TOP DE FILMS 2008

Seguint amb el tema Tops, que tant em motiva, us deixo amb la meva edició anual dels Glamboy Movie Awards, un referent virtual dels Oscars, on enumero quines son les pel·lícules que més m’han marcat aquest curs: quines son els vostres? (Vegeu edicions de 2006 i 2007)

Nº6 XXY (Lucía Puenzo)

Un adolescent hermafrodita es amagat per la seva família en les entranyes rurals d’Argentina, en un film que no arriba a desenvolupar tot el seu potencial. Recordeu aquí la meva crítica més minuciosa.

.

.

Nº 5 JUNO (Jason Reitman)

La comèdia independent del any que ha donat la campanada gràcies a un guió desternillant que gira entorn un embaràs adolescent no desitjat, la interpretació magistral d’Ellen Page, a qui ja havíem pogut idolatrar a “Hard Candy” i una BSO senzilla i orginial. Molt recomanable per passar una tarda entretinguda.

.

Nº4 THIS IS ENGLAND (Sheane Meadows)

La versió en comèdia d’”American History X” on se’ns narren les terribles peripècies d’un nano de 12 anys per convertir-se en skin head nazi en la Gran Bretanya tatcheriana.
Trobo que és una equilibri perfecte entre la reflexió sobre la violència, el feixisme, l’humor i el drama, amb una BSO de luxe ambientada al pop i punk anglès dels 80’s.

.

Nº3 THE BUBBLE (Eytan Fox)

Com? Que encara no us heu baixat aquest excel•lent film que narra l’amor homosexual entre un terrorista palestí i un soldat hebreu? A que esteu esperant?? (Llegiu aquí la meva crònica més detallada).

.

.

.Nº2 SURVEILLANCE (Jenifer Lynch)

La guanyadora del Festival de Cinema de Sitges, no podia ser altre que la filla del meu idolatradissim i vencedor de la passada edició d’aquest Top, David Lynch per si algú ho dubtava. En aquest film, on s’investiga un serial killer en una comissaria rural, ens demostra que el talent cinematogràfic és hereditari (llegiu aquí una crítica més minuciosa). En quan s’estreni als cinemes no us la perdeu!

.

.

.

Nº1 NO ES PAÍS PARA VIEJOS // QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Germans Cohen)

El nº1 dels Glamboy Movie Awards 2008 es per la doble dosi de germans Cohen, que s’ho han currat amb escreix demostrant-nos que tan son capaços d’aterrir-nos amb un despietat assassí en sèrie interpretat per un esplèndid Javier Bardem, com de fer-nos partir de riure amb una comèdia d’espies amb Bradd Pitt fent de musculoca.

Tots els films del top s’han de veure en VOS i son d’obligatori visionat si voleu que la èlit mariculta no us mirem per sobre de les espatlles amb cara de fàstig!

Mereixen Menció d’Honor

Aparecidos– Terror en vena! No us la perdeu! Jo ja la vaig veure l’any passat a la premiere, on vaig conèixer al director, i per això no la he inclòs al Top d’enguany!

Films que no he vist encara i que possiblement estarien al Top: Com “Camino”, “Gomorra” o “Vicy, Cristina, Barcelona”

Dives i Anti-dives del 2008

Els gais posseïm una capacitat sobrenatural per connectar amb la divinitat de caràcter terrenal, un sisè sentit que ens permet percebre el glamour allà on s’amagui, especialment si aquest es materialitza en una femme fatale, una dona que amb les seves habilitats artístiques, intel·lectuals o sexuals és capaç de desafiar l’explotació patriarcal i brillar amb llum pròpia en mig de la foscor, encarnant la perfecció ideal del platonisme: son les Dives!

Per contra, també existeixen les “Anti-dives”: dones que han arribat a la fama, no pel seu talent, sinó per la total i absoluta mancança d’aquest. Elles s’esforcen desesperadament en imitar a les autèntiques dives, copiant els seus capricis desmesurats, fent exagerats numerets que, en comptes de potenciar el seu glamour, evidencien com de ridícules i acabades poden arribar a estar.

La Diva per antonomàsia seria, com no, Madonna, que va passar de ballarina d’streeptease a cobrar 4,5 milions d’euros per concert gràcies al seu esforç constant, mentre que Marta Sanchez, la seva eterna imitadora, es l’exemple més clar d’anti-diva.

I aquest 2008 tenim diferents candidates revelació en ambdues categories:

DIVES

Carla Bruni

La primera dama de França, s’ha guanyat a pols el 1r lloc d’aquest Top! Aquesta atrevida model i cantant, ha aconseguit seduir ni més ni menys que a Eric Clapton, Mick Jagger, Donald Trump, Osvaldo Muñiz i altres filòsofs, economistes i polítics de primera línia.

Ha trencat tots els esquemes i tabús sobre el sagrat paper de la dòcil i submisa esposa del President sortint despullada a totes les revistes editades al Planeta (us imagineu a Anna Botella o Sonsoles Espinosa fent el mateix??); i ha esdevingut una reputadíssima cantautora indie aclamada per la crítica més elitista: MOLT recomanable el seu darrer single “L’Amourosse”, o aquest video on canta a duo amb Julien Doré, una cançó de la BSO de Juno:

Róisín Murphy

Aquest ha estat l’any de Róisín! La ex-cantant de Moloko s’ha guanyat més que merescudament el títol de Diva, amb el seu excel·lentíssim segon àlbum titulat “Overpowered” , una veritable joia de Pop electrònic, amb cançons tan brillants i ballabres acom aquesta:

ANTIDIVES
Sarah Palin

Estic completament enganxat a aquest personatge! Crec que mai havia arribat a odiar tant a algun famós en tant poc temps!

Tot i que cal reconèixer-li el seu desmesurat esforç en gastar-se milers d’euros en absurds capricis estètics (la seva perruquera cobra 28.000 euros la setmana i la seva roba costa uns 100.000, pagats pel Partít Republicà, of course), la candidata a la Vicepresidència americana per la ultradreta religiosa és una inconfusible antidiva gràcies a la seva garruleria abismal (“Tinc molta experiència en política exterior: des de casa meva veig Russia”), les seves constants ficades de pota que han enfonsat a McCain (no sabia ni en que consistia el càrrec de Vicepresidenta, al qual es presenta!!), així com la seva presumptament modèlica família plena de episodis foscos (embaraços no desitjats ocults, expulsió improcedent del seu ex-cunyat…). I ja no entro a valorar la seva anacrònica ideologia creacionista, of course!

Lydia

Aquesta patètica i cutre cantant de nyonyipop va començar a vomitar sons guturals amb 16 anys fent una maqueta dedicada a Alejando Sanz. No contenta amb aquest crim, va continuar la seva saga de pèrfids atemptats conta el bon gust fracassant estrepitosament en la seva carrera en solitari, que va culminar en una patètica actuació a Eurovisió l’any 1999, en la que anava monstruosament vestida d’Agatha Ruiz de la Prada i va aconseguir un sol punt; la segona pitjor puntuació espanyola de la història (vegeu el video si voleu riure una estona). Quan tothom ja la donava per merescudament morta i enterrada va fer un discret paper de Maria Magdalena al musical de “Jesucrist Superstar” i finalment ha perpetrat el seu temut retorn com a cantant de Presuntos Implicados, amb la pitjor cançó publicada aquest any “Tu, como estas?”.DIE, BITCH DIE!!