Adeu Josep Ramoneda

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors“ (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

Com seria Catalunya sense immersió lingüística?

Sense ser jo sospitós de nacionalisme, ni de cap romanticisme idealista i pseudo-religiós, no puc deixar de pensar en com seria avui Catalunya si la Generalitat  fa 30 anys, en comptes d’inventar l’actual sistema d’immersió lingüística hagués optat pel “model basc” amb dues (o tres) línies paral·leles d’escolarització deixant als pares escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats, com sembla pretendre la darrera sentència del Tribunal Suprem

De ben segur el model català (diguem-li “A“) seria el predominant, com ho és l’euskera al País Basc, on s’hi apuntarien tots els membres de la burgesia catalana, els catalans de tota la vida, els habitants de pobles petits i molts fills de castellanoparlants amb voluntat  d’obrir portes professionals als seus fills.

Per altre banda el model castellà (posem-li “B“) inclouria a la totalitat dels nouvinguts, amb les dificultats d’aprenentatge que això comporta, i a molts fills d’immigrants dels anys 60’s del reste de la península, molt majoritàriament de classe obrera no qualificada.

Així doncs tindríem a les escoles dividides en dos llegües que, ben aviat, esdevindrien dues velocitats d’aprenentatge diferenciadess: el model “A” tindria un nivell força elevat i un accés a la universitat més fàcil, mentre el B concentraria tota la problemàtica i el fracàs actual de l’educació secundària.

Aquests dos nivells acabarien, més d’hora que tard, segregant encara més la societat en dues classes econòmiques sociolingüístiques, cada cop més enfrontades i radicalitzades. Just el que ha passat a Euskadi on, ves quina coincidència, hi ha llibertat d’elecció de l’idioma. Sens dubte, als nacionalistes d’ambdues bandes somien amb aquest Aparheid educatiu per tal de dur a Catalunya cap una absurda guerra ètnica. Segur que Laporta i Ciutadans serien molt feliços en aquest escenari.

Podem discutir el nombre d’hores per a cada llengua i altres futileses, però la segregació lingüística suposaria un suïcidi social, que no lingüístic, doncs el català sobreviuria tot i que convertit en un idioma elitista.

Tampoc m’agrada gens l’argument liberal de que els pares tenen en exclusiva el dret de decidir que estudien els seus fills. NI DE CONYA! L’estat, mitjançant els mestres i les escoles, ha d’exercir amb ma de ferro la garantia d’igualtat social i d’oportunitats, amb un ensenyament laic, científic i basat en els principis de la pedagogia moderna, mai  cedint a perjudicis folklòrics, obscurantistes o creacionistes que alguns pares puguin tindre.

Ja prou segregació educativa tenim per culpa de les escoles privades i religioses!

RESULTATS DE LA MEVA ENQUESTA ELECTORAL

Com avui és el darrer dia per publicar enquestes, dins la legalitat vigent, he decidit donar llum als resultats i conclusions de la  meva, realitzada a 175 lectors d’aquest blog. Com podreu veure els sondejos dels grans diaris diferixen un xic dels meus resultats, un indicatiu més de la manipulació de la premsa escrita, doncs és evident que la meva metodologia és estadísticament quasi infal·lible!

– La participació serà d’un 94%, la més alta de la història de Catalunya. Això significa que, excepte la població reclusa i els malalts terminals absolutament tothom acudirà a la seva cita amb les urnes. Veurem escenes de llargues cues davant els col·legis o gent dormint amb sacs a les seves portes per arribar a la cita democràtica el primer. La crisi  econòmica i la corrupció ha catapultat la confiança en el sistema parlamentari i els nostres líders. Per altre banda, el vot en blanc rondarà el 5%, un xic més elevada de l’habitual, és a dir, un 89% de la població optarà per algún partit polític concret, tot i que un 9% ho farà per algun minúscul partit extraparlamentàri.

– El parlament quedarà completament fragmentat en vuits grups polítics diferents amb un nombre de diputats força igualat: SCI 26 diputats, ICV 24 diputats, ERC 21 diputats, CORI 18 diputats, CIU 16 diputats, RCAT 14 diputats, PxC 9 diputats i PSC 7 diputats. El PP i Ciutadans no passarien la barrera del 3% i quedarien fora del Parlament.

