INDIFERÈNCIA: Un Retrat Estadístic del Passotisme Polític.

Una cosa que m’irrita profundament és la manca total d’opinió política de certs individus que, tot i la que està caient, tenen la insolència de mantindre’s al marge de l’actualitat, vivint en la seva bombolla d’indiferència, aliens a corrupteles, crisis econòmiques i revoltes socials; com si la cosa no anés amb ells. Al menys un ultra provoca una reacció contraria, una energia encara que negativa; mentre que un apolític es poc més que una pedra o una sabata.

No dic que tothom hagi de prendre partit per una ideologia o unes sigles, doncs soc molt conscient del tsunami de populisme antipolític que el neoliberalisme ens ha vomitat a sobre però…  Que més ha de passar perqué la gent s’interessi en sortir del seu cau d’individualisme ombliguista? Estic segur que ja ens podrien estar bombardejant que encara hi hauria qui tan sols es queixaria de que el soroll de les víctimes agonitzant els l’interromp la becaina.

Per tal de fer una aproximació científica al fenomen de forma mínimament científica he agafat la base de dades del darrer sondeig de GESOP per El Periòdico sobre la política catalana:

– General: Tan sols el 13,3%  de la població té molt d’interès en política, el 44% té bastant interès, un 28,5% poc i el 13,1% no en té gens.

– Sexe: Les dones son més indiferents que els homes. Concretament tenen un 5,5% menys d’interès que els homes en política.

– Edat: A mida que augmenta l’edat incrementa l’interès per l’actualitat.Hi ha més del doble de majors de 60 anys amb un seguiment de l’actualitat política que entre  persones entre 18 i 29 anys (7-16%).

– Estudis: El nivell d’estudis es determinant per quantificar la indiferència. Entre persones amb un nivell d’estudis alt es segueix molt o bastant l’actualitat política en un 70%, mentre que aquest index baixa fins al 45,7% amb persones sense estudis.

– Dimensió del Municipi: No existeixen diferències significatives entre pobles i ciutats en aquest terme, tot i que les persones més indiferents viuen sobretot en ciutats d’entre 10.000 i 500.000 habitants

Així doncs ja tenim  el retrat estadístic de la indiferència:  noia jove i amb baixos estudis, que viu en una gran ciutat de l’extraradi.

En primer lloc cal fer esment en la necessitat de feminitzar la política per tal que les dones tinguin referents positius en qui emmirallar-se. Mentre les úniques líders destacades siguin Esperanza Aguirre i Alicia Sanchez camacho, anem apanyats! Mesures com les llistes paritàries o les copresidències van en la bona línia i també hi ajuden les fortes personalitats en moviments socials com Ada Colau.

El més sorprenent, però, es que amb un atur proper al 60% els joves siguin els que mostren menys ganes per canviar aquesta situació. Les raons les podríem buscar, sens dubte, en la següent variable: el nivell d’estudis, cosa que a més va encara relacionada (per desgracia) amb la classe social. La generació que va deixar la ESO als anys 90-00’s per dedicar-se a la construcció, o a no fer res, son els que mostren menys interès en el que està passant, tot i ser-ne les principals víctimes.

Es a dir, la Alienació, segueix absolutament present dins la nostre societat i és la causa primordial de que avui no hi hagi un esclat revolucionari, tot i que les condicions socio-econòmiques son del tot propicies. Una alienació a la que son immunes els homes rics i vells, el grup social oligàrquic que domina el poder en les seves diferents esferes.

Aixó em recorda al que deia l’antropòleg Manuel Delgado fa poc en l’excel·lent i original debat on-line “La Llamborda”, que el 15M havia estat un moviment reformista de classe mitja, format per joves universitaris de casa bona que, tot i haver acabat la carrera, no troben feina, i han muntat un moviment social des del Twitter de la seva Blackberry; absolutament aliens a la realitat dels joves ni-nis aturats i sense formació, que segueixen passant de tot, fumant porros i jugant a la consola o veient Gran Hermano.

La Història NO és una suma de biografies

Durant el franquisme la Història es plantejava com una mera successió de biografies de personatges il·lustres: llistes de Reis Gots, hagiografies de Sants, vides de Reis o gestes de celebèrrims militars; sempre homes, per descomptat. El curs d’una civilització estaria marcat, doncs, per la mera voluntat d’herois destacats que sobresurten del ramat per guiar al poble com a xaiets dòcils en el fosc esdevenir dels temps. Una concepció de la realitat social similar a la d’una caserna militar: patriarcal, individualista i que veu en la força bruta com a únic motor de canvi i evolució.

Avui dia, afortunadament, la Història és considerada de forma unànime com una Ciència Social, es a dir, el seu objecte d’estudi és la societat, com a ens indivisible i des d’una perspectiva objectiva, racional i empírica. De la mateixa forma que ningú entendria que la demografia estudiessin tan sols la natalitat o la mortalitat de personatges distingits, fer-ho en la Història és igual d’absurd.

Això no vol dir que, en algunes ocasions, calgui prestar alguna atenció a certs personatges que han tingut tan poder acumulat com per determinar o condicionar les causes econòmiques, culturals i polítiques de tota una societat. Per exemple: al estudiar el nazisme hem de fer esment obligatòriament a Adolf Hitler i la seva trajectòria, però no resulta suficient, ni molt menys, per entendre la globalitat del fenomen; cal tenir en compte la situació de postguerra d’Alemanya, el seu context econòmic després del crack del 29, així com la seva conjuntura política i cultural.

Un defecte més que tenen els casposos nacionalistes i patriotismes variats és la necessitat imperiosa de  venerar Messies i Herois de la Pàtria a qui posar flors en dates destacades, tergiversant o amagant qualsevol defecte que pugui tacar aquesta immaculada icona en qui projectar els seus complexes d’inferioritat actuals. Una prova més de la incompatibilitat absoluta de tot sentimentalisme identitari amb el materialisme històric i el rigor científic.

Escrutar en els detalles morbosos de la vida privada de sers determinats, pot tenir la seva gràcia o interès com a entreteniment. Confesso que, com a fan histèrica que soc, podria recitar de memòria les biografies de Bowie, Courtney Love, Morrissey, Madonna, Alaska o Kurt Cobain, però mai se’m passaria pel cap considerar aquest hobbie del menor interès acadèmic.

Igual és que jo, al ser especialista en Prehistòria, estic acostumat a investigar cronologies remotes de les quals no ens ha quedat cap nom propi, unes societats caçadores o agricultores,  sense jerarquies més enllà de l’edat i l’experiència adquirida. Clar que, als fans de la historiografia arcaica, patriotera, casposa i militar, no els hi deu fer gaire gràcia saber que una societat sense explotació ni lideratges va existir durant quatre milions d’anys…

Té futur el Teatre?

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

– La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

– Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

– Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!