Valoració dramàtica del 27S: Érem un sol poble.

Comparació entre els resultats de L’Hospitalet i Vic

Quan ahir a les 20h es va publicar el sondeig de TV3 jo estava fent el recompte d’una urna a una escola d’un barri obrer de la meva ciutat, L’Hospitalet. El que he veien els meus ulls no quadrava amb el que sortia a la televisió. A la mesa que jo estava escrutant Ciutadans i el PSC arrasaven, Catalunya Si Que Es Pot doblava els resultats d’ICV-EUIA de 2012, el PP resistia, Junts pel Si tenia un resultat mediocre i discretet, mentre que la CUP no passava de l’anècdota irrellevant.

Que estava passant? Doncs que ahir Catalunya es va fracturar definitivament en dues meitats irreconciliables. Una va guanyar en vots i l’altre en escons. I jo em trobava a la capital del NO, d’aquell 53% de població obrera i metropolitana que s’havia llençat en mans de la dreta populista, rància i identitària de Ciutadans, per combatre a l’altre Catalunya, la rural i de classe mitja, liderada per la dreta populista, rància i identitària de Junts X Si. Son com dues meitats simètriques i antitètiques, dues dimensions paral·leles que es veuen reflexades i distorsionades en un mirall . Tinc por que amb el temps acabem amb una situació similar (salvant totes els distàncies) amb Bòsnia, quan la minoria servo-bòsnia va establir el seu propi Parlament, proclamant la independència de la independència, l’anomenada República de Srpska que va acabar en una guerra sanguinària.

L’esquerra? Doncs amb prou feies hem sobreviscut agafats en taulons de naufrag en feus irredempts del proletariat d’extraradi, mentre el Tsunami identitari s’ho enduia tot per davant. Com ja vaig anunciar, el procés es un moviment social reaccionari i contrarrevolucionari ideat per Artur Mas per acabar amb qualsevol alternativa d’esquerres al seu Poder. A ERC l’ha abduïda dissolvent-la en àcid el seu interior, mentre que a PSC i ICV-EUIA ens ha tractat de fer implosionar internament assetjant-nos als mitjans de comunicació i oferint tota mena de càrrecs i prebendes a tots els trànsfugues que s’oferien alegrement a apunyalar al seu partit.

L’única esquerra a la que fins ara ha mimat el Règim Processista, com un rebel però dòcil nebodet, es la CUP de la qual depèn ara la investidura de Mas. Son els cupaires qui han de decidir si estan disposats a suportar la campanya d’assetjament processista o be prefereixen rendir-se com ERC. La meva confiança en ells es zero i estic convençut que cediran i m’encarregaré de pressionar-los per tal que resisteixin i no ho facin. Si finalment aconsegueixen avortar el Procés els aplaudiré i tindran el meu reconeixement. Veurem

Aviso! Tampoc em val un Govern amb Lluís Llach de President “Reina Mare”, per fer la investidura més digerible a la CUP, amb Mas de Conseller en Cap amb tot el poder real.

Primers atacs processistes contra la CUP. Benvinguts al club!

En quant a Catalunya Si Que Es Pot, ja hi haurà temps per analitzar si va fallar la marca, el discurs, l’ambiguïtat o el lideratge. Si vam ser massa ICV o massa Podem, si vam ser massa espanyolistes o massa sobiranistes. Possiblement tot plegat, però el que està clar que amb tots els elements en contra, en el pitjor escenari possible per l’esquerra, possiblement ens havíem emmirallat en uns resultats excepcionals i irrepetibles de les municipals. O no. Jo estic molt content pel resultat hospitalenc que es el que em pertoca (2.000 vots més que el 2012 i 7.000 més que a les municipals). Però clar, guanyar a la Catalunya del NO significa perdre a la del SI. Es el que té la dinàmica fratricida en la que ens trobem. Estem acostumats a perdre, des de 1939, davant la oligarquia burgesa catalana, no ens ve de nou.

