Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

M’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.