BALANÇ DEL LLEGAT D’HUGO CHAVEZ: Desmuntant el Paternalisme Neocolonial

Ahir ens va deixar un dels líders més carismàtics i controvertits del planeta: al President electe de Veneçuela Hugo Chavez, després d’una àrdua batalla contra el càncer.

La dreta i els seus mitjans de comunicació s’han encarregat de demonitzar aquest polític, esporuguits per perdre els seus interessos econòmics en aquell país, presentant com un dictador a qui ha guanyat 13 de 14 eleccions per àmplia majoria absoluta (les darreres per 11% de diferència amb Capriles, quan Obama amb prou feines va superar a  Rommney per un 3%). També l’acusen d’eternitzar-se en el poder quan ha exercit 14 anys de President i Jordi Pujol 23.

Això per no esmentar el cop d’estat que li va donar la oligarquia financera el 2002, organitzat des de la patronal petroliera (PDSVA) i els governs d’Aznar i Bush, que va durar 48h degut a la increïble mobilització social de les classes populars que va aconseguir revocar-lo.

Aquestes crítiques son complexes neocolonials i d’una barroera superioritat paternalista, presentant als pobrets indígenes de Veneçuela com uns salvatges analfabets a qui cal reconquerir per tal de mostrar-los el camí correcte cap a la democràcia liberal. No es que a mi em facin especial gràcia les sortides de to de Chavez o les seves aparicions cantant ranxeres en directes televisius però sens dubte aquest populisme, que no arriba ni a la sola de les sabates al messianisme d’Artur Mas, forma part de la seva cultura i visió del món i s’ha de respectar si no volem esdevenir uns talibans de l’eurocentrisme colonial.

Així doncs, intentant no caure en una exagerada hagiografia realitzaré un balanç el més objectiu possible al seu llegat:

Aspectes Positius

– Socialdemocràcia: La seva gestió econòmica dista anys llum del comunisme soviètic o de qualsevol economia planificada. Tan sols es tracta de nacionalitzar el petroli i algunes empreses, mantenint la propietat privada i el lliure mercat (tot i que amb fortes regulacions de preus, en cas de carestia) i posant els recursos naturals en mans de l’estat, emprant els seus beneficis per crear escoles, hospitals o cooperatives. Vaja, el mateix que ha fet Noruega, però com el seu President no vesteix en xandall i no canta ranxeres, ja son una democràcia respectable i no bananera.

– Democràcia i llibertat: Una Constitució que permet un referèndum per revocar al President a mig mandat, tan sols amb una recollida de signatures. Renoi! Quina dictadura més curiosa! Us imagineu que li poguéssim fer això a Rajoy? Això per no parlar de la transparència dels seus comicis i del seu sistema electoral, considerat el millor del món per l’expresident dels EUA Jimmy Carter.  També podríem fer un incís respecte al notable augment de la llibertat de premsa, mentre la oposició controla el 60% de mitjans privats, el chavsime ha donat 37 emissores a cooperatives indígenes i autogestionades, al marge de l’estat i les multinacionals. De nou, res a veure amb Cuba o la URSS

– Estat del Benestar i lluita contra la Pobresa: Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) la pobresa ha passat del 49 al 27,7% i la pobresa extrema del 21 al 7% durant el mandat chavista. La UNESCO considera que l‘analfabetisme està pràcticament eradicat en aquest país, amb menys de l’1%; més de 1,5 milions de nens han estat escolaritzats gràcies a les escoles populars. UNICEF informa que s’ha augmentat la despesa en atenció i educació a la infància en un 51%, la població amb accés a aigua potable ha arribat al 95% i s’ha reduït la mortalitat infantil un 50%. La població amb atenció sanitària gratuïta ha passat del 50 al 95%, passant de 20 a 80 metges per cada 10.000 habitants.

– Ajuda al desenvolupament d’Amèrica Llatina: L’antítesi d’Angela Merkel! Mentre l’executiu alemany es dedica a escanyar als països mes pobres del seu voltant amb mesures d’austeritat salvatge, Chavez ha venut petroli a preus de saldo a Cuba, Ecuador o Bolivia, entre altres, a canvi de que aquests estats hi enviessin metges o mestres. Així SI es construeix una forta unitat internacional!

– Drets LGTB: Eliminació de tota homofòbia legal amb la nova Constitució de Veneçuela el 1999, el 2003 s’aprova una llei de parelles de fet que el 2008 reconeix explícitament als homosexuals. El 2009 la diputada oficialista Romelia Matute va expressar la intenció d’avançar cap al matrimoni igualitari, tema que encara resta pendent. El Govern participa de forma oficial en el dia de l’Orgull Gai des de l’any 2000. Un cop més, res a veure amb Cuba.

