Es ètic celebrar la mort d’un assassí feixista?

Celebracions antifeixistes a Caneletes

Doncs si, sense lloc a dubtes. A veure, no estic legitimant cap mena d’assassinat, però no puc evitar caure embriac de la xerinola davant l’esperada notícia de la defunció del Ministre franquista i criminal convicte Manuel Fraga.

Va sentir ell el menor remordiment el 3 de Març de 1976 quan va ordenar tirotejar un grup d’obrers que es trobaven tancats en una església de Vitòria, causant 5 morts, un d’ells de tan sols 17 anys? Va plorar gaire Fraga el 1969 quan va ordenar torturar fins a la mort durant quatre dies a Enrique Ruano, estudiant de 21 anys, acusat de repartir pasquins antifranquistes? Va sentir alguna emoció humana Don Manuel quan l’any 1963 va justificar l’assassinat policial del comunista Julián Grimau? I quan va propiciar un tiroteig a Montejurra entre les dues faccions carlistes, tan sols per pura estratègia política? Li va caure alguna llàgrima o ho va celebrar entre pornogràfiques riallades?

Fraga ha mort tranquil·lament al seu llit, amb totes les seves massacres impunes. Les pútrides restes del seu cadàver descansaran dins una bonica caixa de fusta, presumiblement al darrere d’una florejada làpida, on les ordes peperes li podran anar a retre tribut, mentre encara milers i milers de republicans tenen les seves deixalles escampades en cunetes i barrancs.

Lamentar? Si lamento que ja mai podran ser condemnats els seus terribles crims. Lamento, també, que en aquest país es jutgi a l’únic jutge que s’ha atrevit a trencar la mordassa del silenci franquista. I, finalment, lamento moltíssim que alguns mitjans de comunicació presentin com a pare de la democràcia un esser que, ja en plena Transició, pretenia limitar l’alternança política a Espanya en un bipartidisme format per la Falange i Alianza Popular.

I que no em vinguin ara els nostàlgics del NODO i el Garrot Vil a parlar-me de Carrillo i el bàndol republicà, com si encara no n’haguessin tingut prou amb 40 anys de venjança contínua i diària.