Fervor Monogàmic Homosexual

El passat Dissabte vaig anar amb el meu xicot a veure “The kids are all right”, una veritable apologia dels valors familiars, el tradicionalisme conjugal i el matrimoni etern, amb la petita peculiaritat d’estar protagonitzada per una parella de lesbianes, fantàsticament interpretada per Julianne Moore i Anette Bening. Una raresa cinèfila o el reflex del nou fervor monògam que es viu dins el mon GLTB?

Justament aquest proper cap de setmana es compleixen dos anys de la meva sobtada i sorprenent conversió a la ortodòxia monogàmica; catorze mesos des de que vaig desenganxar-me totalment d’un submón de sexe compulsiu i efímer, de xats i pàgines de contactes plenes de fotos de polles, de cites amb desconeguts que portava al llit després de xerrar-hi cinc minuts o menys.

No us podeu arribar a imaginar, ni remotament, fins a on arribava la meva addicció! A les víctimes de la meva cacera les veia com a vulgars preses, no tenia el menor sentiment cap a ells i ni tan sols els veia com a persones, eren mers objectes sexuals a la meva disposició eventual.

Peró un bon dia va aparèixer el meu Príncep Blau i ,sense adonar-me’n, vaig replantejar la meva teoria de que la  parella era un invent heteropatriarcal per perpetuar l’herència i vaig pensar que potser no s’hi estava tan malament en aquell lloc anomenat Amor. Dos anys després em reafirmo absolutament i se’m fa difícil recordar que era jo el que col·leccionava polvos com qui es fa un àlbum de cromos.

Gairebé la totalitat de persones homosexuals del meu entorn viuen un fenomen similar entregats per complert a la vida conjugal i ja conec qui està fent tràmits per l’adopció. Sort que el Matrimoni Gai havia d’acabar amb els valors familiars, segons el cristianofeixisme! Poc es podrien imaginar a l’Opus que en pocs anys acabaríem tan fidels i conservadors com ells aparenten ser.   Som els gais els nous heteros? Ens ha absorbit el sistema o, simplement hem aconseguit la plena normalitat i acceptació social?

Pel contrari, les meves amigues hetero semblen viure una segona adolescència sortint cada setmana a cercar mascles  salivant com hienes famolenques davant un xaiet coix.No m’estranya, doncs, que el govern de CIU hagi suprimit la sèrie “Infidels” de TV3 ja que alguns membres de UDC creien que fomentava el divorci i la promiscuïtat. A veure si aquest programa serà la causa de tot plegat!

Entre la trascendènicia i la frivolitat

Una cosa que mai entendran els heterosexuals és la innata facilitat que tenim els gais per compaginar la frivolitat més petarda amb l’abissal profunditat de la transcendència mariculta, sense ni tan sols despentinar-nos.

Un perfecte exemple d’això seria Boris Izaguirre, que va deixar bocabadat a més d’un al quedar finalista del Premi Planeta amb la seva excel·lent novel·la “Villa Diamante”, trencant així el clixé de qui el tenia encasellat com la típica “loca” per amenitzar late shows destinats a una audiència amb un coeficient intel·lectual inferior al de Yola Berrocal.

I aquest cap de setmana he pogut ser testimoni d’un altre cas semblant, el de Tom Ford: el conegut dissenyador, que va fe ressorgir a la marca Gucci de les seves cendres, ha estrenat el seu primer film “A single man”, qua ja va ser aclamada al Festival de Venècia i que compta amb diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar.

El primer que podríem pensar d’aquesta pel·lícula, enduts pels perjudicis previs, és que serà la típica història buida, superficial i maricona per que quatre pijes vagin a passar la tarda al cinema quan surtin de fer la compra als grans magatzems, tipus “El diablo viste de Prada” o “Confesiones de una compradora compulsiva”.

Doncs bé, ni de bon troç! Ford aborda un drama gai profund en el contingut, acurat a la interpretació de Colin Firth i Julianne Moore, ple de reflexions polítiques o socials, i que gira entorn al existencialisme i la soledat davant la pèrdua d’un ésser estimat, acompanyat de brutals i mordaços diàlegs que, de ben segur, no us deixaran indiferents.

Òbviament l’estètica, tractant-se d’un dissenyador, no es troba precisament descuidada: cada plànol és un veritable tractat sobre la bellesa masculina i l’elegància femenina; l’ambientació escènica, d’un detallisme perfecte, ens evoca a uns nostàlgics anys 60’s en tonalitats pastel, així com la deliciosa banda sonora que marca un ritme realentit que ens permet paladejar aquesta sobredosi artística.

Així doncs, crec que “A single man” és un cocktail de difícil digestió per aquelles persones amb una hermètica personalitat incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies; els que mai entendran com et pots posar una perruca per fer una performance de Mónica Naranjo i al cap d’una hora escassa pronunciar una conferència sobre la dialèctica hegeliana a la política decimonònica, sense acabar amb una esquizofrènia bipolar.

Això si, seria convenient treure’s la perruca i els lluentons abans de la conferència!

“Hi ha d’haver una història per sobre de tot que mereixi la pena ser explicada, un missatge que faci pensar a l’espectador. Per mi, el guió ho és tot. Sembla que s’hagin perdut les pel·lícules que giren al voltant dels personatges i els diàlegs”

Tom Ford

(Ho dirà per Avatar???)

 

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.–Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.

4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) – Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) – Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)– Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador – Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabras –Isabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point – Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk – Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine – Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)– Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.– Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) – Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella– Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) – Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas – Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive –David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???