Aspectes negatius o a millorar

– Violència: Aquesta es la gran lacra de Chavez. Tan sols un 8% de delictes s’arriben a castigar i hi han més de 18.000 homicidis anuals (dels quals 5.000 son menors d’edat), superant a Afganistan i Líban junts, amb una tassa de morts per violència de 232/100.000 habitants, una de les més altes del món. Chavez ha tingut 11 Ministres de l’Interior en 14 anys i 20 plans de seguretat consecutius que no han donat cap mena de resultat. Sens dubte el gran repte de Maduro serà fer-hi front.

– Compra d’armament: Calia gastar 3.000 milions en compar dos batallons de tancs a la Rússia de Putin? Calia cedir ports i astillers a Mahmud Almarineyad a canvi d’armament iraní?

– Inflació: L’augment general de preus va arribar al 20% a Veneçuela durant 2012. Una devaluació galopant de la moneda que l’executiu faria bé de controlar de forma urgent si no vol que tots els esforços contra la pobresa se li acabin anant en orris i hi hagi una fuga massiva de divises.

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

–Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

–Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

EXTRA!! Courtney Love surt amb Hugo Chavez!!

Atenció!! Aquest blog es veu obligat a interrompre momentàniament la crítica del Festival de Sitges davant una noticia bomba de darrera hora que us ofereixo en exclusiva!!

Com podeu veure a la fotografia de sobre la meva ultradiva absoluta Courtney Love ha conegut al meu adorat líder revolucionari Hugo Chavez a Nova York, concretament a la presentació del film d’Oliver Stone sobre la gloriosa i triomfant Revolució Bolivariana!

I segons sembla han congeniat molt bé i la deessa del rock ha estat convidada a visitar Caracas en breu!! Estem davant del romanç del any? Acabarà Chavez amb un tret al cap com Kurt Cobain?

OH MY FUCKING GODDESS!

Ja em veig dintre de poc a la viudíssima del grunge convertida en una èmula veneçolana de Carla Bruni, assistint drogada a les convencions internacionals!! També podria tenir un espai pròpi al programa setmanal “Aló Presidente” i convencer al Suprem Lider Revolucionari que en comptes d’entonar rancheras, que ja cansa, podria fer-ho a ritme dels himnes de Hole (la banda de Courtney) “Violet” o “Celebrity Skin”!

Un imagineu a Chavez amb un look glamourós i kinderwhore? Seria quelcom així…

Hugo Chavez Superstar

Hugo Chavez és un home del Renaixement: no només ha impulsat la principal Renaixença política, econòmica i social sud-americana des de que els colonitzadors europeus hi varen posar els peus, sinó que, a més, canta, té un programa de televisió i, finalment, Oliver Stone l’ha convertit en una superstar del cinema, presentant en persona al Festival de Venècia un film sobre la Revolució Bolivariana, que ell protagonitza i que du per títol “South of the Border”.

El passat cap de setmana ja varem poder contemplar com les hordes dels llefiscosos deixebles del neoliberalisme es manifestaven arreu del planeta en contra de la Revolució Socialista a Venezuela que lluita cada dia contra la pobresa, la explotació dels recursos naturals per part de multinacionals, les desigualtats, la carencia de serveis bàsics o el latifundisme. Els manifestatnts estaven liderats, com no!, pel President golpista d’Hondures Micheletti.

Segurament enyoren els temps en que llatinoamèrica era el pati del darrere dels Estats Units, on el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional escanyaven els economies públiques amb el deute extern, les multinacionals xuclaven els recursos naturals d’aquests països sense pagar un cèntim a canvi, la misèria s’estenia com una marea en incontrolats camps de faveles i Henry Kissinguer posava a Pinochet al Palau de la Moneda.

Doncs no! Aquests foscos temps son part del passat i avui, els poble ha entès que les marees d’indígenes i antics esclaus, oblidats des de feia segles, son el motor de la història i no estan disposats a que ningú agafi el timó per ells. Si a finals dels 90’s Cuba es veia aïllada en un mar de capitalisme, és ara Colòmbia la que es veu tan acorralada per el nou despertar de l’esquerra marxista que ha demanat a la mama Hilary que els hi posi, ni més ni menys, que set bases militars, no fos cas que Uribe es llevi un bon matí amb un martell i una falç travessant-li el crani.

I tot això gràcies a Chavez, aquest geni invencible de la democràcia popular que ha superat un cop d’estat de la patronal petrolera, ha guanyat totes les eleccions per golejada (i amb observadors internacionals que en garanteixen la seva transparència) i ha fet front a la campanya manipuladora més bèstia que es recorda per part la premsa internacional, que veu impotent com els seves inversions capitalistes en aquest continent trontollen.

