Islàndia i el suicidi d’Europa

Aquest passat diumenge vàrem poder assistir impassibles al nou capítol de la nova autodestrucció d’Europa: A Suècia, paradís de la socialdemocràcia, arrasava la dreta liberal i entrava el parlament un partit obertament nazi. Tot i que la situació encara no és comparable a 1914 o 1933, la cosa va pel camí: tots els partits socialistes, que han tingut una força imparable des de finals del segle XIX es van enfonsant lentament, al mateix temps que la ultradreta racista avança sense pausa per arreu.

Primer va ser l’històric alemany SPD, en aplicar mesures dràstiques contra l’Estat del Benestar i en desaparèixer fulminat del mapa polític, poc després va ser el torn del socialista francès PSF, quedant per darrere del ultra Le Pen a la primera volta de les eleccions presidencials, el PDI d’Itàlia vindria al cap de poc, culminant la feina el patètic laborisme anglès. Avui dia, dins la UE, ja tan sols queden governs en mans de socialistes a Grècia, Portugal i Espanya, tot i que en aquests dos darrers estats s’espera una patacada de campionat a les properes eleccions.

Mentrestant el càncer de la demagògia populista i xenòfoba ja ha fet metàstasi a la dreta majoritària de França, Itàlia, Àustria o Suïssa .

Tota Europa avança cap a la destrucció definitiva de l’Estat de Benestar i els drets dels treballadors… tota? NO! En un fred i aïllat racó del nord on incansables volcans posen en perill l’aviació mundial, increïblement les coses van just en direcció oposada…

La Revolució Islandesa

A l’Octubre de 2009 els tres principals bancs d’Islandia es van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de perdre el 70% dels seus valors i la moneda pròpia (la corona) va devaluar-se un 50%. Que va fer la població? Quedar-se asseguda fent l’esquirol? Anar a veure un partit de futbol? Donar la culpa als immigrants? Doncs, no exactament…

Unes 2.000 persones van sortir a manifestar-se, per primer cop des de 1949, davant el parlament i d’una policia atònita que mai havia realitzat una càrrega contra la població civil. Un jove anarquista va canviar la bandera del país per la d’una guardiola-porquet. El Govern, conservador, de David Oddsson va decidir que la millor sortida a tot aquell sidral era demanar ajuda al FMI, deixar que Anglaterra apliqués la llei antiterrorista per rescatar els seus diners dels bancs i, finalment, proposar la entrada a la Unió Europea.

Com la immensa majora de la població va dir rotundament NO a l’entrada a la UE, va convocar eleccions anticipades i… sopresa! Una coalició de socialistes i verds liderats per la sindicalista Jóhanna Sigurðardóttir, la primera cap d’Estat obertament lesbiana de la Història, va arrasar a les urnes, mentre que a l’alcaldia de Reikiavik s’imposava una candidatura formada per humoristes i actors còmics:  la seva proposta estrella era fer un vaixell presó per banquers i corruptes a alta mar.

Des d’aleshores a Islàndia:

-Ha donat una ordre internacional a la INTERPOL per capturar tots els banquers i empresaris corruptes que van causar la crisi, fent una profunda investigació sobre les seves causes i els fluxos de capital britànics i holandesos.

-Ha modificat per lleis per blindar la llibertat d’expressió, especialment per aquells mitjans que difonen secrets d’estat com Wikileaks.

-Ha donat suport a una assemblea ciutadana per modificar la Constitució

-Va sotmetre a referèndum s’havia de tornar els diners perduts a la crisi als especuladors d’Holanda i Anglaterra. El NO va obtenir un 93,1% i el SI un míser 1,6%.

-Ha legalitzat el matrimoni homosexual

Actualment el Govern té un suport del 73% de la opinió pública i a les recents eleccions legislatives va obtenir una àmplia majoria absoluta.

Farien bé els líders de totes les esquerres europees de fer una estada a Islàndia a veure si es posen les piles abans que algú envaeixi el corredor de Polònia o atempti contra un arxiduc austríac… que ja ens van fallar el 1914 i el 1933!