El meu Front Unitari és més Unitari que el teu

Aquest dissabte pel matí han coincidit en el temps, però separats en l’espai, 4 crides a construir Fronts Unitaris d’Esquerres. Per una banda els Consells Nacionals tant de ICV com d’EUiA han anunciat pel 18 de Gener una Assemblea Oberta; el Procés Constituent ha realitzat diverses accions al carrer (jo he participat breument en un acte) i, finalment, les CUP han realitzat un seguit de grups de debats temàtics en una escola de Badalona.

Presentació del Front d’Esquerres 11/2/1936

Ens trobem davant una contradicció ontològica que frega el deliri: el fraccionalisme  dels espais unitaris. Res de nou en la història, on l’esquerra catalana que només ha governat 13 anys del darrer segle, basculant entre breus períodes d’unitat, generant nous espais constituents o revolucionaris (1931, 1936, 1979 o 2006) i llargues fases de  divisió, a la ombra d’eterns períodes de franquisme i pujolisme.

Quines condicions s’haurien de donar per que es generés un subjecte polític veritablement unitari? Com pot el Frente Amplio governar  Uruguay aglutinant 10 formacions polítiques que van des del troskisme revolucionari a la democràcia cristiana i no matar-se entre ells?

1) Reconeixement Mutu: El primer pas fonamental per generar un diàleg es acceptar a l’altre com a subjecte (d’igual a igual, mai des de la subalteritat) superant recels i perjudicis previs. Hi ha una esquerra que té presència en els àmbits de treball, una altre que controla les assemblees universitàries; una que té una estètica performativa i viral que crida l’atenció de les xarxes, però el seu programa té 10 fulls i es incapaç de redactar una sola esmena pressupostaria. Una esquerra té la dignitat de la història i l’altre l’adanisme de la novetat; una es forta en pobles petits i mitjans i l’altre en grans ciutats. On uns hi veuen una contradicció irresoluble jo hi veig una oportunitat de simbiosi entre solidesa postcomunista i liquiditat postmoderna, passant de competir a cooperar.

2) Construir un relat i un anàlisi coherent i sòlid: La dreta ha conquerit l’hegemonia cultural vehiculant el conflicte a nivell horitzontal, l’anomenada “guerra entre pobres”, buscant culpables en els migrants, els funcionaris o en altres territoris. Una altre gran victòria del neoliberalisme es l’Antipolítica, assumida per bona part del 15M que prefereix centrar els seus esforços en atacar els suposats privilegis dels parlaments i no del capital. No es pot crear política de l’antipolítica, es una contradicció lògica. Com ja vaig dir, l’esquerra només la pot unir la defensa del treball per sobre del capital, qualsevol altre eix ens durà a la divisió.

3) Capacitat de fer renúncies buscant denominadors comuns: Per generar una síntesi entre tesi i antitesi, cal articular una dialèctica basada en que la veritat absoluta no existeix i que s’han d’acceptar part de plantejaments aliens. Un diàleg no pot estar basat en fortes conviccions dogmàtiques, sinó en amplis consensos plurals, deixant per un altre moment allò que ens separa.

4) Discursos en positiu: Curiosament els espais d’unitat que han funcionat millor son els que s’han generat a la defensiva com a resposta negativa davant els desnonaments (PAH), les retallades (marees vàries) o el feixisme (UCFR). Ara cal superar aquesta fase infantil de negativitat i construir un programa/manifest comú que generi esperança i il·lusió capaç de mobilitzar la població.

5) Sinergies horitzontals: En el passat, els fronts unitaris es gestaven en un despatx entre els representants de les diferents formacions i s’esberlaven davant el menor contratemps. Aquesta sens dubte es la via més fàcil però també més fràgil. Mai s’ha optat per una aliança de bases, però aquesta presenta el gran problema dels malentesos personals Com entendre’t amb qui t’ha tirat pintura a la porta? Igual una til·la o una morrió als hooligans no estaria de més, doncs molts cops son més difícils de superar els enfrontaments personals entre la calor de la militància que en el fred pragmatisme dels politburós.

Desconfieu quan algú s’ompli la boca parlant d’Unitat si no accepta prèviament aquestes condicions, doncs en realitat estarà emprant un concepte simbòlic i metafòric com a pur reclam electoral per ampliar el seu xiringuito

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

Alló que la premsa no ha explicat de la X Assemblea Nacional d’ICV

La dictadura mediàtica convergent, que domina i controla quasi tots els mitjans de comunicació en llengua catalana, ha venut una imatge absolutament esbiaixada, desdibuixada i distorsionada de la X Assemblea Nacional d’ICV. Qualsevol que llegeixi els titulars o vegi les noticies pensarà que ens hem passat tres dies parlant de la pàtria i la independència, quan resulta que aquest tema no ha durat ni un 1% del espai, no ha donat lloc a gaire crispació, hem dit el mateix que hem dit sempre (dret a decidir, punt de trobada entre federalistes i independentistes i quan sapiguem la consulta ja veurem que fem, crear un grup de treball per proposar una pregunta a la consulta, rebutjant independentisme màgic i tot identitarisme excloent) .

L’Assemblea s’ha realitzat a Viladecans per reivindicar la victòria sobre Eurovegas i Sheldon Adelson, així com el Baix Llobregat, el territori on més va punxar CIU a les darreres autonòmiques, demostrant que allí més que enlloc “Catalonia is not CIU“. I, tot i que tan sols ha durat tres dies, ha estat el fruit del treball de debats i fòrums oberts amb militants i ciutadans de més d’un any.

Aquests han estat els veritables punts on s’ha centrat el debat ideològic:

– Activisme: L’assemblea va començar amb una trobada oberta d’Herrera i Camats amb activistes dels moviments socials de tota mena. Allí es van posar en comú moltes experiències, explicant que cal anar a aquest espais de lluita amb la cara ben alta i al costat, sense ser avantguarda ni instrumentalitzar res, com fan altres.

