Posts Tagged ‘inem’

h1

Nihilisme Laboral

gener 30, 2013

laberinto1

Es la tercer cop que em quedo a l’atur en la meva vida i és la vegada que em trobo més desorientat, esmaperdut i desmotivat que mai. No sé que fer amb la meva laboral i el pitjor de tot es que no veig ni una mísera espurna de llum al final del túnel.

Allà pels començaments de 2009 les primeres onades del Tsunami van convertir el meu primer i únic contracte indefinit en paper mullat. Ingresava per primer cop a les estadístiques de l’Inem i em va donar per estudiar oposicions: em vaig inscriure a quatre diferents, preparant  llarguíssims temaris de milers de pàgines pel meu compte; hores i hores realitzant esquemes i resums. No va servir per res; amb la meva nul·la puntuació prèvia, tot esforç va resultar estèril. El “Plan E” va fer reviscolar momentàniament l’arqueologia i me’n vaig oblidar.

La segona vegada, quan ja havia acceptat que la meva carrera científica havia passat definitivament a millor vida i que m’havia de reinventar totalment, vaig optar per apuntar-me compulsivament a tota mena de cursos i cursets. Amb prou feines podria enumerar la quantitat de llenguatges informàtics que vaig arribar a deglutir, amb la única finalitat de poder-los posar al meu currículum quan abans millor. I no us explico la pasta que m’hi vaig deixar, doncs els cursos gratuïts del SOC tenen una plaça cada 3.000 demandants, tirant curt. Tampoc m’ha servit de gaire, de moment…

I res, després d’uns pocs mesos aguantant excuses surrealistes per telèfon, torno a trobar-me de nou a la casella de sortida, un angoixant etern retorn com el mite de Sísif. Això si! Tinc un currículum d’allò més pintoresc, rebuscat, específic i heterogeni; els tècnics del SOC no saben ni per on agafar-lo. Sobre-qualificat per fer feines de merda i sense titulacions ni experiència suficients per les quatre ofertes amb cara i ulls que queden.

La possibilitat de marxar a l’estranger oscil·la sobre el meu cap, com una espasa de Damòcles. Però, joder, amb el que m’ha costat tenir una casa pròpia, viure amb el meu xicot en un espai veritablement nostre fotre al camp ara seria una putada i em fa molta ràbia que abandonar sigui la única opció. I si, val, reconec que també em fa por trobar-me a l’estranger en la mateixa situació laboral que aquí, però, a més sol.

Mal de molts consol de ximples, diuen. Doncs quina sort tenen els ximples de saciar la seva inquietud dins la felicitat de la ignorància. Jo em trobo en un punt de nihilisme i pessimisme absolut, vorejant l’esvoranc mentre m’apunto a ofertes laborals sense ni atrevir-me mirar quants centenars persones ho han fet abans que jo. En fi!

Anuncis
h1

Adeu Arqueologia Catalana!

Juliol 27, 2011

Descansa en pau, Arqueologia Catalana

Quan vaig acabar la carrera i em vaig llençar de cap al meravellós mercat laboral de l’arqueologia preventiva, allà per 2005, la bombolla immobiliària estava el el seu auge esplendorós, semblava que la construcció era una gallina dels ous d’or sense fons, on encofradors i camioners borderline sense cap titulació vorejaven els 5.000 euros mensuals. Doncs bé, en aquell moment jo cobrava 711 euros (amb una llicenciatura eh!!) contracte d’obra i servei i sense més lot nadalenc que una trista espelma. Us podria citar, com a detall morbós, que vaig fer de guia en un Museu local on em pagaven 4 euros la hora (menys d’un terç que la senyora de fer feines) i m’havia d’estudiar de memòria unes 50 pg diàries.

Si aquestes eren les condicions laborals en el moment econòmicament més òptim, no us vull explicar que va començar a succeir a partir de 2009 amb el tsunami de la crisi, quan em vaig quedar sense feina per 1r cop durant un més. Doncs imagineu-vos com estan ara les coses un cop s’ha instal·lat al poder la dreta neoliberal amb nul·la sensibilitat cultural: si a Sanitat i Educació les retallades son  draconianes, el Patrimoni Cultural directament podem dir que ha passat a millor vida.

Deia Nietzche que la història és circular i que estem condemnats a repetir-la; jo em quedo amb la idea de Marx  que en realitat els fets succeeixen dues vegades, una com a tragèdia i una altre com a comèdia. Doncs si, torno a estar a l’atur! Si la meva primera estada a l’INEM la vaig viure amb un intens dramatisme, degut a les turbulentes relacions personals  i econòmiques que van rodejar aquell tèrbol assumpte, ara m’ho miro amb el meu somriure sarcàstic als llavis i un suculent finiquito a la butxaca.

Bravo especuladors! Felicitats constructors sanguinaris! Us heu sortit amb la vostra. Em trec el barret, xapeau! Finalment després de tants anys fent-vos la punyeta, aturant excavadores cada cop que apareixia una resta de ceràmica,  replantejant els vostres plànols per conservar viles romanes i suportant assetjaments constants en cada visita d’obra, ens heu guanyat la partida. Ja us podeu quedar amb els vostres magnífics solars, morts de fàstic i plens d’herbotes. Ah! Que ara ja ningú us compra els apartaments? Oi, quina pena més gran!

Ja m’he acomiadat altres cops de la meva professió i després m’he hagut de menjar les paraules, així que aquest cop m’estalviaré lacrimògens espectacles: La mort de l’Arqueologia Catalana estava més anunciada que la d’Amy Winehouse i ja m’han passat les ganes d’assistir al funeral i fingir cara de pena, com si encara guardés el menor sentiment envers el difunt, assassinat per tantes mans alhora que resulta sorprenent com ha resistit tant. I si mai reviscola, ja ens retrobarem!

Jo ja tinc prou feina replantejant-me un cop més qui soc i que vull fer amb la meva vida laboral a partir d’ara! Alguna suggerència?