Reflexions Post-Apocalíptiques

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W”

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de l‘IVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!

Impostos i partides pressupostaries inútils

Quan el Govern de Zapatero va anunciar a bombo i plateret que, gràcies a la seva política fiscal, la crisi la pagarien els rics vaig començar a donar salts d’alegria. Per fi una mesura estratègica i real per lluitar contra les causes endèmiques del nostre model productiu i les desigualtats econòmiques, després dels pedaços del “Plan E” i les subvencions a fons perdut als banquers.

Però va el tio i apuja l’IVA! Un impost sobre el consum que paguem tots per igual, independentment de la nostre renta i nivell d’ingressos. Si, d’acord, també ha augmentat un puntet de res les rentes del capital, un carmelet inútil de cara a la hisenda pública, ja que les veritables fortunes, els rics de veritat, els que atresoren iots i viuen exclusivament de l’especulació financera, tributen a traves de les “SICAV” (societats d’inversió de capital variable) que tan sols cotitzen un puto 1% ( jo ho faig al 13%, es a dir pago més impostos que Alicia Koplovitz!).

Doncs res, mira que jo tenia ganes de defensar a capa i espasa l’augment de la pressió tributaria com un mecanisme de redistribució de la riquesa davant la demagògia facilona, egoista i neoliberal de PP-CIU. Però no, m’han deixat sense arguments!

I bé, a què aniran destinats els 6.500 milions d’euros extra que el govern pensa recaptar? Segur que val la pena gravar el consum? No hi havia marge per retallar els Pressupostos Generals? Per tal de respondre aquesta pregunta m’he baixat en PDF les partides pressupostaries corresponents al exercici passat i he fet una llista de despeses exagerades o completament superflues i banals que jo eliminaria d’una plomada:

Casa Reial–8.663.000 euros. Jo també vull ser Rei! On envio el currículum? I encara sort que aquest any han decidit congelar aquest capítol… per primer cop a la Història!

Congrés de Diputats– 232.510.000 euros. I això que només tenim 350 diputats! Toca a uns 664.000 euros per cap!!

Tribunal Constitucional (inclou només sous d’alts càrregs): 2.030.430 euros, amb un meravellós plus de 234.000 euros per incentius al rendiment. Tenint en compte que aquest Tribunal triga uns 4 anys per discutir cada sentència, algú em pot fer comprendre com a sobre cobren per rendir?? Els seus 110 vocals  facturen 9.300 euros/mes, no està malament per no donar ni brot, no?

Consell d’Estat: 11.746.810 euros, gastats en una institució consultiva, completament anacrònica, impulsada pels Reis Catòlics! Visca!

Consell General del Poder Judicial: 10.236.660 euros. Aquí podriem discutir sobre si aquesta institució, que governa als jutges de forma independent al Poder Executiu,  es necessaria o no. Jo crec que si, però de nou el problema son els disparatats sous que cobren els seus membres: 6.300 euros/mes més plusos. Olé tú!

MINISTERIO DE DEFENSA: Total 10.091.762.550 euros (deu vegades més que el Ministeri de Cultura!!!), dels quals 351.770.000 euros es destinen a investigació militar i 264.711.400 es gasten en una cosa molt estranya i sospitosa anomenada “Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales”. Algú té la més remota idea de qui son aquests assessors tan ben pagats?

No entro a la resta de Ministeris, ja que trobo que fan una funció més o menys útil per a la societat, però eliminant o retallant aquestes institucions, absolutament prescindibles, casi que ens cobreix deu vegades el que ingressarà l’estat amb la polèmica pujada del IVA!