TDT: Porqueria, vulgaritat, enganyifes i feixisme.

Ahir vam conèixer la trista notícia que CNN+, un dels poquísims oasis de racionalitat que encara suraven dins aquest oceà de pestilencia i defecacions televisades en que s’ha convertit la nostre graella televisiva, tancarà les portes el proper 31 de desembre com a producte de la paradoxal fusió entre PRISA i el canal de Berlusconi, Tele5.

Així doncs ja ens podem acomiadar de l’excel·lent programa de debat i entrevistes que condueix a diari el meu idolatrat Iñaki Gabilondo, un petit respir d’aire progressista i anàlisi crític i seriós de la realitat. Finalment doncs, tots els programes televisats  de tertúlia que parlin de política ho faran exclusivament des d’un punt de vista proper a la dreta neoliberal o directament al feixisme tavernari, ja sigui en català (8tv, Canal català) o en espanyol (Intereconomia, VeoTv). Un pas més cap a la hegemonia cultural absoluta de la dreta, sense alternativa possible.

Això per no parlar dels canals musicals clar!  En el gènesis del TDT existia un mític espai on programaven tot el dia pop alternatiu i rock independent, anomenat “Fly Tv”. Va durar dos dies i va acabar transmutat en “Disney Channel“, on els concerts de Pixies o Primal Scream, van donar lloc a pèssimes sèries per adolescents bordelines, com Hanna Montanna. La resta de la oferta musical la formen els habituals de la radiofòrmula més comercial i previsible (40tv, MTV), el cutrerio caspós (Teletaxi, 40 Latino) o els grans èxits d’ahir i sempre  a RAC105 (l’únic mínimament passable).

I la resta? Doncs son una llista inesgotable d’emissores on es dediquen 24h al dia a vendre batamantes i fregones miraculoses, a fer falsos concursos per enredar a babaus senils o bé els anomenats “programes del cor” on diferents dives de l’extrarradi s’arrenquen els ulls i les misèries en públic fent, de pas, apologia de la incultura, la violència i els baixos instints.

Aquesta és, doncs, la suposada “llibertat d’elecció” que ens havien venut: la capacitat il·limitada per revolcar-nos en aquesta pútrida soll de porcs per poder triar quina merda és la que ens enduem al paladar, com si fóssim la mateixa Divine a “Pink Flamingos“. Com ja he dit en anteriors posts, això tan sols es pot tractar de l’agònic cant d’ Oca d’una televisió moribunda davant el nou univers d’Internet.