Si borden tan fort, no en tingueu cap dubte, es que Hugo ha donat al clau, ell es la darrera esperança mundial de que encara hi ha alternatives a aquest capitalisme! I per saber que passa realment a Veneçuela, millor anar a veure el film de Stone!

UH AH! CHAVEZ NO SE VA!

Hondures i la tradició colpista hispana

No hi ha cap invent polític més típicament espanyol que el Cop d’Estat, com bé sabem els soferts estudiants d’Història que ens hem hagut d’empassar la llarga llista de “pronunciamientos” seccessius al s.XIX i XX a la Península i que tan bé vàrem saber exportar als països d’Hispanoamèrica.

L’Estat va ser creat a la prehistòria recent per la classe propietària amb l`únic objectiu de preservar la seva explotació econòmica mitjançant una repressió física (exercit) o una legitimació ideològica (religió). Aquests poders s’han mantingut ferms al pas del temps i quan han vist com l’esquerra, les seves minyones, els hi entraven al seu menjador i els hi començaven a canviar els mobles han desaveïnat el fusell ràpidament, no fos cas que la criada s’acabés apoderant de la casa sencera.

NO PASSARAN!

El cop d’estat militar en contra del President electe democràticament Manuel Zelaya ha seguit els esquemes clàssics amb els que EUA va acabar amb qualsevol espurna de comunisme governamental durant la guerra freda a llatinoamèrica; els mateixos passos amb els que la patronal petrolera va intentar acabar amb la excel•lentíssima labor de redistribució de la riquesa que la Revolució Bolivariana està duent a terme a Veneçuela; amb la única diferència que el poble veneçolà ja havia superat la por i l’alienació capitalista i va sortir en massa per derrocar el feixisme i en 24h va tornar al poder al indiscutible Líder del Marxisme del S.XXI: el meu idolatrat Hugo Chavez.

Manuel Zelaya és un personatge força curiós: provinent d’una família rica i militant en un partit liberal de dretes, un cop al poder va tenir una il•luminació i, com Sant Pau, va caure del cavall i es va apropar al socialisme bolivarià fent lleis per protegir l’ecosistema de Río Plàtano de l’especulació o aconseguint la condonació del deute extern.

Però en quant va decidir, innocentment, preguntar al poble en un plebiscit si volia iniciar un procés de reforma constitucional, els amos del estat han decidit posar fi als deliris esquerranosos de Zelaya derrocant el poder democràtic i imposant un president (Roberto Micheletti, un poderós empresari) a gust seu que, a diferència del cop a Venezuela, no ha rebut el suport de cap organisme i país del món. Com es nota que Bush i Aznar ja no hi son!

Tot plegat té un regust al cutrerio polític de finals dels anys 60’ tan ben retratats al film de Woody Allen “Bananas”, no trobeu?

Primeres mesures del nou Govern Colpista a Hondures:

->Decretar 48 hores d’estat de setge, en el que l’exèrcit es pot saltar alegrement la legalitat vigent i els drets humans.

->Disparar a matar contra manifestant pro-demòcrates, amb un balanç d’un mort, vint ferits de bala i set desapareguts.

->Suspendre la comunicació a totes les ràdios i televisions no controlades per la oligarquia o l’església. Diversos periodistes han estat agredits i glopejats per l’exèrcit.

->Arrestar als ambaixadors de Cuba, Nicaragua i Veneçuela, així com diversos Ministres i Alcaldes afectes al anterior govern.

->Tallar les comunicacions via telèfon mòbil a la població civil.

->Impedir que es celebri el referèndum proposat per Zelaya segrestant les urnes.

Zelaya ja ha anunciat el seu retorn a Hondures el proper Dijous! Esperem que acompanyat pels exercits de Veneçuela, Ecuador, Cuba o Bolivia i amb el suport entusiasta, que ja ha rebut, per part d’Obama, Hilary, Kirchner, Lula o Moratinos pugui acabar amb aquest despropòsit.

OBAMA: 100 dies de Revolució.

En política és considera de bona educació esperar un marge de 100 dies abans de fer una valoració d’un govern quan aquest es nou i acaba d’entrar.

I com jo soc una persona molt educada, mesurada, cabdal i gens demagògica ni provocadora, he esperat aquest marge de temps a realitzar una valoració del Govern d’Obama; a diferència dels seus grans enemics confessos, la extrema dreta religiosa i racista, així com l’obsolet antiamericanisme patològic que, tancant els ulls a la evidència, es neguen a veure els fets tangibles, reals i materials que estan transformant als EUA en el far de l’esquerra mundial del primer món. Qui ens ho havia de dir fa un any, eh?

