Posts Tagged ‘independència’

h1

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

Març 6, 2014

populismo

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.

h1

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Setembre 12, 2013

#encerclemlacaixa4

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

#encerclemlacaixa2Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

#encerclemlacaixa3Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

h1

El mite de Cassandra i la rendició d’Artur Mas

Setembre 5, 2013

índice

En la mitologia grega Cassandra era una sacerdotessa d’Apol·lo que va aconseguir el poder de veure el futur a canvi de sexe amb el Deu però ,com ella no li corresponia amb el seu amor, Apol·lo li va llençar una maledicció escopint-li a la seva boca: mantindria el seu do intacte, però mai ningú creuria en les seves profecies.

Quelcom semblant ens succeeix a les persones que tenim una ideologia emmarcada dins el materialisme històric: com analitzem objectivament les causes materials i estructurals dels fenòmens, som molt més capaços de preveure el seu desenvolupament en el temps. Però, per desgràcia, dins la cultura postmoderna i neoliberal es viu un auge de les ideologies hegelianes, idealistes, irracionals, pre-il·lustrades i anti-modernes. Molta gent pensa que amb “la voluntat del poble” es pot aconseguir transformar la realitat, ignorant els condicionaments econòmics, polítics i socials que ho fan possible. Creuen que desitjant molt fort, molt fort una cosa simplement passa. Vaja, ja ens podríem posar a desitjar que baixi l’atur, si aquest ritual de bruixeria animista funciona!

Per exemple, jo porto dient des de 2010 que bona part del moviment popular sobiranista està totalment al servei de CIU, primer per dinamitar el Tripartit i després per mantindre’s a tota costa al Govern de la Generalitat al preu que sigui, sense cap voluntat real de construir un estat nou, contra els interessos mercantils de La Caixa-Abertis qui mana realment a la Generalitat. Una cortina de fum que ha permès aprovar draconianes retallades, i tapar tota mena de corrupció. Que ha generat unes grans movilitzacions al carrer que no només no s’han fet contra el Govern, sinó que han estat liderats per aquest. I que han servit perqué el principal partit de l’esquerra investeix al candidat de la dreta amb un xec en blanc i ajudant-lo a amagar el Pressupost del debat parlamentari. La carambola perfecte per l’oligarquia explotadora.

Fins ara el pensament màgic i xamànic s’alimentava amb una data esotèrica: el 1714. El Tricentenari del setge borbònic a Barcelona (el 1705 n’hi va haver un altre d’austriacista, però aquest no convé recordar-lo). Però resulta que Artur Mas acaba d’anunciar per fi el que molts ja sabíem: que no es donen les condicions materials per la gran festassa patriòtica. I que allargarà l’agonia austericida, endarrerint la pastanaga fins 2016, potser llavors amb l’excusa que aquell any les efemèrides coincideixen amb el Decret de Nova Planta, qui sap. Qui dia passa any empeny. Mas, el director d’aquesta farsa, sap des del primer dia que va de farol,  però mentre tingui a l’ANC i tots els mitjans de comunicació subvencionats donant-li bombo a la seva falsa utopia, pot anar retallant i privatitzant d’amagat.

I jo he rebut tota mena d’insults, ultratges i ignomínies, sent acusat de botifler i traïdor a la pàtria en amunt, simplement per anunciar el que avui ha succeït. Mira que atrevir-me a trencar la il·lusió col·lectiva, amb la burda i freda realitat!

Un exemple perfecte de l’alienació mística, autoengany i negació de la realitat és Antoni Garcia el President i cap de llista d’ERC a l’Hospitalet, qui fa un parell de dies m’explicava per twitter que aquest mateix més tindríem la data i la pregunta d’una consulta que ja mai es farà.

_agarcia

Pot esperar assegut! Ni Sandro Rey fica tant la pota en les seves endevinacions. Quin paperot ERC! Dos anys fent de minyona complaent a CIU perqué després us facin una pluja daurada a la boca a sis dies de la #ViaCatalana. Si es que ja ho deia el cònsol Servili Escipió “Roma no paga traïdors”

h1

Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Agost 23, 2013

Cercle monarquic catalunya

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

Regne de catalunyaLa dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial:

h1

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Juliol 20, 2013

62837_10201340858140919_436699457_n

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

BPiVmyYCYAAGXSb.jpg large Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

h1

Una Valoració Crítica del Concert per la Llibertat

Juliol 1, 2013

_El RotoDavant el dilema de convèncer als dubtosos o cohesionar als convençuts les diverses entitats sobiranistes catalanes han escollit clarament la darrera opció. El seu subjectivisme, triomfalista i endogàmic,  els ha dut a creure que tenen a tot el poble al darrere i que no val la pena malgastar esforços en atreure o seduir federalistes, internacionalistes, apàtrides o indiferents en la qüestió nacional, doncs simplement creuen que no existeixen.

