Posts Tagged ‘Islandia’

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

Març 3, 2012

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

h1

Islàndia i el suicidi d’Europa

Setembre 22, 2010

Aquest passat diumenge vàrem poder assistir impassibles al nou capítol de la nova autodestrucció d’Europa: A Suècia, paradís de la socialdemocràcia, arrasava la dreta liberal i entrava el parlament un partit obertament nazi. Tot i que la situació encara no és comparable a 1914 o 1933, la cosa va pel camí: tots els partits socialistes, que han tingut una força imparable des de finals del segle XIX es van enfonsant lentament, al mateix temps que la ultradreta racista avança sense pausa per arreu.

Primer va ser l’històric alemany SPD, en aplicar mesures dràstiques contra l’Estat del Benestar i en desaparèixer fulminat del mapa polític, poc després va ser el torn del socialista francès PSF, quedant per darrere del ultra Le Pen a la primera volta de les eleccions presidencials, el PDI d’Itàlia vindria al cap de poc, culminant la feina el patètic laborisme anglès. Avui dia, dins la UE, ja tan sols queden governs en mans de socialistes a Grècia, Portugal i Espanya, tot i que en aquests dos darrers estats s’espera una patacada de campionat a les properes eleccions.

Mentrestant el càncer de la demagògia populista i xenòfoba ja ha fet metàstasi a la dreta majoritària de França, Itàlia, Àustria o Suïssa .

Tota Europa avança cap a la destrucció definitiva de l’Estat de Benestar i els drets dels treballadors… tota? NO! En un fred i aïllat racó del nord on incansables volcans posen en perill l’aviació mundial, increïblement les coses van just en direcció oposada…

La Revolució Islandesa

A l’Octubre de 2009 els tres principals bancs d’Islandia es van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de perdre el 70% dels seus valors i la moneda pròpia (la corona) va devaluar-se un 50%. Que va fer la població? Quedar-se asseguda fent l’esquirol? Anar a veure un partit de futbol? Donar la culpa als immigrants? Doncs, no exactament…

Unes 2.000 persones van sortir a manifestar-se, per primer cop des de 1949, davant el parlament i d’una policia atònita que mai havia realitzat una càrrega contra la població civil. Un jove anarquista va canviar la bandera del país per la d’una guardiola-porquet. El Govern, conservador, de David Oddsson va decidir que la millor sortida a tot aquell sidral era demanar ajuda al FMI, deixar que Anglaterra apliqués la llei antiterrorista per rescatar els seus diners dels bancs i, finalment, proposar la entrada a la Unió Europea.

Com la immensa majora de la població va dir rotundament NO a l’entrada a la UE, va convocar eleccions anticipades i… sopresa! Una coalició de socialistes i verds liderats per la sindicalista Jóhanna Sigurðardóttir, la primera cap d’Estat obertament lesbiana de la Història, va arrasar a les urnes, mentre que a l’alcaldia de Reikiavik s’imposava una candidatura formada per humoristes i actors còmics:  la seva proposta estrella era fer un vaixell presó per banquers i corruptes a alta mar.

Des d’aleshores a Islàndia:

-Ha donat una ordre internacional a la INTERPOL per capturar tots els banquers i empresaris corruptes que van causar la crisi, fent una profunda investigació sobre les seves causes i els fluxos de capital britànics i holandesos.

-Ha modificat per lleis per blindar la llibertat d’expressió, especialment per aquells mitjans que difonen secrets d’estat com Wikileaks.

-Ha donat suport a una assemblea ciutadana per modificar la Constitució

-Va sotmetre a referèndum s’havia de tornar els diners perduts a la crisi als especuladors d’Holanda i Anglaterra. El NO va obtenir un 93,1% i el SI un míser 1,6%.

-Ha legalitzat el matrimoni homosexual

Actualment el Govern té un suport del 73% de la opinió pública i a les recents eleccions legislatives va obtenir una àmplia majoria absoluta.

Farien bé els líders de totes les esquerres europees de fer una estada a Islàndia a veure si es posen les piles abans que algú envaeixi el corredor de Polònia o atempti contra un arxiduc austríac… que ja ens van fallar el 1914 i el 1933!