Així doncs m’he submergit a les hemeroteques digitals per tal de fer un brevíssim recull dels 25 fets que proven de forma científica, indubtable i objectiva que Obama està suposant, per als nordamericans, un canvi tan profund i un gir copernicà tan real com el que comportà l’aparicció de la filosofia de Marx o la irrupció política de  Lenin:

– Tancar la presó il•legal de Guantànamo.

– Iniciar el procés de replegament militar al Irak.

– Obrir la porta a jutjar els tortures de la era Bush, enfrontant-se amb el nucli dur de la CIA i bona part del seu propi partit. També ha desclassificat fotografies i documents sobre aquests abusos.

– Oferir un nou inici amb les relacions amb Cuba i aixecar parcialment l’embargament, permetent major nombre de visites i entrada de divises a la illa, sense que el regim castrista hagi fet cap gest d’obertura democràtica.

– Apropar-se a la Revolució Bolivariana de Veneçuela i el seu gran líder Hugo Chavez, fent que aquest torni enviar un ambaixador a Washington. Aquest fet li ha causat una allau de crítiques per part de la dreta al seu país.

– Posicionar-se davant de la ONU a favor de la despenalització universal de la homosexualitat i el reconeixement global dels drets GLTB.

– Forçar la dimissió del president de la General Motors, Rick Wagoner, en un acte d’intervencionisme econòmic sense precedents a la història americana i que va causar l’admiració del mateix Michael Moore. També va donar un ultimàtum a Crhysler, per modificar els seves polítiques laborals.

– Iniciar una reforma del obsolet sistema sanitari americà per donar cobertura universal a les persones amb menys recursos.

– Participar en un acte de la “Aliança de Civilitzacions”, abandonant així la política republicana visceralment islamofòbica.

– Reconciliar-se amb Europa, refent l’eix atlàntic, recomponent les relacions amb el govern espanyol i abandonant així l’unilateralisme.

– Iniciar una nova “new deal” socialdemòcrata per tal de salvar l’economia americana i els llocs de treball, aconseguint que la borsa comenci a agafar aire.

– Prohibir que els directius de les empreses privades, que hagin rebut fons públics, pugin tenir uns sous desorbitats. De fet ha amenaçat amb acomiadar a aquells que no presentin els comptes de en que s’han gastat els diners.

– Pagar de la seva butxaca les reformes de la Casa Blanca i no amb diner públic com havien fet, fins ara, tots els presidents.

– Fer un discurs molt crític amb la indústria de les targetes de crèdit pels seus alts interessos cap a la classe treballadora.

– Obrir el procés de Pau a pròxim orient, exigint al president Israelià la creació d’un estat de Palestina, convidant a Egipte, Israel i la Autoritat Nacional Palestina a una conferència de Pau. El seu distanciament amb Netanyahu es tal, que alguns líders demòcrates parlen directament d’enfrontament obert amb Israel.

– Demanar al seu Gabinet de Govern que retalli 100 milions la despesa en alts càrrecs de l’administració.

– Pressionar al Congrés per que aprovi lleis a favor de les energies renovables i contra el canvi climàtic.

– El seu assessor econòmic està treballant en buscar la forma d’impedir la creació de bombolles econòmiques.

– Deixar clar a Bolivia que ell mai donaria suport a un procés d’intervenció política a Sudamèrica contra governs d’esquerres.

– Obrir una reforma per tal de donar papers a tots els immigrants il•legals que ja es troben als EUA.

– Prometre davant els líders de la UE, reunits a Praga, un mon sense armament nuclear, proposant a Russia una nova fase de desarmament i fent un mea culpa d’Hiroshima per primer cop des de 1945.

– Apropar la seva política als ciutadans, participant en un xat de preguntes obertes, actualitzant el seu blog, web, facebook, twenti etc…

– Crear un fòrum internacional de els grans potències econòmiques sobre el canvi climàtic.

– Aprovar la investigació científica amb cèl•lules mare i el finançament d’ONG que proposin el preservatiu com a via per aturar el VIH.

– Enfrontar-se obertament al Vaticà, proposant com a embaixadora a la Santa Seu a la progressista Caroline Kennedy.

Si aixó ha fet en 100 dies, que podrà fer en 4 anys?

PD: Si algún lector pensa que m’he xalat, ha de saber que els meves tesis sobre la Revolució Obama son plenament compartides pel diari més important de El País.

PPD: Imatge gentilesa de Ferran