La invasió republicana de la Vall d’Aran (Octubre de 1944)

Poca gent sap que el dia 19 d’Octubre de 1944, a les 6 del matí, un exèrcit format per uns 8.000 soldats antifeixistes va creuar la frontera francesa a l’altura de la Vall d’Aran per iniciar la “Operación Reconquista”, per tal d’alliberar Espanya de la tirania nacionalcatòlica i proclamar la III República. S’anomenaven UNE (Unión Nacional Española) i bàsicament eren militars que havien participat a l’alliberament de França de les tropes nazis.

El cervell de tota la operació hi havia Jesús Monzón, un desconegut comunista navarrès que, aprofitant l’exili de la Passionaria a Moscou, s’havia lligat a la innocent Carmen de Pedro, la responsable del PCE a França, i havia creat una poderosa xarxa política i militar al seu voltant, sense que la veritable direcció del partit en tingués la menor idea.

Aquell 19 d’Octubre dos temibles dictadors es van endur un bon ensurt: per una banda Francisco Franco que, segons la seva germana Pilar, mai el va veure tan exaltat ni nerviós, convocant un Consell de Ministres extraordinari al creure que eren totes les tropes aliades les que venien efectivament a per ell; a l’altre banda d’Europa,  Stalin, que no entenia com  ningú li havia dit absolutament res de que una força política, teòricament subordinada a ell, es ficava de nou en una guerra de la que ja n’havia sortit prou escaldat i que anava en contra de tots els seus plans i estratagemes pactades amb els aliats.

L’exèrcit de la UNE va establir el seu estat major a Bosost des d’un va comandar diferents batalles a Salardú, Era Bordeta i Bordes amb l’objectiu de derrotar al General Moscardó que protegia  Viella, on s’hi havia de proclamar la República amb Negrín de president, fet que mai va arribar a succeir.

La Operació va ser un fracàs ja que els aliats no li van donar suport: Anglaterra i EUA preferien a Franco que una Europa rodejada de comunistes pels dos cantons (tot i que el PCE mai va optar per la via revolucionaria, ni molt menys dictatorial) i el mateix Stalin va enviar a Santiago Carrillo a Bosost per avortar la invasió el dia 27 d’Octubre per, anys més tard, fer un procés de depuració interna de qualsevol seguidor de Monzón.

Franco va silenciar aquell episodi que li havia fet perdre els nervis i el PCE mai va voler recordar que, degut a l’absència de la seva lideresa en els moments més difícils, un arribista quasi els arrabassa tot el poder i condueix al partit a un suïcidi col·lectiu. Així doncs, unes 200 persones varen perdre la vida sense que gairebé ningú els tornés a recordar, 8.000 soldats van lluitar contra el feixisme sense que la Història mai es dignés a donar les gràcies o un copet a l’esquena, deixant que l’oblit engolís un episodi que podria haver enderrocat la dictadura franquista, que  tan sols hauria durat cinc anys, esdevenint un breu parèntesi entre la II i la III República.

Com les fonts històriques son extraordinàriament escasses us recomano que, si voleu aprofundir en aquest apassionant tema, us llegiu la darrera novel·la d’Almudena Grandes “Inés y la alegria”, un excel·lent llibre que m’ha acompanyat el darrer més i que ja l’esteu incloent a les vostres peticions de Sant Jordi.