Aquests dies que he estat interminables hores en sales d’espera d’un hospital, per motius familiars que no venen al cas, he tingut temps de fer un munt de reflexions que ara seguit us resumeixo breument:
Estem tan acostumats a queixar-nos de tot i per tot que molts cops no som conscients de la sort que tenim de pertànyer al exclusiu club de països que tenen una sanitat pública, gratuïta, universal i de qualitat.
El primer que em va venir al cap és el molt recomanable documental de Michael Moore titulat “Sicko”, on mostrava horribles imatges i testimonis dels inimaginables extrems en els que pot arribar a caure un país amb la sanitat completament privatitzada: gent auto-operant-se a casa sense cap condició higiènica, una mare obligada a deixar morir la seva filla de 4 anys perquè la mútua no li cobria la malaltia que tenia, un home que havia perdut dos dits en un accident laboral obligat a triar quin dels dos preferia salvar, una dona hipotecant casa seva per adquirir uns medicament que a Cuba valien 5 cèntims…
A la mateixa sala d’espera on estava jo hi havia una nombrosíssima família gitana que cridava constantment a qualsevol metge o infermer que per allí passés: “AY EL PAPA!! ¿¿COMO ESTÁ EL PAPA?? ¿¿PUDEMO ENTRÁ AL QUIROFANU YA??”
Lluny de sentir vergonya aliena em va rodolar una llàgrima per la cara, però aquesta ja no era de nervis o tensió per la situació, ni tan sols fruït dels meus deliris hipocondríacs hospitalaris, no. Era d’orgull de viure en dels pocs recondits punts del planeta terra on totes les persones, fins a la més pobre de totes, tenen dret a ser atesos dignament per un metge. Estic del tot segur que aquella estrambòtica família si visques en un altre estat desenvolupat s’estaria morint sota un pont. I això, estimats lectors, es una puta injustícia!
Doncs res, tot ha anat bé per sort, i tan sols tenia ganes de desfogar-me!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 