ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80’s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

– La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

– El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

– Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

– El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

– Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Per preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!