– Joan Laporta seria el candidat més votat amb el 19,1% del vot i 26 escons, esdevenint així la nova CIU, però encara més nacionalista i més mafiosa (LLEGIU AQUÍ LA LLISTA DE CASOS DE CORRUPCIÓ DE LAPORTA). Cal dir que fins ara totes les forces polítiques que han vençut en les anteriors enquestes d’aquest blog, com Iniciativa Internacionalista, han fracassat estrepitosament a les urnes. Felicitats Trolls, boixos nois, skin heads ultranacionalistes i folklòrics varis que doneu suport a aquest demagog populista, per la vostre pírrica victòria. L’audiència del meu blog també us ho agraeix.

– Joan Herrera seria el segon candidat amb més representació amb 24 diputats, el doble dels actuals, esdevenint així el líder absolut de l’esquerra catalana davant l’esfondrament total del PSC que es quedaria amb 7 miserables escons, degut a la seva traïció als principis socialistes i la seva subordinació al FMI i els especuladors bursàtils.

– La ultradreta feixista de Josep Anglada (PxC) entra amb força al Parlament de Catalunya, formant grup parlamentari de 9 diputats, com JA US VAIG ADVERTIR.

– El tripartit podria tornar governar amb el suport de la CORI, l’altre gran triomfadora dels comicis, que sumarien 70 diputats amb Herrera, Puigcercós i Carmen de Mairena al capdavant. Montilla podria quedar relegat a Conseller de Relacions Institucionals, amb competències simbòliques.

– Una altre fórmula de Govern possible seria el Pacte de les Dives Nacionalistes amb la suma de SCI, ERC, RCAT i CIU que  comptaria amb  77 diputats. Ara bé, tenint en compte l’ànsia de protagonisme dels diferents Messies Salvapàtries i la poca capacitat d’entesa entre ells, de ben segur que aquest pacte duraria una tarda.

D’AQUÍ UNA SETMANA PODREM COMPROVAR SI AQUEST COP SI HE ENCERTAT ELS RESULTATS!!

 

Anàlisi objectiu dels resultats del referèndum independentista

No pretenc fer llenya de l’arbre catgut, ni furgar a la ferida del espectacular èxit que la meva opció, l’abstenció (entesa en clau apàtrida internacionalista), ha assolit aquest diumenge als referèndums independentistes.
Respecto i acompanyo en el sentiment als lectors d’aquest blog, que tanta il•lusió havien bolcat en aquest esdeveniment (Higini, Arcangelo, RS…). Així és la democràcia, uns cops es guanya i altres es perd! Que hi farem! Si no volíeu saber la opinió del poble, no haver-li preguntat …o haver fixat objectius més assequibles que superar el 40% del referèndum del Estatut!

El meu propòsit en aquest post no és altre que realitzar un anàlisi objectiu dels resultats electorals. Com estic en contra tan del nacionalisme català com del espanyol i soc acusat de traïdor a la pàtria tan per les dues parts, em considero la persona més idònia per tal d’assenyalar els punts positius i negatius que ha tingut la consulta.

Punts Positius

–Tothom està content: els independentistes catalans perquè han votat, la caverna mediàtica espanyola s’ha fet un bon tip de riure i els apàtrides hem vist com l’abstenció ha arrasat sense que haguem de moure un dit!

-Els immigrants han pogut votar, encara que es trobessin en situació irregular. Trobo que aquest es el punt més positiu de la consulta i felicito cordialment als impulsors d’aquesta idea, com l’Àngel Colom, que va arrossegar als sectors més catalanistes de la Junta Islàmica Catalana a les urnes. Això no va impedir, però, que la ultradreta de Joan Anglada s’apuntés al referèndum de forma entusiasta, com podeu veure a la foto.

Josep Anglada el líder de la ultradreta xenòfoba després d’exercir el seu dret a vot a VIC

-Les persones menors amb 16 anys van poder exercir també el seu dret a vot. Una iniciativa interessant per obrir el debat sobre la rebaixa de la majoria d’edat.