No hi ha esperança. Ha quedat clar un cop més que Catalunya es irreformable, la gent perdona la corrupció i les retallades neoliberals als seus líders a canvi de fervor patriòtic; el règim oligarca que domina Catalunya des del s.XIX ho seguirà fent. Tindrem un President de dretes i una lideresa de la oposició de dretes, que no deixa de ser la seva nemesis idèntica, però de l’altre banda del mirall. Mirem per un moment aquesta taula: les classes populars en els barris i ciutats més afectades per la crisi s’han llençat en mans del neoliberalisme, per pura reacció identitària. No hi ha res a fer. Game over.

Els canvis revolucionaris, de moment, només han estat possibles en alguns Ajuntaments metropolitans, que no depenen del vot conservador rural. Es possible el canvi a Espanya?. Jo crec que si. I desitjo que les eleccions generals puguem oblidar la pàrvula i mediocre guerra de banderes i  debatre de política d’adults. En tot cas, aparco el debat sobre política catalana en aquest blog per una temporada… si l’actualitat em deixa!

Comença la campanya menys democràtica de la Història

“Si el partit principal, sigui el poble, l’exèrcit o la noblesa,  el que us sembli més útil i més convenient per a la conservació del poder, està corromput, heu de seguir-li el humor i disculpar. En aquest cas, l’honradesa i la virtut són pernicioses”. Maquiavel

Als processistes els agradaria que aquest 27S fos una mera segona volta del 9N. Com ja vaig predir, la mentalitat messiànica i mil·lenarista d’aquesta contrarevolució reaccionaria de les classes mitges i rurals anomenada “Procés”, va estar prometent que el 9N arribaria un Nou Ordre Màgic on tots els nostres problemes quedarien resolts sense més. Com no va ser així en absolut, en comptes de canviar de messies o bé de lògica profètica i teleològica, simplement van escollir una data nova, per tal de repetir el ritual d’invocació d’aquesta Terra Promesa que mai acaba d’arribar.

En aquell 9N tan sols hi va haver una sola campanya electoral. ANC i Omnium es van gastar més de 750.000 euros en una campanya de pensament màgic i infantilisme populista on es prometia gelats per postres cada dia. Ningú va enganxar ni un sol cartell ni va fer un sòl acte demanant el SI/NO, el NO o el blanc, tot i que aquestes opcions van acabar rebent més de 350.000 vots, sorgits de l’espontaneïtat voluntarista. En aquell simulacre de referèndum ja es van detectar una gran quantitat d’anomalies antidemocràtiques, mancances de pluralitat informativa i una absència de debats o d’unes mínimes garanties de transparència i fiabilitat del resultat. Però com tot plegat era una performance simbòlica sense cap transcendència en la realitat i el Govern de Madrid havia boicotejat la seva realització, els hi vam perdonar.

Com ells voldrien una repetició mimètica del 9N ara els hi molesta que hi hagi altres opcions polítiques fent campanya electoral i parlant d’altres temes que no siguin identitaris. La pluralitat es una nosa pels que han decretat la homogeneïtat nacional per esborrar tot conflicte de classe. Els treballadors s’han de limitar a obeir els pastors de la burgesia nostrada i a assenyalar qualsevol ovella negre que surti un centímetre del camí. En un referèndum només hi han dues opcions i els matisos del gris son pals a les rodes. La histèria ha convocat una minoria cridanera a insultar i assetjar a les xarxes socials als pocs que ens atrevim a denunciar la nuesa de l’Emperador. En 3 anys han dinamitat la cohesió social que la bona feina que la immersió lingüística havia trigat 30 en assolir.

