Com t’agradaria morir?

Tens por a la mort?

L’altre dia em van fer aquesta pregunta i em vaig quedar en un tens silenci, sense saber que dir. La veritat és que la resposta és comporta una complexitat tan profunda que difícilment podria cabre dins un vocable monosil•làbic com “Si” o “No”.

Soc una persona molt hipocondríaca, però no per temor a la fi de la meva existència si no per una aprensió total cap al món mèdic i hospitalari. El que tinc molt clar és com NO m’agradaria morir: en un llit,ple de tubs, agonitzant, deixant de ser jo mateix física o mentalment. El que jo entenc per vida dista molt d’aquest concepte.

Tampoc m’agradaria, òbviament, imitar les morts més estúpides de la història.

I com SI m’agradaria passar al altre barri? Si pogués escollir preferiria imitar alguns d’aquests famosos exemples:

Gordon Childe, un dels arqueòlegs més influents de la meva disciplina científica, va caure daltabaix d’Ayers Rock, una preciosa muntanya australiana. Que millor que passar els darrers instants de la teva vida veient un paisatge fabulós?

L’actor Harris Glenn Milstead (més conegut pel seu nom artístic “Divine”), va morir d’amnea dormint, just quan anava a participar en un capítol de “Married with children”. Els promotors de la sèrie li van posar a la corona de flors: “Si no volies participar només ho havies de dir”. Una mort ràpida, sense adornar-te’n i amb ironia!

Una de les morts que trobo més poètiques és la de Virginia Wolf, perfectament recreada a la primera escena de l’excel•lent film “Las Horas”, on veiem com l’escriptora anglesa es llença al riu Ouse amb pedres a les butxaques. Un suïcidi força semblant al del personatge d’Ofelia a Hamlet, per cert

I ja posats a triar, tampoc estaria malament un final a lo rockstar: en mig d’una farra brutal, en un orgiàstic backstage sense fre, com els grans màrtirs del rock Jimy Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison. Ja que marxem, perquè no fer una festa?

I a vosaltres com us agradaria morir?

“CONTROL”: El biopic existencialista de Ian Curtis

• “Existència… bé, quina importància té?Jo existeixo en la millor forma que puc. El passat es ara part del meu futur. Els present ja m’ha fugit de les mans...”

Amb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.

La vida del compositor dels majors èxits del post-punk de començament dels 80’s, no va ser precisament un cami de roses: la seva epil·lepsia i la forta medicació el varen sumir en un estat de semi-bogeria depresiva que el portà a autoodiar-se i a trencar les relacions socials amb tot alló que el rodejava.

Sempre ens quedarà el dubte, com en el cas de Kurt o Janis, de saber de que haurien estat capaços si la mort no hagues tallat d’arrel una carrera tan curta que no els va donar temps ni tan sols a fer una sola cançó dolenta.  

Rodada integrament en blanc i negre la peli ens endinsa dins la ment en progressiva descomposició del mític rocker, veient com la fama és una arma de doble fil que no es pot deixar en mans de qui no està preparat per fer-ne un bon us. Molt recomanable enara que no sigueu fans del grup en absolut.

I finalment com a homenatje a Curtis, prengeu-vos un instant per recordar aquest himne generacional: “Love will tear us apart“, una cançó sense la qual no existiria el panorama indie actual!