Lluís Companys i José Montilla: ànimes bessones?

La passada setmana es va complir el 70é aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, a mans de les tropes franquistes, esdevenint així la única execució d’un president democràtic a Europa durant tot el S.XX. I com jo soc molt de celebrar efemèrides, m’ha donat per llegir-me la biografia d’aquest personatge realitzada per Enric Vila i que du per títol “Lluís Comanys. La veritat no necessita màrtirs“, frase amb la qual no podria estar més d’acord.

I com més m’endinso en el coneixement d’aquest històric dirigent, més semblances hi trobo amb l’actual inquilí de la Pça St.Jaume, el cordovès José Montilla:

-Tots dos varen cursar la carrera de dret, sense gaire fortuna: Montilla la va deixar a segon i Companys va trigar 9 anys a llicenciar-se.

– Companys pertanyia a la ala més d’esquerres i menys nacionalista d’ERC. De fet ell venia del Partit Republicà Reformista Català, on dirigia la seva publicació “La Lucha“, treballa d’advocat laboralista durant els anys del pistolerisme ; NO va donar suport als fets de Prats de Montlló, on Macià intentava envair Catalunya, i el 14 d’Abril del 1931 va proclamar la República Espanyola (i no catalana), una hora abans que Macià el rectifiqués. Al integrar-se dins ERC sempre va estar profundament enemistat amb els sectors ultranacionalistes provinents d‘Estat Català. A Montilla li passa quelcom semblant, doncs sempre és vist molt menys catalanista que el seu predecessor Maragall i dins el seu partit els sectors més nacionalistes s’el miren amb recel o directament demanen el vot per Mas, com Sobrequés.

-Ambdós comencen la seva carrera política a l‘àmbit del municipalisme: Montilla com a regidor d’Hisenda a St.Joan Despí (amb només 25 anys) i posteriorment com a alcalde de Cornellà amb àmplies majories absolutes durant 19 anys. Companys és escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà l’any 1917 i el 1931 per ERC.

– Tant Companys com Montilla van ser Ministros del Gobierno de España: Companys va dirigir durant part de 1933 el Ministeri de Marina, on va conèixer a Francisco Franco en un acte a Mallorca i es van caure mútuament bé. Montilla va ocupar la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme entre 2004 i 2006, on es va destacar per la opa a Gas Natural o el domini “.cat” a Internet.

-Els dos accedeixen a la Presidència de la Generalitat, succeint a figures extremadament carismàtiques (Macià i Maragall), encapçalant governs d’esquerres molt inestables i amb enemistats internes. Companys governa amb ERC, PSUC, POUM, CNT i USC, arribant a un grau d’enfrontament tal que acaben a trets i amb 500 morts el Maig del 1937. Montilla pacta amb PSC, ERC i ICV-EUIA, amb fortes tensions i enemistats internes arran de l’Estatut, el Quart Cinturó, la educació concertada, els referèndums-farsa indepes…

-Tot i la seva poca fervor catalanista en moments molt concrets dels seus mandats, els dos acaben fent actes simbòlics extremadament arriscats i de signe quasi independentista: Companys proclama la República catalana dins la República Espanyola l’Octubre de 1934 en solidaritat a la Vaga General Revolucionària de PSOE-UGT a Astúries contra l’entrada del partit filo-feixista CEDA al Govern, fet que acaba portant la suspensió de la Generalitat fins al 1936 i l’empresonament de tot el Govern autònom. Montilla va encapçalar recentment la manifestació nacionalista més multitudinària de la història de reivindicació independentista, en front a les retallades de l’Estatut, sent agredit per grupuscles violents.

– Els dos pacten amb l’esquerra espanyola per derrotar a la dreta catalana, en tot moment: Companys, forma part del govern republicà espanyol, dona suport als governs d’esquerres a Madrid, posteriorment es presenta de cap de llista pel Front Popular el 1936, amb el PSOE i el PCE i dirigeix tota la Guerra civil contra la burgesia catalana de la Lliga Catalanista, que havia boicotejat totes les lleis de la Generalitat i no dubta en finançar el cop d’estat franquista. Montilla impedeix que el PSOE l’obligui a pactar amb CIU i fa un front d’esquerres, donant suport també al Govern Zapatero.

-Els dos han de fer front a un Estatut d’Autonomia retallat lleugerament a Madrid després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, acceptant en tots dos casos les retallades com a mal menor (molt més bèsties les  retallades del 1932, ja us ho dic ara!!)

-Els dos governen en moments de gran crisi econòmica i social, en una desconfiança generalitzada cap a la democràcia parlamentària i en un context en el que a Europa creix una dreta extrema que basa els seus preceptes ideològics en la xenofòbia populista.

-I ja a nivell anecdòtic afegir que tots dos son divorciats i reajuntats amb dones més joves, arriben al Govern a l’edat de 50 anys i l’exerceixen durant una legislatura (de moment).

Home, deu n’hi do les coincidències! I que quedi clar que jo no he votat a cap dels dos. Tan sols espero que la oligarquia burgesa catalana tingui el detall de no afusellar a Montilla al Castell de Montjuïc, amb un judici fals, si el proper Novembre no té prou vots per retornar al poder de forma democràtica. Seria tot un detall!

FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!