En aquests comicis però, estem decidint  qui administrarà els pressupostos públics de la Generalitat. Ens hi juguem com es gestionarà l’educació, la sanitat, l’habitatge, la fiscalitat, el medi-ambient, la cultura, els mossos d’esquadra o el treball entre altres coses de vital importància. Es per això que aquest retorçat i astut aprenent de Maquiavel anomenat Artur Mas ha tractat de fer totes les trampes possibles per tal de mantindre’s al Poder, que es el seu veritable i únic objectiu real de la oligarquia mafiosa i cleptocràtica de les 400 famílies que manen a Catalunya des de sempre, amb les úniques breus interrupcions de la República i el Tripartit.

Com el personatge Francis Underwood de House of Cards, Mas creu que la democràcia està sobrevalorada i que es pot ser escollit President sense haver estat candidat a ser-ho. No existeix cap precedent a la història del mon occidental que un candidat a la presidència d’un poder executiu s’amagui en el quart lloc d’una llista per tal d’enganyar i confondre a l’electorat. Un frau quasi colpista basat en dissimular les retallades i la galopant corrupció darrere una llista d’espantalls i testaferros, cantautors jubilats i actrius populars, per tal d’evitar que la ciutadania debati i valori la gestió real del Govern, un cop domesticat al Cap de la Oposició i abduït al principal partit que era alternativa dins el nacionalisme.

No només s’amaga el candidat, sinó també el Programa, que ha estat substituït per un pamflet que descriu, un cop més, un idíl·lic País de les Meravelles. En comptes d’explicar-nos si Irene Rigau seguirà subvencionant les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexes, o si Boi Ruiz seguirà tancant plantes d’Hospital i derivant pacients a les mútues privades, ens narren una pàrvula rondalla fantasiosa sobre com de feliços serem a Itaca. El Full de Ruta per arribar-hi també es un secret d’estat, no fos cas que donéssim pistes a l’enemic. Tan sols han donat algunes pinzellades ambigües sobre una enèsima Declaració de Sobirania i una nova Constitució de mentideta; res que no s’hagi fet abans amb un sonor fracàs.

La data escollida no ha estat tampoc fruït de l’atzar, sinó dels pèrfids càlculs electoralistes del Règim Convergent. Mas sap perfectament que per tal d’alimentar l’odi fanàtic contra Espanya es necessari que Mariano Rajoy segueixi a la Moncloa. En el cas que hi hagi un Govern d’esquerres a Madrid, dialogant, i amb voluntat de canvi, el Procés estarà mort i enterrat. I no només això: fer coincidir el primer dia de campanya amb l’11S, permet garantir una gran mobilització de l’electorat més hiperventilat, així com una presència mediàtica de 24 hores entorn a un acte de fervor i propaganda de les dues candidatures que donen suport a Mas: Junts pel Si i CUP.

A dia d’avui, aquestes son unes eleccions autonòmiques, sense més i l’únic que importa es qui serà el proper President. L’únic Plebiscit es celebrarà en la seva imaginació i es una mera coartada per cometre tots els fraus possibles: com no son uns comicis normals, tot està permès i qualsevol trampa es un sacrifici per un bé superior, la Causa Suprema que tot ho justifica. El debat sobre com s’ha de recomptar el resultat es una follia bizantina que no porta enlloc més que a situar-nos en el relat hegemònic. El Referèndum legal i acordat es celebrarà quan hi hagin governs d’esquerres a Barcelona i Madrid amb una voluntat real de diàleg i entesa. Situar-nos en un frontisme nacionalista es el que Mas desitja. Parlem, doncs, dels problemes reals i socials que ells tracten d’amagar sota l’estora.

Es trist veure com encara hi ha molta gent que ha renunciat a entendre la principal lliçó que Hanna Arendt va extreure del Segle XX: no pot existir cap Utopia, per perfecte que aquesta sembli en aparença, que justifiqui passar per sobre de les persones o de la democràcia, doncs aquesta lògica, a la llarga, tan sols pot conduir pel camí del totalitarisme.

PD: Aquí podeu llegir la recent entrevista que m’han fet al diari Irish Times sobre el Procés

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme