Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

M’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

Reflexions d’urgència sobre les Eleccions Basques i Gallegues

1) Ha guanyat la dreta: els partits indubtablement neoliberals i conservadors han obtingut la majoria absoluta en ambdós parlaments tant en vots com en diputats i governaran a les dues comunitats. Per tant, ha estat un fracàs rotund de l’esquerra sense pal·liatius ni excuses que valguin. Rajoy pot demanar el rescat o fer les retallades que vulgui, les urnes l’han avalat.

2) El PSOE segueix camí a l’abisme: Ni gestionant raonablement bé la crisi a Euskadi, ni sent el lehendakari que ha portat la pau, ni enfrontant-se a les retallades de Rajoy el PSOE no pot parar de perdre vots a una velocitat de vertigen: el 50% a Galícia i un 40% a Euskadi. Els socialistes segueixen desorientats ideològicament, sense cap idea ni projecte il·lusionant, ni amb cap estratègia per sortir de la crisi diferent a la de la dreta. EL PSOE segueix el camí del PASOK i no del PSF; internament Rubalcaba cada cop està més debilitat i la possibilitat de que ni es presenti a les properes generals va agafat pes.

3) Les coalicions àmplies d’esquerres arrasen, el fraccionalisme fracassa: Esquerda Unida en solitari va obtenir el 2009 el 0,98% de vot i el coalició amb Anova, Equo i Espai Ecosocialista (la coalició Alternativa Galega d’Esquerda) el 14,5%, gràcies també al emblemàtic carisma de Beiras, tot sigui dit. Al País Basc la divisió entre Ezker Ainza, Ezquer Batua i Equo els deixa als tres sense representació (junts tindrien entre 4-5 diputats amb els mateixos vots). Mentre estant Bildu aconsegueix 21 diputats, superant de llarg el sostre de Batasuna, gràcies a les aportacions que hi fan partits més moderats com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba.

4) L’abstenció, el vot en blanc i nul, un xec en blanc per la dreta: Alberto Nuñez Feijoo serà president de Galicia i el PP guaya 3 escons més, tot i passar de 760.000 vots a 654.000 vots. Un cop més queda demostrat que l’antipolítica és l’estratègia de la dreta: la idea de que tots els polítics son iguals i que la culpa de la crisi es de futileses irrellevants com si un regidor cobra dietes o no, porta a que els veritables responsables de les retallades i les desigualtats socials es mantinguin en el poder.

5) Artur Más és més nacionalista que EH Bildu: Laura Mintegi, la candidata de l’esquerra abertzale, ha basat tota la seva campanya en l’eix social per tal de diferenciar-se del seu enemic nº1, el PNV, expressant clarament que ara no era el moment de referèndums, sinó de afrontar la crisi i les retallades amb redistribució, com molt bé estan fent ja a on governen, com a Sant Sebastià. Aquí en canvi, tenim a un hooligan identitari capaç de fer el que sigui per alienar la població, obtenir la majoria absoluta i tapar la seva nefasta gestió.

6) L’estratègia de Bildu es la oposada a la de ERC: La veritat es que em va fer una mica de llàstima veure la secretària general d’ERC ahir apropiant-se dels resultats de Bildu, quan aquesta coalició mai se li passaria pel cap, ni per un instant, fer de crossa al PNV. Al contrari: son els seus arxienemics i una alternativa clara i radical, sens ponts d’entesa possibles.

I si us han semblat rucs els gallecs per votar a qui els retalla, espereu-vos a veure els resultats del 25N!

Reflexions Post-Apocalíptiques

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W”

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de l‘IVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!

El dilema d’IU a Andalusia

Superant tots els auguris de les enquestes Izquierda Unida –  Los Verdes va aconseguir un resultat històric de 12 diputats, amb 120.000 vots més que a les anteriors autonòmiques, esdevenint la única força que creix en vots en aquesta comunitat, amb resultats tan espectaculars com el 67% de vot a Marinaleda, esdevenint el dic de contenció a la dreta i la clau del Govern.

Queda clar, per una banda, que ara mateix no hi ha espai per més d’una força política a l’esquerra del PSOE:  eQuo ha estat un bluf amb un 0,5% de vot, perdent suport des del 20N. Les idees estrictament ecologistes, sense un marc d’esquerres, no tenen cabuda ara mateix dins un context de reformes laborals i rescats bancaris; no és d’estranyar tampoc que Europe Ecologie tingui un 2% d’intenció de vot a França, quan havien arribat a un 14% als comicis europeus, o que Die Grunhe ahir mateix es quedés a la vora de ser extraparlamentari a les eleccions regionals del Sarre. Equo faria bé d’integrar-se com una corrent interna d’IU, ampliant la seva pluralitat, o bé sumar-s’hi en una coalició a la catalana. La resta d’opcions d’extrema esquerra no passen d’una marginalitat anecdòtica.

Que pot fer IU davant el pacte amb el PSOE? Quines opcions té?

1) Entrar al Govern: Al meu ajuntament existeix un pacte PSC + ICV-EUiA, on constantment hem de torejar els contradiccions que això representa cada cop que els companys socialistes actuen de forma deslleial, fent retallades amb nocturnitat i traïdoria sense consultar als seus socis, bàsicament perqué porten arrossegant els vicis i corrupteles de 30 anys de poder. Governar en temps de crisis es molt complexe, gens agraït, i canviar els engranatges de les xarxes clientelars anquilosades és una eina hercúlia i titànica. Si IU opta per aquesta via cal que posi les bases per estar present en els llocs on es prenguin les decisions econòmiques i urbanístiques fonamentals i exigeixi càrrecs de pes que li permetin introduir canvis estructurals, com per exemple acabar amb el latifundisme; així com visualitzar el seu pes dins l’administració, evitant per una banda la sensació d'”olla de grills” i per l’altre la de ser una mera comparsa.

2) Donar  suport a Griñan des del Parlament:  Aquesta seria la opció més fàcil, negociant cada mesura, llei i pressupost, sense desgastar-se per governar, però sense entrar a la cuina del poder i tocar els fils estructurals del sistema. Tenint en compte, però, que el PSOE a la mínima pot acabar negociant mesures neoliberals amb el PP i que la inestabilitat parlamentaria pot acabar produint un avançament electoral com a Astúries, donant la culpa a IU per la seva immaduresa ideològica i la manca de preparació per governar.

3) Deixar que governi el PP: El retorn de la “pinça” d’Anguita o un escenari extremeny que seria nefasta per IU, com ja ho va ser als 90’s. Cayo Lara ja ha negat la possibilitat que això succeeixi , però també ho va dir a Extremadura i algun sector intern de l’ala més radical (CUT) ja ha amenaçat amb escindir-se si hi ha pacte amb el PSOE. Possiblement els serviria per apropar-se a sectors del 15M i anti-capitalsites que no veuen diferències entre el PP i el PSOE, però perdria tota la credibilitat com a força per aturar la dreta. Confio que no passarà, però tampoc posaria la ma al foc!

Les tres opcions, com hem vist, tenen els seus pros i contres, riscos i potencialitats. Suggereixo, doncs, que s’actuí amb prudència, responsabilitat i primant en tot moment la política per sobre dels càrrecs polítics, sense airejar les discrepàncies internes, però comptant amb les bases en tot moment.

Valoració dels resultats electorals

-> ICV-EUiA-IU, la coalició verda i roja per la que jo demanava el vot, ha obtingut el millor resultat de la seva història en % de vot, triplicant els diputats a Catalunya i multiplicant per 5 a tota Espanya. Tindrem un magnífic grup parlamentari  ampli i divers que serà 4a força política amb Joan Coscubiela, Laia Ortiz, Joan Josep Nuet, Gaspar Llamazares, l’economista del 15M Alberto Garzón o Cayo Lara entre altres. A Hospitalet som la formació política que més creix, amb 4.500 votants nous (10.500 en total), arribant al 10% de vot, resultat que no es veia des dels temps del PSUC. Sens dubte els diferents moviments socials en els quals estem molt implicats, ens hi han ajudat de valent!

