Posts Tagged ‘indie’

h1

L’extranya dècada musical dels ’00

gener 26, 2009

emo

Si dels 60’s recordarem sempre als hippies i la psicodèlia, dels 70’s el glam i el punk, dels 80’s el heavie i el barroquisme pop i dels 90’s el grunge, que serà el que evocaran els generacions futures de la dècada que és ben apunt de finalitzar?

Els 00’s han estat uns anys d’una veritable intensitat política en els que hem vist com es redefinien les relacions internacionals i econòmiques a una velocitat de vertigen, posant així fi a la pretesa fi de la història de Fukuyama, acabant amb l’imperi del postmodernisme polític i el neoliberalisme ultra econòmic.

Però em dona la sensació que els àmbits culturals i musicals no han reflexat aquest vertigen i amb prou feines hem trobat noves tendències estètiques i les poques innovacions reals s’han basat en fer refregits de les anteriors: els “emos” no son més que un poti-poti mal digerit de glam i punk sinistre amb una ideologia pròpia del grunge, mentre que els “indies” dels ’00 s’han dedicat a copiar als mods de tota la vida afegint-hi convers i uns serrells impossibles.

El rock ballable que ha ultra-popularitzat Franz Ferdinand i grups acòlits, no és més que una posada al dia del punk-pop new wave que feien Blondie, els Smiths, The Cure o Joy division a la transició 70-80’s i en quant al technopop, aquest tan sols s’ha dedicat a afegir innovacions tecnològiques al que ja feia Depeche Mode fa 20 anys.

La veritable innovació, potser, no es basa tant en el contingut real dels estils sinó en la forma i els canals de distribució: la música es ara lliure de la mediatització realitzada per les multinacionals o els mitjans de comunicació tradicionals (radio – mtv – revistes) i, gràcies a la pirateria, les radios en streaming, You Tube o les plataformes de promoció individual com MySpace o els blogs, s’ha democratitzat la fama: ara es mol dificil convertir-se en una mega estrella, en plan Madonna o Bruce Springsteen, però es molt més senzill que ocorrin fenomens con Artic Monkeys, grup que va vendre 150.000 copies del seu primer disc el 1r dia de llançament ja que s’havien fet ells mateixos propaganda per internet amb les seves demos.

I, òbviament, tota Revolució compta amb els seus carlins contrarevolucionaris que, incapaços d’acceptar la evolució social i tecnològica, s’aferren desesperadament als seus privilegis anteriors, en aquest cas tenen els noms de SGAE, de les multinacionals i botigues de discs tradicionals.

Així dons ens trobem en un veritable fenomen revolucionari de post-modernització de la fama: aquesta es fragmenta, es democratitza però al mateix temps ha adoptat un caràcter d’immediatesa i efimeritat: la popularitat d’un grup dura el temps que triguem en actualitzar el reproductor d’MP3.

Per aquesta raó ens resulta pràcticament impossible resumir en noms propis aquesta dècada i serà d’una extrema dificultat realitzar els Tops del millor dels ’00, a menys que aquests estiguin encapçalats per noms com Emule, You Tube, Last Fm, Spotify, Ipod o el ja mític Napster, el responsable d’originar aquesta veritable Revolució musical.

PD: Aprofito per recomnar-vos que us baixeu SPOTIFY (cliqueu aquí)– un nou sistema per ecoltar música en streaming molt millor que Last FM

h1

“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey

gener 7, 2009

yearsofrefusal

Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.

I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.

Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.

El disc cançó a cançó

Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí

Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)

Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.

I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)

All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)

When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!

That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)

One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.

It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!

You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!

Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.

I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.

Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!

h1

EXCLUSIVA: Britney Spears es fan de Radiohead!

Mai 12, 2008

Britney la indie

 

Que fuerrrte! Atenció l’exclusiva mundial que han aconeguit els paparazzi d’aquest blog: com podeu veure a la imatge la decadent cantant d’ensucrat pop adolescent du a les seves mans una còpia de “In Rainbows” el darrer àlbum dels anglesos Radiohead.

Per fí s’ha descobert tot el muntatge! En realitat ella intrepreta un paper, a casa seva Britney només escolta indie: Radiohead, Le Tigre, MGMT, Franz Ferdinand, Dorian, Arcade of Fire o Rufus Winwrigt; vesteix amb ulleres de pasta, convers i samarretes a ratlles; només veu films danesos i vietnamites en versió original subtitulada; acudeix d’incognit a Razzmatazz i Apolo i somia que algun dia ella serà cap de cartell del FIB o del Summercase.

És la mavada discogràfica qui l’obliga a simular que és una vulgar cantant nyonyipop, incansable imitadora de Madonna i amigíssima de Paris Hilton, quan ella odia tot aquest mon i tan sols espera que algún dia li truqui Björk o Morrissey per fer un duo.