Posts Tagged ‘La Piel que Habito’

h1

TOP: Millors films de 2011

Desembre 22, 2011

Aquest 2011 he anat menys al cinema del que m’hauria agradat! Estant a l’atur tampoc es poden fer gaires dispendis; tot i que no he faltat a la meva cita obligatòria al Festival de Sitges,  m’he perdut títols com “Melancolia” o “La Guerra de los Botones” que de ben segur estarien a la llista si la meva atapeïda agenda i la escarransida economia m’ho haguessin permès.  El fet d’estar en parella m’ha obligat també a fer importants consecions cinèfiles i a empassar-me engendres com “Come, reza, ama“, una empalagosa i ultranyoya cinteta protagonitzada per una decadent Júlia Roberts, amb un guió sense solta ni volta i una fotografia saturadíssima de resplendor daurat.

Doncs res us deixo un any més amb els 10 films que considero imprescindibles de 2011! I en breu els discos!

10- ATTACK THE BLOCK  Joe Cornish

Una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema, sense més pretensions, i un dels grans descobriments del Festival de Sitges.

9.- MIENTRAS DUERMES Jaume Balagueró

Un brillant Lluis Tosar dona vida a un desquiciat psicòtic que, per ofegar el seu avorriment vital, decideix entrar sigil·losament  per la nit a casa dels seus veïns per fer-los tota classe de putades, a quina més sàdica. La única pega és que, un cop presentada tota la trama, el seu desenvolupament i desenllaç resulta un xic previsible.

8.- EL PÀRAMO Jaime Osòrio.

Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. Jo la he vist a Sitges i encara no s’ha estrenat, podeu veure un avançament aquí

7.- UN MÉTODO PELIGROSO David Cronenmberg

Film que narra l’amistat i la posterior  rivalitat i cisma que es va viure a començaments de segle XX entre Sigmund Freud i Carl Jung, donant lloc a dues corrents antagòniques dins la psicologia i la psiquiatria. La història, que no profunditza excessivament dins el contingut ideològic dels dos científics, basa la història d’aquesta rivalitat en temes personals, especialment en la relació amb Sabina Spielrein, una pacient que sofreix d’histèria i que és interpretada per una espectacular Keira Knightley.

6.- MIDNIGHT IN PARIS Woody Allen

Allen ens trona a sorprende un cop més amb una divertida història sobre un escriptor que viatja accidentalment en el temps al París dels anys 30’s per conèixer a Picasso, Dalí o Gertrude Stain, entre altres. Una encertada reflexió sobre la nostàlgia envers les “èpoques daurades”, o com tota societat tendeix a mitificar èpoques passades, de forma cíclica i constant.

5.- SUPER 8 J.J Abrams

Un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment. (Continuar llegint la crítica aquí…)

4.- RED STATE Kevin Smith

El film , merescudament guanyador del Festival de Sitges d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman .

3.- UN DEU SALVATGE –Roman Polanski

Una disputa trivial per una innocent baralla infantil obrirà la caixa de Pandora d’una brillant discussió dialèctica entre dos matrimonis, amb una interpretació magistral de Jodie Foster i Kate Winslet, on poc a poc s’aniran perdent les formes i davallant per una rocambolesca espiral de retrets i acusacions, deixant enrere tota ombra d’hipocresia social.

2.- LA PIEL QUE HABITO Pedro Almodovar

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica, que gira entorn un segrest i una operació d’allò més peculiar. (Continuar llegint la crítica aquí…)

1.- EL CISNE NEGRO Darren Aronofsky

Una obra mestra del terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació. (Continuar llegint la crítica aquí…)

h1

“La Piel que Habito”: el veredicte!

Setembre 4, 2011

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!


Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.