sigui una ionki acabadíssima; si aquest és el caldo de cultiu necessari per a crear joies com “Me odio cuando miento”, “Don’t Cry” o “Violet“, benvinguts siguin! O és que algú posaria en dubte la bellesa dels monuments romans pel simple fet que van ser edificats amb ma d’obra esclava?

En el moment que em fascina un autor no em puc satisfer amb un petit xarrup de la seva obra, la meva insaciable voracitat cultural necessita més i més, fins a devorar filmografies, discografies i bibliografies senceres i quasi sense respirar. No us podeu imaginar quin orgàsmic plaer recorre la meva espina dorsal quan he aconseguit, per fi, empassar-me sencerets els 14 films d’Almodovar, els 7 llibres de Lucia Etxebarria o els 27 àlbums d’estudi de David Bowie, comprovant per mi mateix els seus altibaixos creatius, o les seves diferents fases artístiques.

Doncs res, vaig a guardar la pua en un lloc ben segur, no fos cas que la torni a predre!

Recomanacions literàries per St Jordi

Un any més arriba la meravellosa data en que els catalans demostrem que les nostres tradicions no es basen tan sols en menjar i beure sinó que som capaços de moure a tota la ciutadania en vers a un fi tan noble com la literatura.

I de nou em trobeu  mi en mig d’una crisi existencial: Quin llibre comprar-me? Cada any em passa el mateix i finalment sempre acabo fent la tria guiat més per l’atzar que no per cap criteri literari, així doncs us animo a que em recomaneu algún llibre que us hagi agradat a vosaltres i jo faré el mateix.

Ja us advertexo que Ruiz Zafón no és sant de la meva devoció, m’he llegit “L’ombra del vent“i psse, ta bé, però el considero, juntament amb Albert Sanchez Pinyol (autor de “La pell freda” o “Pandora al Congo“), l’autor més sobrevalorat de Catalunya.

Aquestes son les meves recomanacions:

 

Cosas que hacen Bum (Kiko Amat)

Una història deliciosa ambientada al barri de Gràcia i protagonitzada per un jove amb divertides crisis d’identitat que, degut a les seves extranyes obsessions,  s’acabarà ficant en els embolics més inimaginables: tràfic de drogues, terrorisme, amors impossibles, música soul, festes glamuroses, tietes vàndales…

Aquí us deixo amb el primer paràgraf del llibre, per qué us en feu una lleugera idea:

 

” Estoy volando a 111 km/h en dirección a un árbol del camping La Ballena Alegre, en la autovia de Castelldefels. Cuano impacte contra él, mi cuello se partirá como un barquillo mojado en champán, pero de momento estoy paralizado en el aire en la postura de volar. Soy una pieza de taxidermista suspendida del cielo por hilos de oxígeno.”   

Gràcies Aita  per recomanar-me’l!

Ensayo sobre la lucidez (José Saramago)

 Us imagineu que de sobte un bon dia quasi tots els ciutadans d’un país decidissin votar en blanc en unes eleccions? Així perqué sí, sense cap premeditació col·lectiva, ni cap líder que encoratgés a emprendre aquesta aparentment absurda decisió. Com reacionaria el Govern i la resta de partits? Quines conseqüències tindria per la població?

Una acertada visió sobre el funcionament del estat i el sentit de la democràcia actual en forma d’àgil novela plena d’ironia i sarcasme que ens durà a replantejar-nos les nostres conviccions polítiques, tot reflexionant sobre els tentacles del poder, els moviments de masses o la manipulació dels mitjans de comunicció dins la societat postmodena actual.

Amb raó li vàren donar un Premi Nobel de Literatura!    

 

Nosotras que no somos como las demás (Lucia Etxebarria)

I finalment ha caigut a les meves mans la única novela de la Lucia Etxebarria que em faltava per tenir tota la seva obra literària completa!

No es tracta d’una única història com haviem vist a “Amor, curiosidad, Prozac y dudas” o “Milagro en equilibrio“, si no que és un conjunt de relats curts amb el denominador comú d’estar protagonitzats per dones que es troben davant de situacions emocionals al límit: abandons sentimentals, mort de germans, violacions…, amb la qual cosa ens recorda molt més a la seva darrera novela coral “Cosmofóbia“, tot i que en aquest cas els personatges son absolutament independents entre si.

De nou Etxebarria aconsegueix captivar la nostre atenció subvertint el tradicional rol passiu de la dona dins la literatura per convertir-la en la absoluta protagonista del seu propi destí dins una narració escrita des d’una òptica radicalment femenina. No és ni de lluny la seva millor obra, però es molt recomanable per als amants de les històries curtes i alhora intenses.

 

Perqué Courtney Love NO va matar a Kurt Cobain

Avui fa 14 anys que un jardiner va trobar el cos sense vida del mític lider de la millor banda de rock dels 90’s, Nirvana, després de que aquest s’hagués disparat un tret al cap quan duïa a sobre una alta dosi d’heroïna, tal com molt bé ens mostra l’excel·lent film de Gus Van Sant “Last Days“.

I coïncidint amb l’efemèride vull dedicar el meu post a trencar un fals rumor que es va escampar com la pòlvora, a partir de la publicació del documental de Nick Broomfield “Quien mató a Kurt Cobain?” en el que acusava obertament a la meva idolatradíssima diva i esposa del màrtir, Courtney Love, d’estar darrere del assasinat del seu difunt marit.

Obviament darrere d’aquesta teoria conspiranoica tan sols hi ha una mentalitat ultramasclista que no pot entendre com una dona amb un discurs feminista radical pugui tindre èxit  en un terreny exclusivament reservat per a hetero-mascles, com és el rock. Com veurem a continuació, les proves en que es basa el documental no tenen cap tipus de consistència:

– Els suposats testimonis: El film entrevista a un grup de ionkis penjats de sota un pont que bàsicament es dediquen a repetir “La Courtney és una paya mu mala, pasame un pico“; la credibilitat que tenen es nula. El fet que durant el transcurs del rodatge un d’ells morís, no té res a veure amb una ma negre de la cantant de Hole, obviament els ionkis moren, és el que té la heroïna!

– El fet que el pare i un ex-nòvio de Courtney l’acusin d’estar desquilibrada mentalment: El que no explica Nick Broomfield és que el pare de Courtney la va abandonar en una comuna hippie als 5 anys i aquell nòvio no li va durar ni 2 mesos. Un altre cop testimonis patilleros trets de la màniga exclusivament per embolicar la troca.

– La nota del suicidi era incohertent i estava escrita amb tipus de lletra diferents: Quant Kurt la va redactar portava una dosi altíssima d’heroïna al cos, no voldreu que a sobre tingui bona caligrafia i sintaxi, no?

– Courtney Love va heredar tots els drets de les cançons de Nirvana: I quin sentit tenia matar la gallina dels ous d’or? No seria millor que seguís en vida composant més àlbums?

– Una persona amb una dosi tan alta d’heroïna no es pot disparar un tret: Oi tant que si! Lucia Etxebarria al seu llibre “Courtney y yo” cita diversos casos clínics semblants amb dosis encara més elevades.

Però a més, el film obvia dades tan rellevants com aquestes:

– Miss Love tenia coartada: Hole estava acabant de grabar el seu segón disc “Live trough this” a l’altra punta dels EUA i de fet va a arribar a  contractar un detectiu perqué descobrís on cony s’havia ficat el seu marit després d ela seva sobtada desaparicció en mig de la gira.

– Kurt Cobain ja s’havia intentat suïcidar dos cops al matèix més: de fet estava seguint una teràpia psicològica, per deixar la heroïna, ara considerada molt perillosa anomenada Love Hard, amb la que tots els seus àmics i familiars (inclosa la seva filla acabada de nèixer) no li podien dirigir la paraula fins que deixés la droga. Aquesta teràpia ja no s’utilitza ja que s’ha demostrat que pot provocar unes depresions brutals.

Així doncs, un cop netejat l’honor de la millor cantant de rock femení de tots els temps us deixo amb una cançó que Hole va composar en memòria del difunt Cobain, emprant fragments de la seva nota de suïcidi “Reasons to be beautiful“. 

 

 

  

ENTREGA DE PREMIS AL MILLOR FINAL

Doncs si, ha arribat l’esperat moment de conèixer els guanyadors del certàmen literari convocat per aquest blog per tal de trobar un final escaient a “Un conte (inacabat) sota els estels“.

Primer de tot agraïr la participació a tots es que heu escrit quelcom i als que heu intervingut com a jurat; ha estat una veritable sorpresa comprovar que els experiments bloggers que em vaig inventant sobre la marxa tenen tan bona acceptació!

En quant als premis hi ha dos guanyadors indiscutibles, però com estic generós de la vida he decidit donar un simbòlic galardó a cada participant amb el nom d’un dels meus autors literaris o cinematogràfics favorits! Ara se suposa que heu de fer un discurs lacrimògen dedicant el premi als vostres familiars i tal…

• PRIMER PREMI “Federico Garcia Lorca” al millor final per NEMO,  com es nota que és llicenciat en filologia i que a més de blogger col·labora en la edició de la web Dos Manzanas, jejej!

– Ehhh…mmm… és que… t’he de comentar una cosa… L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va alçar la mirada de colp cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia estat el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia estat ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?
-Sí? Què em vols comentar?
-Doncs que… jo… vull dir… eh… o sigui… que tu…
-Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia.

 L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

—————————————————————————————-

• SEGON PREMI “Lucia Etxebarria“,al final més directe sexual i espontani per ONCLE VÀNIA

-T’he de comentar una cosa…
Però el narrador de mites el va tallar:
-Doncs comences fatal. O captatatio benevolentia o directe al gra, però mai comencis amb aquest “t’he de comentar una cosa…”, que sembles una nena.
Confós i avergonyit, l’Arnau va abaixar el cap. Veia els peus de l’altre enfonsats a la sorra. La primera llàgrima ja li arribava als llavis quan va veure que els peus van fer un pas cap a ell. Va notar com el dit índex d’una mà forta eixugava la segona llàgrima i, amb un toc a la barbeta, li feia aixecar el cap. Ulls contra ulls.
-Ei, era una broma, home. Però no parlis: calla i despulla’t. No? No vols? Doncs et despullaré jo.

Per sort, tot es va precipitar.

Es va despullar, va despullar l’Arnau que no podia parar de plorar, van follar aquí a la Terra (la sorra és una merda, per follar), i es van netejar jugant i rient dins el Mar.

I així se’ls acabà tot.

—————————————————————————————-

• PREMI “William Shakespeare” al millor dialèg per LIDIA.

-mmmm…de fet jo també et vull comentar una cosa…
fa dies que li dono voltes i no sé, potser ara no és el millor moment, però penso que potser tu ho has notat

-…no sé si estem parlant del mateix, peró potser…

-se’m nota no?

-si?

-en les mirades, en el parlar…ho sento no ho puc evitar

-no tranquil, si és normal

-a vegades penso que se’m veu massa el llautó

-no és la pluma?

-ja sé que és amiga teva, però ja saps que l’amor és incontrolable…allò que diuent no? l’amor neix de res i mor de tot…

-ahah que romàntic…a si? com acabava la història de l’estrella aquesta??

—————————————————————————————-

• PREMI“J.R.R.Tolkien” al final més èpic per LAIA

Les estrelles semblen un reflexe de les relacions entre deus i mortals, em preguntava si aki a la terra també es podrien donar…
-Si, n’hi ha d’akestes, però els deus grecs també poseien els defestes humans, serà això el que els fa tant atraients?
L’Arnau es veia a si mateix com davant d’un deu, i de defectes realment no en veia tants, així que pensà en la seva amistat, i cregué que era més forta que res, així que s’hi llençà!
– I tu creus que un simple mortal et podria atreure de la mateixa forma que aquestes històries? – preguntà l’Arnau
– Del que tindria por és de que el meu Deu no em veies com una estrella…
Una suau brisa passà entre els seus cabells, en tancar els ulls notà un gust salat als llavis, tot i que ell no s’havia banyat, així que deixà que la seva boca s’anés obrint per donar la benvinguda a aquell nou sabor, a aquell nou plaer, a una forma diferent de disfrutar de la vida com ell plenament desitjava, després axiò clar d’aquell llarg i esperat petó…
—————————————————————————————

• PREMI “Victor Hugo” al final més realista per ESTEVE

A l’Arnau no li sortien les paraules.
Finalment, desprès d’un llarg silenci, en Rafa va dir mig rient:
– Què passa?
– Doncs… Uf,es que no és fàcil d’explicar…
– Aviam si em dius que ara ets marica!- va dir en Rafa per trencar el gel.
– Doncs si.
– Jajaja, no, va en serio Arnau, que m’estàs posant nerviós.
– Que et dic que m’agrades.
– Qqqq… qquè!?!?!?
– No sé que m’ha passat però m’estic adonant que no vull ser només el teu amic, Rafa.
– ¿Ets marica? Joooooder!!!!
– ¿Què passa?
– Allunya’t de mi!

En Rafa va marxar mig corrents i va deixar palplantat a l’Arnau.
Al dia següent en Rafa ho va explicar tot a la resta dels amics i van comentar que havien compartit casa i sofa amb un gay fastigós.
L’Arnau va tornar a casa seva amb l’ànima als peus.
Mesos desprès, l’Arnau va conèixer a un altre noi molt especial que el va correspondre.
En Rafa mai va superar que el seu amic de tota la vida fos invertit.
L’Arnau va trigar poc més d’un any a superar-ho.