El “Concert per la Llibertat“, celebrat al Camp Nou, va atreure a 90.000 persones, poc més que les dues celebracions del Orgull LGTB (La Manifestació i el Pride), però la seva presència als mitjans ha estat totalment desigual. Mentre el Concert era retransmès en directe per TV3 i sortia ahir en la portada de tots els diaris, els esdeveniments per l’alliberament sexual amb prou feines eren una noticia d’un parell de minuts i ni tan sols tenien esment algún a El Periòdico.

Mentre jo gaudia de la transgressió i la modernitat queer, al so de Dj’s techno-pop, els meus pares assistien entusiasmats al Concert, doncs per un moment podien reviure tots els mites musicals de quan festejaven: un túnel del temps ple de Lluís Llach, Electrica Dharma, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Núria Feliu, velles glòries supervivents d’una anacrònica i obsoleta “nova cançó“.

En mig de tanta resta arqueològica, el destacat membre de la SGAE Ramoncín (esbroncat per parlar en catsellà), així com grups del mal anomenat “rock català” dels anys 80’s (en realitat pop naïf i comercial): Pep Sala, Sopa de Cabra o Gossos.  I finalment alguna aïllada espurna alternativa com Fermín Muguruza, Titot, Lidia Pujol o Cesk Freixas el mateix que es preguntava a que es destinaran els beneficis de l’esdeveniment (tenint en compte el reguitzell de casos de corrupció i malversament de l’ANC, es una qüestió força inquietant) .

Poc més. Ni rastre de Mishima, Manel o de tants altres grups independents i emergents actuals. Ni una mísera engruna de modernitat. Una exhibició de nostàlgia i folklore que deixa a “Murcia que Hemosa Eres” a l’alçada del Sonar o el Primavera Sound.

Tot amenitzat en exaltacions patriòtiques, himnes nacionals corejats a l’uníson, mosaics d’estil nord-coreà…  Sentiments, emotivitat i romanticisme en estat pur, evitant cap mena de racionalisme ni contacte amb la realitat social. Vaja tots els perjudicis, tòpics i estereotips que precisament a mi em generen rebuig del sobiranisme, elevats a l’enèsima potència. L’individu anul·lat en la massa nacional, com en un partit de futbol.

Mentre estant a les grades podíem contemplar perplexes com el portaveu del Govern, Quico Homs, el mateix que setmana rere setmana anuncia draconianes retallades, saltava emocionat al ritme de Elèctrica Dharma.

_musicmixtheburgoisieandtherebelI en aquesta curiosa imatge el corrupte imputat per la trama de les ITV, Oriol Pujol, fent broma amb el diputat de la CUP David Fernandez. Si es que ja ho deia Madonna en el seu celebèrrim single: “Music mix the bourgeoisie and the rebel“. El nacionalisme ha aconseguit que explotats i els explotadors oblidin per un moment les seves diferencies i facin xerinola junts. Entranyable.

Estic completament a favor del Dret a Decidir i que es faci una Consulta i com més aviat millor. No per que cregui que vivim en un poble ocupat, ni que estiguem sent víctimes de cap espoli fiscal, ni per cap idea etnicista o res per l’estil. Simplement desitjo que el meu País, Catalunya, torni a ser l’indret de glamour, pluralitat i debat crític que existia abans del darrer 11S, desperti d’aquest segrest intel·lectual que n’ha fet l’Antic Règim i acabi d’una vegada aquest malson antimodern i pre-il·lustrat.

h1

Declaració de Sobirania: Un Vodevil divertit i acceptable.

gener 23, 2013

MOCHILA MOLINO

Welcome to the Show:

Com a internacionalista i al·lergic a tota la caspa folklòrica, he de dir que la anomenada “Declaració de Sobirania” que aprova el Parlament de Catalunya d’avui, es tan racional i centrada que m’agrada força. Podeu llegir AQUÍ la declaració Passaré a fer-ne alguns apunts:

1) Cabaret: Els primers paràgrafs son un cabaret de despropòsits una barroera llista de mentides històriques, pretenent lligar l’actual auto-govern de Catalunya amb institucions antidemocràtiques de l’Antic Règim, com les Corts Feudals, que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat. Quina mania que tenen els nacionalistes de justificar les seves pretensions amb mites, rondalles i deliris sense cap base científica. Afortunadament aquesta part del text no serveix per res.

