NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

“La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

“Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.

23 coses curioses sobre el 23F

1- El 7 d’Agost de 1980 el diari d’ultradreta El Heraldo Español publicava un article, sota el pseudònim de Fernando Latorre, on s’animava a donar un cop d’estat contra el Congrés i proposava al General Armada com a líder.

2- A mitjans de 1980 el general Armada va enviar un informe polític al Rei en el qual proposava rellevar a Adolfo Suarez de la presidència del Govern mitjançant una moció de censura amb el suport de dissidents d’UCD, PSOE i AP. El govern podria estar presidit per una autoritat militar. El text es va filtrar a la premsa tot i que no es va arribar a publicar. Suarez va arribar a declarar que la opció de posar un militar al Govern amb el suport del PSOE era un pla descabellat.

3- El 22 d’Octubre de 1980, el General Aramada es va reunir en secret a Lleida amb Enrique Múgica, nº2 del PSOE. Armada assegura que Múgica veia amb bons ulls posar un militar de cap d’estat. Jordi Pujol va confessar recentment que Múgica l’havia sondejat sobre la possibilitat de situar un militar al front del govern

4- El 12 de Novembre de 1980 el General Armada es reuneix amb el Rei en un refugi de muntanya de la Vall d’Aran, durant llargues hores. Es desconeix el contingut de la conversa.

5- El 5 de Febrer de 1981, Manuel Fraga, líder d’AP, va anotar al seu diari: “Todo son rumores. Una vidente menciona un golpe de estado para el dia 24”.

6- El dia 13 de Febrer de 1981, la policia rep l‘informe d’un confident que apunta a un cop d’estat pel dia 23. No li donen cap credibilitat.

7- El dia 18 de Febrer de 1981 la revista “Spic”, d’aviació i turisme, en un article firmat pel seu director es rumoreja amb la possibilitat d’un cop d’estat pel dia 23 de Febrer.

8- Entre el 15 i el 20 de Febrer de 1981: l’influent periodista Emlio Romero, que havia estat acomiadat per Suarez com a cap de premsa del Movimiento, proposava obertament, en una columna del diari  conservador ABC,  donar un cop d’estat i posar al General Armada al front.

9- El 19 de Febrer Manuel Fraga (AP) anota al seu diari: “Si se quiere dar el golpe de timón, el cambio de rumbo que todos sabemos que és necesario, se nos encontrará dispuestos a colaborar.”

10- Els dies previs al cop d’estat l’ambaixada americana rep informes de la CIA sobre la imminència del cop d’estat. L’ambaixador és un tal Terence Todman, ultradretà i anticomunista qua havia finançat cops d’estat a llatinoamèrica. El dia 13 de Febrer Todman es reuneix amb el General Armada a Logroño.

11- El 20 de Febrer de 1981 les bases americanes de Rota, Torrejón, Morón i Saragossa estaven en estat d’alerta.  Vaixells americans de la IV Flota van patrullar el litoral Mediterrani i el mateix 23F un avió yanki d’intel·ligència electrònica va sobrevolar la península.

12- El 22 de febrer de 1981, el dia abans del cop, el diari d’extrema dreta El Alcazar publicava una foto buida del congrés amb una fletxa. Si s’unia la fletxa amb el text de l’article  es podia llegir la frase “Antes de que suenen las 18:30 del próximo Lunes” Aquesta és la hora exacta en que Tejero va entrar al Congrés.

13- Els autocars on van anar els militars fins al Congrés van ser escortats per la unitat d’elit del CESID, dirigida pel comandant José Luís Cortina, un ex-falangista que havia simpatitzat  amb Manuel Fraga en un gabinet d’estudis del qual va sorgir Alianza Popular, l’embrió del PP.

14- Els únics mitjans de comunicació que van publicar una edició especial condemnant de forma rotunda el cop d’estat i defensant la democràcia sense matisos des del minut zero van ser El País (amb 6edicions especials des de les 21:00h) i Diario 16 (edició especial a els 24:00h).

15- L’únic partit polític en tot l’estat que va fer un comunicat de condemna del cop va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i els  sindicats, la Unió Sindical de Policies i CCOO qui va convocar una vaga general aquella mateixa nit (gràcies Joan Coscubiela per aquest detall que desconeixia).

16- 4.000 persones es varen manifestar a favor de la democràcia a la carretera de San Jerònimo (Madrid), a pocs metres del Congrés, durant tota la nit del 23F amb algun incident per part de grups d’extrema dreta

17-Dues de les tres úniques persones que no es van seure durant el tiroteig , Santiago Carrillo (PCE) i Gutierrez Mellado (UCD), ja havien coincidit anteriorment en un altre cop d’estat: el 18 de Juliol de 1936, quan ambdós es trobaven a Madrid. Mellado era un dels líders de la 5a columna feixista que atacava la ciutat  i Carrillo era responsable de la seva defensa.

18- Tejero va intentar presentar-se a les eleccions amb un partit d’extrema dreta anomenat”Solidaridad Española” amb el lema “Mete a Tejero en el Congreso“. Afortunadament va ser un fracàs estrepitós.

19- El 19 de Febrer de 1982 es va celebrar el judici contra els autors del 23F. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo va limitar al màxim la llista d’implicats (tan sols 33) per no tornar a enfurismar a l’exèrcit. Va ser un judici militar, amb un tribunal endogàmic i el més llarg realitzat mai a la Història d’Espanya fins a la data d’avui.

20- El 14 de Juny de 1982 hi va haver un estrany atemptat quàdruple contra 4 seus del CSID que, tot i ser adjudicats a ETA, molts sospiten que en realitat es tractava d’una advertència dels sectors més ultres del mateix CSID per tal que no s’investigués la seva relació amb el 23F.

21- Tejero i Milans del Bosch van acusar en tot moment al Rei d’estar al darrere del cop. Armada va jurar fidelitat absoluta a la Corona i, paradoxalment,  la va desvincular del cop.

22- El Tribunal Militar va condemnar a Tejero i Milans a 30 anys de presó i Armada a només 6, mentre que tots els membres del CSID van ser declarats innocents. El Govern va recorrer la sentència (excepte pels del CSID) i Armada va ser condemnat també a 30 anys.

 23- 1991. Deu anys després del cop d’estat dos diputats de UCD vàren fer pública una suposada llista amb el Govern Provisional que Armada havia proposat als diputats tancats al Congrés, amb membres de tots els partits polítics. Es la següent: President- Armada (militar) , Vicepresident Polític- Felipe Gonzalez (PSOE), Vicepresident Econòmic- López de Letona (ex-governador Banc d’Espanya), Economia- Ramón Tamames (PCE) Exteriors- Arleiza (AP), Defensa- Manuel Fraga (AP), Obras Públicas- José Luís Álvarez (UCD), Justícia – Gregório Peces Barba (PSOE), Hacienda- Pío Cabanillas (UCD), Trabajo- Jordi Solé Tura (PSUC/PCE), Comerç- Ferrer Salat (president CEOE), Sanitat- Enrique Múgica (PSOE), Informació-  Luís María Anson (Agència EFE), Educació- Herrero de Miñón (UCD), entre altres.

FONT: “Anatomía de un Instante“, de Javier Cercas