-> Unitat contra el Feixisme i el Racisme tot i no presentar-se a les eleccions s’ha erigit com el veritable vencedor moral, veient com la contundent campanya #novotisPxC ha aconseguit el seu únic objectiu polític: que Anglada no fos diputat. Allà on s’ha fet més campanya, més ha baixat el feixisme: Al Gornal, on es van repartir 2.000 octavetes PxC passa del 15 al 4%, a St Boi del 10 al 4%, a Vic de 3000 vots a 300… queda finalment demostrat que l’estratègia d’enfrontament pacífic, desencarcarament i pedagogia és la millor forma d’impedir l’avenç nazi a casa nostre. En un més hem distribuït 100.000 octavetes, hem fet 7 manifestacions, 2 vídeos, tallers i presentacions de llibres, varies notes de premsa… i amb el pressupost que teníem de vendre xapes i llibres!

-> PSOE: S’ensorra fins a nivells estratosfèrics i la hecatombe es històrica. La socialdemocràcia ha de trobar un relat ideològic nou, allunyat de la fal·laç “tercera via” social-liberal de Zapatero  i Toni Blair, si vol tornar a governar algun dia en algun lloc; no pot ser que tot el seu discurs es basi en la por a la dreta, si quan arriben al poder fan el mateix que ells, actuant sempre al dictat dels mercats. Tot i així, estic convençut que Rubalcaba serà un magnífic líder de la oposició.

-> CIU:  Em fa molta vergonya que un repugnant grupuscle corrupte i llepaciris que dinamita l’educació i la sanitat pública, baixa els impostos als rics, reparteix milions a les escoles privades de l’Opus Dei i al Grup Godó, fa declaracions homòfobes i racistes en una campanya erràtica i demagògica, pugui ser la 1a força política a Catalunya. Duran Lleida, però, no podrà seguir negociant fosques partides pressupostàries al servei dels lobbies mafiosos, ja que el PP no necessita el seu vot per res.

-> PP: A Catalunya obté un resultat decent (tot i que per sota del de Josep Piqué el 2000) i a Espanya arrasa, simplement pel fet de ser un partit diferent al PSOE. Temo el que pugui arribar a fer el neoliberalisme ultracatólic embogit i amb poder absolut, però ja no em fan por: ja tenim la resistència al carrer:el 15M. Rajoy ha guanyat amb la promesa de sortir de la crisi i crear ocupació; doncs bé, ja triga!

-> ERC-Reagrupament: Sembla que la estratègia d’allunyar-se del tripartit i apropar-se a  la dreta de CIU no els ha anat del tot malament, tot i perdre els 3 senadors que els quedaven i uns 50.000 vots, quedant per sota del resultat a les passades autonòmiques. Han parat  momentàniament la sagnia de vot que els duia de cap a la marginalitat extraparlamentària i la única persona que em cau bé d’aquest partit, Joan Tardà, seguirà sent diputat. Sempre ens quedarà el consol de pensar que si no existissin CIU tindria encara més diputats, suposo que deu ser l’únic sentit de l’existència d’aquest partit.

-> Amaiur: Sens dubte qui ha tret millor rendiment del procés de pau ha estat l’esquerra abertzale, guanyant les eleccions al País Basc i obtenint representació a Navarra. Espero que els seus diputats estiguin a l’alçada, trenquin el sectarisme llunàtic que ha caracteritzat a Batasuna al llarg dels temps i obrin un discurs radical en matèria social i econòmica, més enllà del  nacionalisme folklòric.

-> Altres: El partits simbòlics i extraparlamentaris ens deixen algunes propostes interessants, destacar el resultat del partit democratista-nerd “Pirates” que, tot i que em segueix semblant una frikada graciosa, tenen propostes de democràcia directa i virtual prou interessants; “PACMA” ens recorda un cop més els drets dels animals, “Escons en Blanc”  s’ha fet notar a l’absurd Senat i, finalment la coalició  “Anticapitalistes” ha fet una bona campanya assenyalant als culpables de la crisi.

LACIANA: Carbó, corrupció i l’esquerra del s.XXI

Que el carbó és una energia contaminant, absolutament superada i que ha de deixar de ser explotada ho sap tothom… excepte, la població lleonesa de Laciana, on recentment el moviment 15M ha fet una campanya de difusió per explicar un cas esfereïdor de corrupció i explotació mediambiental, dins el projecte “Toma la Montaña”

La Vall de Laciana, molt a prop d’on viu Zapatero, és un indret de màxima protecció mediambiental declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, lloc d’importància comunitària, zona de protecció d’aus i es troba protegida per la llei europea Red-Natura 2000. Això no ha estat impediment perquè s’hi practiqui la mineria del carbó a cel obert, causant la desforestació massiva, escombreres, abocament de residus i núvols de pols tòxica.

La mineria del carbó és absolutament deficitària i tan sols es manté en actiu gràcies a les subvencions públiques, del tot fraudulentes per part del govern espanyol atès la legislació europea i la protecció mediambiental de la zona, fet que va causar una multa dels tribunals europeus de 170.000.000 euros.

Aquestes subvencions consten de 275 milions d’euros anuals que van directament a la butxaca de l’empresa CMC, propietat d’un cacic i mafiós local anomenat Victorino Alonso que compta amb el suport de l’ajuntament del PSOE, és accionista  del Diario de Leon i es dedica a boicotejar la implantació a la zona de cap indústria que no depengui directament del carbó. En quant el govern de l’estat va amenaçar amb retirar les subvencions Alonso va deixar de pagar als treballadors provocant mobilitzacions a favor de la indústria, per part dels sindicats miners i gestions d’IU al Parlament Europeu a favor del carbó (El Grup Verd òbviament va votar en contra).

El moviment ecologista, amb suport de sindicalistes jubilats, porten mols anys lluitant en contra d’aquesta barbàrie, causa  a la qual s’ha afegit recentment el 15M. Aquest és doncs un magnífic exemple de cap a on ha d’anar l’esquerra del segle XXI: defensar els drets dels treballadors si, però no a base d’inflar un model productiu insostenible. Cal repensar de cap a peus l’economia en base a dos vectors: les relacions de propietat per una banda, i un model de decreixement i sostenibilitat que ens permeti viure a tots sense especular destruint el medi que ens rodeja

El cop d’estat del PPSOE contra la Constitució

La Constitució Espanyola, amb els seus defectes i mancances que son molts, va suposar una fita històrica en l’esdevenir polític d’Espanya: per primer cop l’any 1978 es va establir un marc jurídic i legal que no era fruït exclusivament d’una sola ideologia, com va succeir amb totes les constitucions anteriors des de 1812, sinó que era un pacte ampli i global entre forces polítiques tan antagòniques com els hereus del franquisme, la AP de Fraga, així com l’únic partit que va articular la resistència antifeixista, el PCE/PSUC, passant pels nacionalistes catalans el PSOE o UCD. Tothom va haver de cedir en aspectes fonamentals i el resultat ha estat el més llarg període d’estabilitat legal dins un règim democràtic conegut fins a la data.

Ja fa temps venim escoltant diverses reivindicacions de modificació constitucional per diversos motius com serien la proclamació de la IIIª República, l’encaix de l’Estatut de Catalunya o l’aprofundiment de la democràcia, entre d’altres; però els poder executiu de torn sempre responia al·legant les enormes dificultats que suposaria iniciar un procés de reforma constituent.

Doncs bé, ahir vam assistir completament atònits i atordits a  un dantesc i lamentable espectacle veient com el mercat capitalista aconseguia imposar una dràstica remodelació al text constituent per aniquilar de facto l’Estat del Benestar, impossibilitant que mai cap Govern central o de cap ajuntament, autonomia, diputació o consell comarcal pugui incrementar el seu dèficit públic per tal d’afrontar les seves despeses socials. Es a dir, mai es podrà fer una política keynesianista o socialdemòcrata a Espanya, encara que IU-ICV guanyés per unanimitat les eleccions en tots els ajuntaments i autonomies.

