Una Valoració Crítica del Concert per la Llibertat

Davant el dilema de convèncer als dubtosos o cohesionar als convençuts les diverses entitats sobiranistes catalanes han escollit clarament la darrera opció. El seu subjectivisme, triomfalista i endogàmic,  els ha dut a creure que tenen a tot el poble al darrere i que no val la pena malgastar esforços en atreure o seduir federalistes, internacionalistes, apàtrides o indiferents en la qüestió nacional, doncs simplement creuen que no existeixen.

El “Concert per la Llibertat“, celebrat al Camp Nou, va atreure a 90.000 persones, poc més que les dues celebracions del Orgull LGTB (La Manifestació i el Pride), però la seva presència als mitjans ha estat totalment desigual. Mentre el Concert era retransmès en directe per TV3 i sortia ahir en la portada de tots els diaris, els esdeveniments per l’alliberament sexual amb prou feines eren una noticia d’un parell de minuts i ni tan sols tenien esment algún a El Periòdico.

Mentre jo gaudia de la transgressió i la modernitat queer, al so de Dj’s techno-pop, els meus pares assistien entusiasmats al Concert, doncs per un moment podien reviure tots els mites musicals de quan festejaven: un túnel del temps ple de Lluís Llach, Electrica Dharma, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Núria Feliu, velles glòries supervivents d’una anacrònica i obsoleta “nova cançó“.

En mig de tanta resta arqueològica, el destacat membre de la SGAE Ramoncín (esbroncat per parlar en catsellà), així com grups del mal anomenat “rock català” dels anys 80’s (en realitat pop naïf i comercial): Pep Sala, Sopa de Cabra o Gossos.  I finalment alguna aïllada espurna alternativa com Fermín Muguruza, Titot, Lidia Pujol o Cesk Freixas el mateix que es preguntava a que es destinaran els beneficis de l’esdeveniment (tenint en compte el reguitzell de casos de corrupció i malversament de l’ANC, es una qüestió força inquietant) .

Poc més. Ni rastre de Mishima, Manel o de tants altres grups independents i emergents actuals. Ni una mísera engruna de modernitat. Una exhibició de nostàlgia i folklore que deixa a “Murcia que Hemosa Eres” a l’alçada del Sonar o el Primavera Sound.

Tot amenitzat en exaltacions patriòtiques, himnes nacionals corejats a l’uníson, mosaics d’estil nord-coreà…  Sentiments, emotivitat i romanticisme en estat pur, evitant cap mena de racionalisme ni contacte amb la realitat social. Vaja tots els perjudicis, tòpics i estereotips que precisament a mi em generen rebuig del sobiranisme, elevats a l’enèsima potència. L’individu anul·lat en la massa nacional, com en un partit de futbol.

Mentre estant a les grades podíem contemplar perplexes com el portaveu del Govern, Quico Homs, el mateix que setmana rere setmana anuncia draconianes retallades, saltava emocionat al ritme de Elèctrica Dharma.

I en aquesta curiosa imatge el corrupte imputat per la trama de les ITV, Oriol Pujol, fent broma amb el diputat de la CUP David Fernandez. Si es que ja ho deia Madonna en el seu celebèrrim single: “Music mix the bourgeoisie and the rebel“. El nacionalisme ha aconseguit que explotats i els explotadors oblidin per un moment les seves diferencies i facin xerinola junts. Entranyable.

Estic completament a favor del Dret a Decidir i que es faci una Consulta i com més aviat millor. No per que cregui que vivim en un poble ocupat, ni que estiguem sent víctimes de cap espoli fiscal, ni per cap idea etnicista o res per l’estil. Simplement desitjo que el meu País, Catalunya, torni a ser l’indret de glamour, pluralitat i debat crític que existia abans del darrer 11S, desperti d’aquest segrest intel·lectual que n’ha fet l’Antic Règim i acabi d’una vegada aquest malson antimodern i pre-il·lustrat.

Llista Negra: ELS CANTAUTORS

Pot existir un turment pitjor que veure com un ex-hippie entrat en anys i en carns aporreja una guitarra acústica, repetint cansinament els tres únics acords que es sap, mentre recita una pseudo-poesia plena de tòpics nyonyos i empalagosos i odes a l’idealisme psicodèlic més passat de voltes? Bé, potser si existeixen maldats igual d’horribles, com la guerra, la fam o l’explotació infantil, però poques coses més se m’acudeixen!

Als anys 60’s potser encara van tenir la seva gràcia: amb Franco agonitzant i els americans ruixant de Napalm el Vietnam, mentre es carregaven a mitja família Kennedy per entregues, tampoc es podia demanar gaire més! Era just l’origen de la rebel•lió de la joventut com a nova classe revolucionaria, tan política com culturalment, la emancipació d’una generació sencera que podia estudiar sense treballar per primer cop a la història

Però ja està, el Canet Rock i Woodstoock son capítols de la nostre prehistòria musical! Enterrem d’una vegada aquesta rèmora casposa anomenada “nova cançó”, que és més vella que l’anar a peu! Superem d’una vegada aquesta generació de cinquetons nostàlgics de les melenes, els pantalons de pota d’elefant i els vestits barrocs amb milers de colorins dissenyats després d’una forta dosis d’àcid lisèrgic.

Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!

Que Sabina sap fer molt bones lletres? Doncs que les reciti i ens estalvií el turment d’escoltar la seva veu ronca de falopero fent com que canta. Que Silvio Rodriguez i Victor Jara tenen un missatge polític molt profund? Doncs que escriguin assajos sobre teoria socioeconòmica!

Sabíeu que Bob Dylan, en una demostració del seu pacifisme i cultura artística, practicava tir sobre un quadre de Marilyn Monroe que l’hi havia regalat Warhol? En fi! Jo casi que seria partidari de fer assajos nuclears a casa seva…amb ell i Gerard Quintana a dins!