2) Cuplé: Gràcies a ICV-EUiA ha desaparegut qualsevol referència a un Estat Català i no hi apareix la paraula “Independència” per enlloc, afortunadament. Es respectarà la pluralitat d’opcions (òbviament això ha d’incloure el federalisme i el confederalisme), es busca garantir la cohesió social, evitant tot etnicisme, es buscarà un diàleg amb l’Estat Espanyol, es treballarà dins el marc legal i sobretot, s’acaba amb el protagonisme del Govern de CIU-ERC, passant la centralitat al Parlament i a la participació ciutadana. Mai podrem estar prou agraïts a Iniciativa i Esquerra Unida el seu treball per aigualir els deliris de Diva que les vedettes CIU i ERC tenien en un principi.

3) Circ: Trobo perfecte que en cap cas s’hagi cedit a les teatrals pretensions circenses, maximalistes i ultranacionalistes de CUP que demanava incloure els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al s.XIII, un neocolonialisme imperialista hilarant i ridícul; doncs s’ha de viure en una dimensió paral·lela per pensar seriosament que hi ha una majoria independentista a Alacant, Perpinyà o Fraga (desconec si també volien incloure en el procés Atenes i Neopàtria, colònies catalanes a la Baixa Edat Mitjana). Per si no fos prou divertida la pallassada també hi volien afegir uns tocs de populisme anti-europeu, en la mateixa línia de David Cameron. S’ha de reconèixer que ens han fet riure una estona, ja que en el fons es tracta d’això!

4) Tragèdia I el millor de tot, sens dubte, es que aquesta resolució, tan limitadeta i insípida com  per recollir el meu suport, ha desbocat una lacrimògena tragèdia dins tres partits: Convergència i Unió a matadegolla llençant-se la bilis per Twitter, el grup parlamentari del PSC a punt de trencar-se i votant en contra d’una declaració tan light que seria perfectament assumible fins i tot per Ciutadans; sectors interns de la CUP, com MDT, desvinculant-se completament de la decisió del partit i el tentacle convergent de l’ANC titllant-los de “frau sagnant a la Nació Catalana”.

5) Vodevil Ni es un text històric, ni canvia res. Un vodevil d’allò més divertit per aquells que ens és absolutament igual si tot això acaba bé o malament! Una opereta que em rellisca completament, a  mi i als milers de persones que tenen problemes molt greus i molt més reals que aquesta pantomima parlamentaria, una astracanada identitària per passar l’estona, sense cap transcendència en la realitat, més enllà dels sentiments i els titulars. Al menys s’agraeix que donin un xic d’alegria i emoció a l’actualitat.

Endavant i que continuï la festa!

h1

Que ha passat en els darrers 5 processos d’Independència en el Món?

Desembre 22, 2012

Ara que sembla que ja tenim en marxa un pressumpte procés de  sobirania a Catalunya, amb una possible data de 2014, he pensat que estaria bé donar un cop d’ull a com s’han desenvolupat històricament els darrers cinc processos d’independència arreu del planeta, quins obstacles han trobat, quants morts han deixat pel camí i quines conseqüències ha tingut per la seva economia. Evidentment cada situació es molt particular i resultaria una folla quimera establir analogies amb Catalunya i, en cap cas, es la intenció d’aquest article, que tan sols pretén realitzar un mer repas històric.

República de Palau (independent des de l’1 d’Octubre de 1994)

imagesPetit estat insular format per 300 illes d’origen volcànic prop de Filipines. Formava part de l’Imperi Nipó, amb el qual es va desenvolupar industrialment fins a finals de la II Guerra Mundial, quan passa a estar sota tutela de la ONU i administrada pels EUA. Van escollir en referèndum ser independents l’any 1981, iniciant les negociacions amb els nord-americans, que van durar 14 anys. El principal escull era si els vaixells americans amb armes nuclears podien atracar als ports de Palau o no. Finalment van signar un Tractat de Lliure Associació entre ambdós estats, acceptant que Palau fos el primer país anti-nuclear del món en la seva Constitució.