– Valoració del Tripartit: Diferents intervencions van reivindicar les grans conquestes socials del Govern d’Entesa (tan de bo tinguéssim encara la Llei d’Expropiació de Pisos Buits!!)però també en va assenyalar les seves mancances, diferenciant entre tenir el govern i tenir el poder, la falta de relat comú o la impossibilitat de derrotar l’hegemonia mediàtica convergent. També es va afrontar la tensió interna que va provocar la gestió d’Interior.

–Comiat a Joan Saura: Saura s’acomiada definitivament com a President del partit i, tot i els seus errors que jo vaig ser el primer en criticar en el seu dia, es indubtable que ha estat l’artífex de la reunificació de l’esquerra, que va agafar un partit amb 5 diputats i el deixa amb 13 i que sense el seu esforç mai hauria estat possible desnonar a CIU de la Generalitat. Podeu veure aquí el vídeo d’homenatge que se li va fer

– Assemblearisme: Les Assemblees Nacionals han de estar composades per delegats de cada agrupació territorial i sectorial (com ara), o per tots els militants que ho desitgin? El vot a les comissions va ser molt generacional (com més joves més assemblearis) i finalment es va transaccionar amb una formula mixta: hi hauran delegats però tots els militants hi podran participar i votar tots els òrgans de direcció. També s’ha aprovat fer una Convenció Nacional cada 2 anys, que seria com una Assemblea però sense renovació de càrrecs, a menys que es rebutgi l’informe de gestió.

– Limitació de càrrecs i sous: No es podran acumular càrrecs a temps complert, amb excepcions justificades per pobles molt petits i es crea un grup de treball per establir un límit clar als sous dels càrrecs institucionals que haurà de presentar les conclusions en 3 mesos.

– Abandó de l’Euro?: Després de molt debat es va acordar que la nostre posició d’entrada seria la mateixa que Syriza (renegociar l’impagament del deute dins la UE i l’euro), però no es descarta haver de sortir en un futur i s’emplaça a fer un grup de treball per valorar les conseqüències de fer-ho.

– Anticapitalisme: Hi va haver cert debat sobre si volem una alternativa al neoliberalisme o al sistema capitalista en si, guanyant aquesta segona opció; tot i aprovar una resolució a favor de l’Economia  del Bé Comú, que planteja un model de capitalisme social alternatiu, però també molt interessant.

– Més coalició:En tot moment s’ha llençat un missatge d’unitat a EUiA, amb records cap a Miralles, intervencions de Nuet, de la direcció nacional d’IU i de l’ex-coordinador Llamazares (el més aplaudit) i coincidint amb la voluntat d’obrir la coalició a altres formacions. També s’ha convidat, però, a Equo, al Partit Verd Europeu i a Compromís, llençant un missatge d’unitat cap a les dues parts.

– Decreixement vs Keynesianisme: Com ja vaig anunciar aquest ha estat un dels debats més pol·lèmics, arran d’una resolució molt favorable al decreixement que ha aixecat suspicàcies entre feministes i sindicalistes, especialment per la idea de repartir el treball fent jornades partides, que es veu com un empobriment i amb el risc que siguin només les dones qui  ho duguin a terme.

– Procés Constituent: Arcadi Oliveres va intervindre al Plenari final, pujant a l’escenari de forma espontània (ningú tenia clar si realment estava convidat a parlar) i llençant una invitació a ICV a sumar-se a la seva proposta de candidatura unitària de l’esquerra amb el missatge de “Vosaltres i nosaltres som el mateix, doncs hem estat companys en totes les lluites” i acabant amb una aclaparadora ovació. Aquest també ha estat el missatge principal llençat per Herrera i Camats en el discurs de Cloenda. Tot i això, uns que porten la paraula “unitat” a les seves sigles son els únics que han declinat enviar delegació alguna a l’Assemblea, tot i estar convidats; comencem, doncs, amb mal peu.

–Unitat contra el Feixisme i el Racisme: Tant al document polític, com a les resolucions o al discurs final de Camats es va llençar un contundent missatge contra el racisme i la ultradreta, donant ple suport a UCFR i demanant el tancament de tots els Centres d’Internament d’Estrangers o la plena ciutadania per les persones migrants.

–Moviments Socials convidats: Després de les ja clàssiques intervencions dels sindicats de classe hem pogut escoltar als representants d’Aturem el Fracking, Aigua es Vida, Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), així com la Comissió Promotora de la ILP per la Renta Garantida de Ciutadania que va aixecar grans aplaudiments per la seva contundència dialèctica. Als debats previs d’alguna localitat, com a l’Hospitalet, també ha participat la PAH

–Intervencions d’altres partits: L’Assemblea ha comptat amb intervencions dels representants de EUiA i IU, Syriza (Grecia), Sinistra Ecologia Liberta (Itàlia), el Partit Verd Europeu, Equo, Compromís (València), Iniciativa Verds (Mallorca), Izquierda Abierta, Nueva Canaria (Canàries), Primavera Andaluza (Andalusia) el Partit dels Treballadors (Brasil), Alianza País (Equador), Frente Amplio (Uruguay),  Alternativa Galega d’Esquerda (Galícia), Aralar (Euskadi) i Chunta Aragonesista (Aragó).

Us deixo amb el vídeo de l’Assemblea, a veure si m’hi trobeu!

PD: Podeu llegir altres cròniques alternatives i blocaires de l’Assemblea AQUÍ i AQUÍ

Keynesianisme vs Decreixement

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30’s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80’s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80’s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

– La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

– El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

– Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

– El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

– Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Per preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.