“A propósito de Lewyn Davis” i “Agost”: Crítica de dues Obres Mestres

Com ja feia temps que no feia cap post de cinema avui sessió doble, amb aquestes dues obres mestres que he tingut la sort de deglutir aquest passat cap de setmana!

A propósito de Lewyn Davis

Els germans Joel i Ethan Cohen demostren un cop més la seva camaleònica versatilitat abordant, aquest cop, el biopic sobre les desventures d’un fracassat cantautor folk en la seva desesperada busca d’una oportunitat a la vida i en l’art.

Aquesta némesis de “Searching for Sugar Man“, desconstrueix la idea romàntica de l’heroi que, gràcies a la voluntat i perseverança, assoleix les més altes cimes d’èxit i fama. Pel contrari, ens posa la lupa sobre un dels milions d’artistes caiguts en l’oblid i del fracas, pel simple fet que l’atzar i les circumstàncies no van ser del tot propicies. La subjectivitat edificada entorn el pessimisme de la raó, com una vacuna enfront la vàcua efimeritat de les il·lusions.

Perquè Bob Dylan i no ell? Aquesta pregunta ens podria acabar duent a la reflexió dadaista que l’art no és més que una convenció social, un caprici de crítics i promotors convertits en demiürgs capaços de transmutar la seva voluble opinió en dogma.

Tot i la meva coneguda tírria als cantautors, sobrevinguda per una traumàtica sobredosis infantil de Lluís Llach, Marina Rossell i Serrat, la veritat es que he gaudit enormement de la banda sonora del film,punyents i melancòliques melodies que ens acompanyen en una road movie plena de gats i gags amb divertits personatges secundaris delirants, marca de la casa Cohen.

Agost

Pot haver-hi quelcom més gayer que un drama protagonitzat per la lluita de dues dives decadents, delirant entre pastilles i alcohol? Ho dubto. I menys si aquestes son dues feres interpretatives de l’alçada de Meryl Streep i Júlia Roberts, amb les urpes esmolades com mai abans.

En realitat es tracta de l’adaptació al cinema del Premi Pulitzer 2008 de Tracy Letts (qui també n’ha fet el guió), dirigida per Jonh Wells, un productor de sèries televisives que es va commocionar al veure la obra teatral i l’ha consumada al cel·luloide. Tot i que, a dir veritat, tant l’escenari com temàtica i solidesa dramàtica podrien ser perfectament de la maduresa de Tenessee Williams amb la “Gata sobre la teulada de zinc“.

Meryl Streep encarna a una despiadada i cruel matriarca, amb un marcat regust lorquià a Bernarda Alba, que ha decidit dinamitar la hipocresia familiar en un èpic sopar on els obscurs secrets de família son l’únic menú, com si fos la “Celebració” de Thomas Vintenberg. La seva incommensurable interpretació bascula entre la llastimosa decrepitud, la fúria iracunda o la mordaç ironia, enfrontada a una sòlida i madura Júlia Roberts que tracta desesperadament de posar seny en mig de tanta demència i eixelebrament, mentre Juliette Lewis encarna a la filla immadura i un xic ximpleta.

Una llàstima que no s’hagi endut cap Globus d’Or! Esperem als Oscar!

BURIED:Bon cinema dins d’una caixa

Una caixa de fusta, un telèfon mòbil, dues llanternes, un encenedor i un sol actor. Aquest és tot el material que és necessita per fer una pel·licula brillant en la seva originalitat,tenaç en la seva interpretació i desoladora en el seu argument. Sincerament, no recordava haver trobat una joia cm aquesta des de “La Cinta Blanca” a començaments d’any.

No, encara no ha començat el Festival de Cinema de Sitges, però aquest film podria perfectament haver arrasat  amb el palmarès  de l’imminent certamen de fantasia i terror. “Buried” es basa en una idea simple, però molt ben desenvolupada:  un home es desperta lligat i tancat dins un taüt enterrat sota terra. I millor que no en sapigueu rés més, doncs com més verges de spoilers  assistiu al cinema, millor.

El film es va rodar en 17 dies a Barcelona, encara que aquesta dada resulta del tot irrellevant, doncs diguéssim que molts molts paisatges no es veurien.  I d’allí a Sundance, la Meca del cinema independent americà, on va arrasar fins al punt que les entrades per la sessió es revenien a 150 euros.

El seu director, el galleg Rodrigo Cortés, ja m’havia captivat amb la seva desconeguda òpera prima “El Concursante”, que va passar injustament amb més pena que glòria per les pantalles. De nou torna a atacar brutalment les injustícies i les desigualtats del capitalisme i la guerra, però no de front, com faria un previsible realisme social argentí, sinó dissimuladament, quan ja et té captivat i mig ofegat en la tensió asfixiant de claustrofòbia i foscor... PAM! Et clava una punyalada per l’esquena. I fins aquí puc llegir.

Menció a part mereix la interpretació d’un desconegut actor, Ryan Reynolds, artífex de l’èxit en crear aquesta trepidant atmosfera d’impotència i desesperació que s’ens contagia con si fóssim nosaltres mateixos els que ens trobem tancats dins aquella caixa.

En una època en que el cinema sembla haver-se oblidat de la originalitat i la transgressió, més enllà del buit confeti de colorins que representa la onada de 3D post-Avatar, Buried és un flotador al que agafar-se en aquest desolador oceà  de vulgaritat, guions previsibles, pallassades teenagers i nyonyeria barata  made in Julia Roberts, en que s’ha convertit la cartellera a les darreres setmanes.

Sens dubte el perfecte aperitiu de cara a Sitges!