Posts Tagged ‘Josep ramoneda’

h1

Adeu Josep Ramoneda

Octubre 19, 2011

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

h1

Té futur el Teatre?

gener 21, 2011

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

– La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

– Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

– Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!

 

h1

VOTAR: Un acte revolucionari contra la dictadura de la indiferència

Novembre 15, 2010

Tal com apunta Josep Ramoneda al seu darrer llibre, “Contra la indiferència”, la crisi econòmica a casa nostre ha induït un procés de desprestigi brutal de la política parlamentària, per tal de  desvincular a la ciutadania de la democràcia, creant un sistema on la població esdevé una mera comparsa de la gestió administrativa per part d’una oligarquia político-mediàtica.

Com desactivar a una població afectada per la crisi i potencialment revolucionària? Convertint als ciutadans en ramat,  negant la seva emancipació ideològica, usurpant el poder de pensar i decidir per si mateixos, fent que dimiteixin dels seus drets, tan àrduament conquerits, esdevenint així uns esclaus voluntaris del no res, uns serfs de la indiferència. Sens dubte la pitjor de les ideologies és l’absència total d’aquesta. No volen votants actius i crítics, tan sols consumidors passius i mesells.

El poder econòmic ha llençat als seus mitjans d’alienació massiva contra els sindicats, les ONG i ara el Parlament.. L’estat del benestar és una nosa pels voltors del neoliberalisme i cal destruir-lo a tota costa, substituint tota estructura o ideologia col·lectiva per demagògia, circ, patrioterisme, individualisme egòlatra,xenofòbia i altres secrecions populistes de tot a cent.

L’abstencionisme, doncs, és el resultat més visible d’aquesta estratègia reaccionaria de reemplaçament de la democràcia pel mercat, desviant el centre de poder del Parlament a la Borsa, de la ciutadania a la oligarquia, de la ideologia al nihilisme,  dels partits als bancs,de la emancipació intel·lectual al consumisme compulsiu, del crit revolucionari al silenci còmplice.

Ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i anar a votar en massa, de donar una altíssima participació que ofegui en la seva bilis als diversos populistes  d’ultradreta que pretenen assaltar les institucions, per convertir-les en una burda casa de barrets inútil. Votar, ara més que mai, és més que un dret, una obligació de demostrar que les idees, els parlaments i els partits segueixen sent millors que els mercats, la indiferència i la demagògia.