—————————————————————————————-

• PREMI “Lars von Trier” al final més dramàtic  per DANI

– M’agradaria explicarte una cosa… una cosa molt important per a mi, i que potser no entendras.
– Va home, fa molts estius que ens coneixem… e ? no em vindras ara am tonteries no ?
– No, es clar…
– Vinga home, vomita-ho.
– No es tan facil d’explicar.
– Que ? vinga va, a mi m’ho pots explicar tot, absolutament tot.
– Doncs be, fa un temps, que he vist que tenim una relació molt especial, et considerava el meu millor amic.
– Parles en passat ?
– Si ve, mira, nomét et vui dir que m’agrades, estic bojament enamorat de tu.
– Queeeeeeee ?? ? ? ? ?
– Ho sentuu, de veritat, pero t’ho havia de dir.
En aquell precís instant, va passar un estel fugaç, i tot d’una en Rafa, l’intim amic de l’Arnauu digué:
– Saps, fa dies que veiem la posta de sol i ens quedem parlant fins tard, de tot i de res, i a cada estel demanava a Deu que aquest moment es produïs i ara… per fi…
– Ara per fi… ( abraçantse )
– t’estimu
– I jo a tu.
Per un instant tot va ser perfecte , les seves animes es van fussionar en una de sola. Els dos cossos joves van estar a tocar pero, un soroll els destorbà.
– Maleïts gays de merdaa ! !
– Fora d’aquí, no us volem a vosaltres aqui.
– Pero… un moment, Arnau ? Rafa ?
Les dos persones nouvingudes eren dos nois de la edat de’n rafa i l’Arnau, els quals van quedar esmaperduts davan la visió dels seus amics en aquesta actitud. En Rafa s’aixeca, i a correcuita marcha cridant:
– No tens cap dret a bessarme, t’he dit que no volia estar am tu !
Acte seguit entre els tres noies pegan a L’arnau fins practicament matarlo. Perque, per la cobardia del que diran ? Si probablement si.

Dies més tard, els tres joves agressors son acusats d’agressió. El jove Arnau, després d’anys de psicóleg i gracies a l’amistad incondicional de grans amics consegueix conèixer a un gran home amb qui compartira la seva vida. Per tant, encara que ha trobat moltes dificultats, ha conseguit el seu objectiu, arribarr a ser feliç am la seva condició, i només l’acceptació social pot conseguir-ho. Es difícil ser qui ets, pero més difícil es voler aparentar el que no ets.
—————————————————————————————-

• PREMI “Quim Monzó” al final més sincer i directe per AITA

– Que t’estic avorrint amb la meva història? Ja ho sé de vegades puc ser tant pesat explicant les meves passions…
– D’això et volia parlar, de passions…
– Ja ho sé, sé que portes tota la nit rumiant, amb els teus ulls mirant-me però amb el teu cap a quilòmetres d’aquí, buscant la millor frase, pensant amb les conseqüències, amb la meva reacció,… Ho he Sabut sempre, sempre he sentit una tensió sexual entre nosaltres, des del primer estiu mentre corríem sobre la sorra d’aquesta platja. Jo també m’he preguntat el que tu t’has preguntat, he dubtat, m’he avergonyit, no he gosat explicar-ho mai a ningú, he desitjat que acabés el curs per retrobar-te a Colera.
– No m’ho puc creure, tant de temps donant-li voltes i resulta que sentim el mateix l’un per l’altre. No et pots imaginar com em sento, necessitava sentir aquestes paraules, no tenia valor per dir-t’ho, jo crec que ….
– No, no t’equivoquis, jo no sóc gay, vaig dubtar, si, però ara tinc clar que jo busco a la meva Andròmeda i no a Perseu ….
—————————————————————————————-

• PREMI “Álex de la Iglesia” al final més sarcàstic i irònic per TENGOUNPASAJERO

 Rafa: Pues adelante, di lo que quieras, te escucho.
Arnau: Verás, me resulta un poco complicado hablar de esto…, no sé por dónde empezar…
Rafa: Anímate y habla ya, di lo que sea… (Rafa se acerca un poco más a Arnau, le pone la mano en el hombro para darle confianza. Está entrando de lleno en el juego de la seducción y se está poniendo a cien ante la actitud tan de Arnau. Por fin parece que llega el momento y ya está hasta el infinito y más allá de hablar de estrellas y otras mamarrachadas durante el último mes, joder, quiere acción.)
Arnau: Bueno, eeer…, el caso es que me gusta tu hermana. (Mirándole de frente, observando su respuesta.)
Rafa se queda muerto y no puede evitar una vehemente reacción; le quita la mano del hombro e intenta hablar, pero está completamente k.o.. Además, evidentemente, se le ha bajado todo de golpe.
Rafa: …
Arnau (Se descojona, feliz de la vida.): Pero no te pongas así, que tú me gustas mucho más, hombre. (Le coge el brazo.)
Rafa: Cabrón…(Sonríe aliviado.)
Se besan, abrazan, etc.

—————————————————————————————–

• I finalment el PREMI “Capità Planeta” al millor relat reciclat per MOZ, que el podeu llegir al seu blog.