-Ara ja sabem exactament quina força real té l’independentisme a la societat catalana: un de cada quatre electors dels poblets més recondits de Catalunya i feus habituals d’ERC o CIU, cosa que posa de manifest que hi ha molts votants dels partits nacionalistes que no donen suport a la independència. Els meus tiets, convergents de tota la vida,. preferirien veure a Duran de ministre de Rajoy que a Mas de President del Estat Català!

– Fer coincidir la data consulta amb la Marató de TV3 va ser una idea genial per eclipsar completament el procés! A qui se li va ocórrer?? Medalla!! La propera convocatòria (si es fa) proposo realitzar-la en un pont o en un Barça-Madrid!

– La reacció moderada per part del Govern, la passivitat del PSOE i el fet que la Falange es manifestés a Barcelona, on no es votava, van desmobilitzar al nacionalisme català, que necessita alimentar-se de enfrontament constant amb l’espanyolisme, per tenir una raó de ser.

Punts Neutrals

-La participació tan sols ha superat el 50% en pobles de menys de 500 habitants. En grans ciutats del Vallès Oriental a dures penes es va passar del 15%, evidenciant un cop més que els nuclis proletaris urbans son internacionalistes. Això ens porta a pensar que la consulta programada per Barcelona el 25 d’abril pot arribar, amb un xic de sort, al 90% d’abstenció (fora de Sarrià – Sant Gervasi, of course!)

– Fer 166 referèndums el mateix dia va ser una bestiesa: es evident que els polítics oportunistes, els fatxes despistats i el diari Aviu no tenen encara el do de la múltiple ubicuïtat!

Punts Negatius

–Dualisme maniqueu: SI o NO, Boixos Nois o Ultrasur, CIU o PP, Salvador Sostres o Curry Valenzuela. No hi havia lloc per expressar el sentiment majoritari a Catalunya: més autonomia dins una Espanya Federal.

–Control del procés democràtic per una sola de els opcions polítiques representades: Els partidaris del SI tenien poder exclusiu sobre la participació, el cens, les urnes i el recompte. Tots els observadors internacionals eren també partidaris del SI. Els electors potencials de les altres opcions s’havien de limitar a confiar cegament en la bondat nacionalista o directament no votar, que es el que van fer. El fet que en alguns fòrums patriòtics es publiquessin llistes negres amb votants del NO, es una senyal veritablement preocupant.

–Coacció electoral: Les senyeres estelades van ser omnipresents a molts col•legis electorals, com veiem a la foto. En unes eleccions de veritat està absolutament prohibit fer campanya el dia de les eleccions o introduir símbols polítics dins el col•legi electoral.

–Els organitzadors de la campanya no han trigat ni 24h en tirar-se els plats pel cap: Pocs, mal avinguts i dividits. No havíem fet prou el ridícul davant la premsa cavernària madrilenya per seguir enfonsant la dignitat de Catalunya?? Lopez Tena ha acusat avui a Uriel Bertran de manipular les dades: m’encanta! Els internacionalistes no hem de moure un dit: ells mateixos ja s’encarreguen de dividir-se i escindir-se ad eternum!

–Messies Salvapàtries a tutti pleni : Joan Laporta, Carretero, Uriel Bertran, Josep Anglada, Felip Puig, Puigcercós… Sort que la consulta es feia al marge dels polítics eh!!

– Com pot ser que el recompte s’allargués fins passada mitjanit amb una participació tan extremadament baixa? Jo he treballat de representant de l’administració en unes generals, participació del 80%, 7 urnes de més de 1000 electors, Senat i Congrés i a les 11 estavem omplint actes d’escrutini! Si la majoria de pobles amb prou feines tenien 300 electors!! Jo tinc la teoria que cada 10 vots pel SI s’aturaven a cantar els Segadors amb la ma al pit!!

Acabaré amb una cita del meu amic Martí Aviñoa, que ha estrenat blog fa poc i us recomano que visiteu:

“Una majoria de catalans i catalanes estem convençuts de que preferim una España federal governada per Julio Anguita que una Catalunya independent governada per un pacte entre CiU i ERC.”