Poc després de la seva independència, l’any 1996, es va ensorrar el pont Koror-Babeldaob, deixant a la capital aïllada de la resta del país. La majoria de la població va sofrir mancances d’aigua, energia o telecomunicacions i, finalment, van demanar al Japó 25 milions de dòlars per construir un nou pont. Palau va tornar a ser polèmica l’any 2009 quan va rebre 200 milions de dòlars per part del govern dels EUA a canvi que l’estat insular acollís a 17 presoners de Guantànamo.

República Democràtica de Timor Oriental (independent des del 20 de Maig de 2002)

800px-Flag_of_East_Timor.svgEl primer país del segle XXI es troba al sud-est d’Àsia i ocupa la meitat de l’illa de Timor. Colònia portuguesa des del s.XVI es va independitzar per primer cop el 1975 aprofitant la revolució dels clavells, però va ser ràpidament envaïda per Indonèsia, fet condemnat per la ONU. Indonèsia va perpetrar un veritable genocidi a la illa, emprant Napalm en bombardejos massius contra els poblets resistents a la invasió.

La causa independentista es va començar a expressar en movilitzacions ciutadanes a finals dels anys 90’s i finalment Portugal i Indonèsia van pactar celebrar una consulta sobre la seva autodetermincació, supervisada per la ONU. Tot i el terror escampat per milícies de l’exèrcit indonesi, el 98% va anar a les urnes i el 78,5% va donar suport a la independència, fet que va desencadenar una matança per part dels militars incontrolats al conèixer els resultats.

L’any 2006, poc després d’assolir l’estat propi, esclata una rebel·lió interna contra el nou govern, amb desercions militars, pillatge i assassinats; va ser necessària la intervenció militar de forces internacionals per provocar la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions.

República de Montenegro (independent des del Juny de 2006)

bandera-de-montenegro-wallpapers_32877_1920x1200El desmembrament de la República Socialista de Iugoslàvia a partir de 1992 va acabar desembocant en un conflicte bèl·lic entre les diferents parts i regions del país: Sèrbia-Montenegro, Croàcia, Kosovo i Bòsnia, deixant pel camí a milers de morts, neteges ètniques violacions en massa i genocidis investigats pel Tribunal Penal Internacional. Montenegro el 2002 acaba sent la única regió que encara forma part del mateix estat de Sèrbia, però aquesta unió tan sols dura 4 anys.

El 2006 es realitza un referèndum per a la independència, amb un 55% de vots a favor i finalment el Parlament en proclama l’estat propi mesos després, sent reconegut per la mateixa Sèrbia i la ONU. El 2010 el Consell Europeu va acceptar la seva sol·licitud a ser un “candidat oficial” per entrar a la UE.

Montenegro actualment és un dels països més pobres d’Europa, amb una renda per capita de 3.800 dòlars i una pobresa extrema del 16%. El seu creixement econòmic anterior a la separació era del 4,4 i actualment és del 2,5% del PIB, tot i que just després de la seva independència va viure un efímer “boom” turístic que el va dur a créixer un 10,5% el 2008, però la crisi internacional ha afectat a la seva producció d’alumini produint el tancament de molta indústria metal·lúrgica.

República de Kosovo (independent des del 17 de Febrer de 2008)

KOSOVO.gifDesprés d’una cruenta Guerra amb Sèrbia amb assassinats massius (s’han exhumat més de 2.000 cosos en foses comunes, per part del Tribunal Penal Internacional), una intervenció de la OTAN amb uns bombardejos que van deixar 300.000 morts, i un èxode de 848.000 refugiats, Kosovo passa a ser un territori administrat i controlat per forces de la ONU.

Durant aquests anys de control militar de la ONU es segueixen produint atacs venjatius per part de la població albano-kosovar, produint un nou èxode, aquest cop dels serbis, amb més de 65.000 desplaçats. Progressivament la ONU va retornant l’autonomia introduint institucions d’autogovern i a partir de 2004 es convoquen eleccions legislatives i executives. La ONU, amb un suport total dels EUA i Regne Unit, va plantejar la independència d’aquesta regió el 2008, sent vetada per Rússia i finalment es va proclamar de forma unilateral pel seu Parlament. Encara hi han nombrosos països, com Espanya, que no el reconeixen com a estat.

Kosovo és la regió més pobre d’Europa amb diferència abismal, la seva renda per capita son tan sols 1.500 dòlars, patint mancances d’energia i una economia submergida brutal dedicada al contraban de gasolina, tabac o ciment. La mateixa ONU va alertar el 2010 sobre el creixement incontrolat de les màfies internacionals i el mateix Governador del Banc Central de Kosovo va ser detingut recentment per corrupció, blanqueig de diner i evasió fiscal. Actualment es considera Kosovo com un “Estat Fallit” o “Narcoestat”.

República de Sudan del Sud (independent des del 9 de Juliol de 2011)

bandera_sudan_surDesprés de ser una colònia belga i anglesa, acaba formant un únic estat amb Sudan el 1955, com a conseqüència de la descolonització africana, fet que genera una Primera Guerra Civil per motius ètnics i religiosos aquell mateix any entre el sud i el nord, que no acabarà fins el 1972 amb un protocol de Pau a Adis Abeba, que dona autonomia al Sud. A finals dels anys 80’s, el govern de Yaafar al-Numeiry proclama l’estat islàmic i la sharia, provocant una Segona Guerra Civil.

Aquest nou conflicte bèl·lic acaba el 2005 amb el restabliment de l’autonomia al Sud i la celebració d’un referèndum l’any 2011 que dona una  victòria al SI amb el 98,83% de vots, sent acceptada pel Govern del Nord.

La independència, però, ha desencadenat nous conflictes ètnics i tribals entre grups del sud, així com onades de violència contra la població civil. Actualment 80.000 persones viuen en camps de refugiats; l’aigua potable és molt escassa i la majoria de la seva població es víctima de la malària, la diarrea o la desnutrició; la mortalitat infantil es de 2,8 morts per 10.000 nens al dia, superant així l’índex d’emergència humanitària (situat en 2/10.000).

h1

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Novembre 12, 2012

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.

h1

Operació Cortina de Fum (Acte II): Continua la Farsa Convergent

Setembre 21, 2012

Avui ha estat un dia en el qual he sentit molta vergonya de tindre una Vedette borratxa i egòlatra amb aires de cabdill populista de President mentre el tentacle convergent anomenat “ANC”, una pseudo-assemblea creada i teledirigida dels despatxos de la Generalitat a imatge i semblança del Tea Party nordamericà,  ha perpetrat un altre acte del seu previsible guió d’aquesta patètica farsa tragicòmica amb la que Tv3 i 8Tv amenitzen la seva programació 24H/dia.

Després de la ridícula pantomima de Núria de Gispert abraçant Vila d’Abadal al Parlament, avui ens hem trobat amb una dantesca orgia de caspa barretinaire, més pròpia d’una representació amateur dels Pastorets en un teatre escolar, que no  d’un país democràtic, amb l’ANC cridant a aplaudir el President que ha dinamitat l’Estat del Benestar, com un Messies Salva-pàtries i mulla-calces, amb el lema descarat “Tots amb el President“, per si quedava algun dubte.

Com pot ser que algú que tingui ulls a la cara encara no pugui veure que això no és més que una mera operació de màrqueting pre-electoral?

Independència? No hi tinc res en contra, fem un referèndum i escollim si ho preferim al federalisme, o no; però aquí estem parlant d’eleccions al Parlament, del que es tracta es que la dreta neoliberal tingui majoria absoluta per tal d’aprovar pressupostos i privatitzar el que trobi al seu pas. Com més besties siguin les retallades més gran serà el sarau per tapar-les. L’únic dret a decidir que té CIU en ment es quin color volem el color de la cortina de fum amb que s’estan tapant l’Holocaust social.

L’ANC organitza aquesta pre-campanya de CIU, per tal de convertir aquests comicis en un plebiscit messiànic, aprofitant la demagògia antipolítica i la crisi dels partits i les ideologies socials per substituir-la per un cabdillisme populista tipus Berlusconi o Putin.  L’argument que imperarà d’aquí a les urnes serà que si no votes a Mas ets un traïdor a la pàtria, ja que Catalunya i l’Artur és el mateix, confonent líder i país, com en qualsevol règim personalista.

En fi, continuarà…