Darrers apunts, reflexions i anècdotes de la Campanya

ICV-EUiA de L’H fent campanya a Bellvitge

1.- Repartir octavetes al carrer, en barris molt afectats per la precarietat i la crisi, es com fer de comercial a porta freda: una tasca veritablement complexa i desagradable, on la gent et fa “la cobra” quan t’hi apropes o et contesta coses tan surrealistes com aquestes:

– Yo no quiero saber nada de política, que soy del Betis

– La única solución a la crisis es reducir el 30% de la población planetaria

– A los políticos os tendrian que matar a todos, como a la de León

– Yo estoy en contra de la izquierda, porqué dejan venir a los immigrantes, que yo he oido que la semana pasada vino un paki que se hizo una opeación que costó dos millones de euros y esto lo pagamos todos

– ¿Aquí no dais bolis ni globos? ¡Pues vaya mierda! A ver si robais más, como el PP, que yo quiero que me regalen cosas

Al menys a l’Hospitalet, la majoria de gent està radicalment en contra dels polítics, sense ni especificar ideologia. El metzinós discurs de l’antipolítica, destinat a desmobilitzar qualsevol alternativa, ha calat molt fons. Em temo que l’abstenció serà la gran protagonista dels comicis de diumenge, i dels que vindran; anem cap a un escenari on lluitar contra la desafecció serà el gran repte de tots els partits.

2.- Ernest Urtasun ha esdevingut la gran revelació de la campanya, la seva brillant intervenció en el Debat de TV3 ha estat aplaudida amb llàgrimes als ulls fins i tot en la premsa més desafecta a l’esquerra, deixant a la resta de candidats somicant en un racó, xipollejant en la seva mediocritat i suplicant pietat. De fet ERC, CIU i PP van suspendre la seva presència al debat de 8tv d’ahir divendres terroritzats davant la possibilitat de ser envestits de nou pel “Tsunami Urtasun“.

Ara que l’urtasunisme ha esdevingut mainstream, tan sols us vull recordar que molt abans que les fans s’abraonessin histèriques al backstage dels mítings, quan encara era un fenomen underground, aquest blog ja parlava d’ell  i jo presentava actes seus. Ah! I també dir que em va fer moltíssima il·lusió que el mateix dia que començava la campanya, poc abans del primer míting, l’Ernest vingués a la presentació del meu llibre, Patrimonicidi, a l’Ateneu Roig de Gràcia.  Difícilment podria sentir més empatia per un candidat, ni sentir-m’hi més identificat!

Galbraight, Holland i Urtasun, presentant la “Modest Proposal” al CCCB

3.- Aquesta campanya també m’ha servit per formar-me intel·lectualment. Destacar que en l’acte al CCCB amb els economistes Stuard Holland i James K. Galbraith, on es va presentar la teoria de la “Modest Proposal” en la que es basa l’esquerra per superar la crisi de l’euro, fins i tot ens varen repartir còpies d’articles científics a l’entrada. Em pregunto si el candidat d’ERC, aquell iaio entranyable que va bastant més desorientat que Pasqual Maragall al seu míting, té la més remota idea de que tal teoria existeix. De fet, un periodista del diari Ara es queixava en un articulet de que en els actes d’ICV-EUiA sempre es parla de teories econòmiques i conceptes molt complexes, en comptes de centrar-se en barretines i caspa folklòrica, que es l’únic tema que ell deu dominar.

Increïblement en mig de tanta crisi de les ideologies, populisme simplista, irracionalitat demagògica i buida postmodernitat estètica, encara hi ha algú que fa una arriscada aposta pel rigor científic i la dialèctica entre la política institucional i el món acadèmic, esdevenint de nou el motor de la intel·lectualitat a l’esquerra.

4.- Alguns dels companys que més feina han fet aquesta campanya, els que més cartells han enganxat, els que no han fallat a cap míting, no podran votar al no tenir reconeguda al plena ciutadania pel fet de ser migrants, com 35.000.000 europeus més. Aquesta situació els converteix en els elements més dèbils de la societat i els blancs perfectes per la ultradreta euroescèptica nacionalista i el racisme institucional, per tal de vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant així una lluita de classes, com vaig assenyalar en la meva intervenció a l’acte d’Immigració.

Ells us demanen que demà aneu a votar, vosaltres que podeu!

5.- No sé que passarà diumenge, però estic segur que ens trobem davant una recomposició total del escenari electoral, amb una gran incertesa, moviments estructurals de fons en el mapa polític d’una gran inestabilitat líquida, que diria Zygut Bauman. M’alegro molt d’haver escollit aquest apassionant moment per implicar-me políticament.

Dilluns la valoració dels resultats, doncs demà estaré fent d’apoderat i espero una nit electoral amb molt a celebrar!

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

Seriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.