Per acabar d’adobar aquesta eutanàsia a la democràcia, resulta que la reforma es tramitarà amb malevolència estival,  i una inusitada rapidesa, sense que es pugui sotmetre a referèndum i els ciutadans puguem  expressar la nostre opinió sobre aquest sanguinari atemptat terrorista que ens situa de facto en una dictadura neoliberal.  Tan sols espero que els votants socialistes obrin els ulls d’una punyetera vegada i vegin que sota les sigles del PSOE s’hi amaga la dreta més facha, ultra i venuda al capital possible, convertint al partit de Pablo Iglesias, Largo Caballero i Negrín en un mer tentacle dels poders econòmics.

I jo em pregunto… que succeirà amb aquelles administracions endeutades fins a les celles (es a dir, quasi totes)? Hi han ajuntaments, com el de Moià, on CIU hi va deixar un dèficit del 400%. Vindran els tancs de l’exèrcit a fer complir la Constitució? El Tribunal Constitucional il·legalitzarà l’ajuntament? Obligaran als ciutadans a pagar milions d’euros de els seves butxaques o emigrar? Quin misteri!

ADEU ZAPATERO!

Prenyades, minusvàlids, pensionistes i treballadors públics: aquests son els culpables de la crisi i els responsables de pagar-ne la factura, segons el criteri del Govern Central, que ahir va decidir claudicar i agenollar-se als interessos del terrorisme financer especulador internacional.

Ahir Espanya es va despertar amb Jonh Maynard Keynes i se’n va anar al llit amb Ronald Regan, en el gir copernicà més insòlit de la història del nostre estat en macroeconomia: de pactar amb els sindicats a passar per la dreta al PP en menys del que canta un gall, no fos cas que el Financial Times escrigui algun article dolentot del nostre dèficit, o els voltors de la Borsa es queixin per falta de carronya que dur-se al bec.

El PSOE s’ha suïcidat políticament, enviant la legislatura a fer punyetes i llençant per la borda en mitja hora tots els progressos socials acumulats en sis anys a la Moncloa. Es evident que aquest Decret no el votarà cap altre grup polític en ple ús de les seves facultats mentals, la Vaga General és ja un clamor inevitable i que Zapatero no aconseguirà aprovar els propers Pressupostos Generals ni mitjançant una intervenció divina.

Emulant a Sinead O’Connor avui trenco una foto de ZP: ves-te’n a fer punyetes! Per fer pagar la crisi a la classe obrera ja teníem al PP, gràcies! Que jo sàpiga a les darreres eleccions al majoria de la població es va expressar a favor d’una política progressista i social… clar que es veu que ara a Espanya mana el FMI, Standart & Poor, el Banc Mundial, l’Ecofin i el Financial Times, organismes molt més importants que els votants, on vas a parar!

Que si, que si, que hem de reduir la despesa i algú ha de pagar la crisi… peró calia que fossin els més desafavorits?? Perquè no ha optat abans per…

-Eliminar els 351.770.000 euros que destinem anualment a investigació militar.

-Retallar els 8.000.000 d’euros anuals a la Casa Reial

-Recuperar els impostos de successions i patrimoni per gravar als més rics.

-Apujar el miserable 1% amb que es grava a les SICAV, les societats amb que els multimilionaris evadeixen els seves fortunes del fisc.

-Retirar les tropes d’Afganistan, que ens costen 400.000.000 euros a l’any.

-Augmentar el control fiscal i les penalitzacions sobre el diner negre i la corupció.

Just ara que estàvem començant a sortir de la recessió, va aquest cap sigrany que tenim de President i dinamita la Pau Social i retalla poder adquisitiu a treballadors, pensionistes i minusvàlids, fet que ocasionarà un descens en el consum, desaccelerant la producció i augmentant encara més l’atur!

En fi, sort que sempre ens quedarà IU-ICV darrer baluard de la coherència, la intel·ligència i la defensa dels treballadors! A les properes eleccions catalanes, tranquil Montilla que ja et passarem a tu la factura de tot aquest sarau neoliberal!

PD: Una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista