Posts Tagged ‘homosexual’

h1

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Juny 22, 2015

cruising4

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

h1

On son els meus pantalons?

Juliol 15, 2010

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

h1

Quans homosexuals hi ha a la societat?

Novembre 15, 2009

APTOPIX_Brazil_Gay_Pride_Pa

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’InstitutDEMONSTRATION Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

h1

Adicte a les webs de contactes

Desembre 2, 2008

rawr

Tinc un problema i el primer pas es reconèixer-ho: soc un addicte als xats i a les pàgines de contactes gais.

Cada cop que declaro solemnement que no hi tornaré a entrar les meves amigues es pixen de riure: la meva credibilitat amb aquest tema és nul•la! Però es que clar, tenint un ordinador amb connexió a Internet a la meva habitació i vacances forçades, es com muntar un bingo amb barra lliure al rebedor de la casa d’un ludòpata: la temptació és massa forta!

Però, eh! De moment porto ja 10 dies sense entrar-hi, tot un veritable rècord mundial per mi i m’he proposat resistir fins a 2009: sé que és un repte molt difícil d’assolir, però per salut mental necessito amb urgència descansar una bona temporada d’homes!

Que hi busco? Bona pregunta de difícil resposta: Sexe? Amor? Amistat? Una conversa? Conèixer gent? Podríem dir que si… però no, jo sé perfectament que en realitat tan sols és una petita dosi de placebo ingerida per tal d’enganyar a la meva paupèrrima autoestima emocional amb miratges passatgers, una porta virtual a una dimensió imaginària on l’emergència del present permet ofegar el meu oblidable passat.

Com, segons la meva enquesta, tinc un 20% de lectors menors d’edat procuraré no entrar en detall en com de pujat de to poden arribar a ser aquests llocs, però de ben segur que el 57% d’heteros que em llegeixen ni s’ho poden arribar ni a imaginar.

Primer de tot us recomano que rellegiu AQUEST POST on vaig explicar pas a pas com lligar per Internet i després, a mode de tast, un narraré quins son els prototips de perfil que habitualment trobes i descartes sense més:

Prototip 1: tan sols cerca una amic, però el vol de 25 a 30 anys, alt, musculós i amb casa pròpia.

Prototip 2: el seu perfil no té text (no sap escriure?) i tan sols apareixen fotografies de parts del seu cos que, òbviament, no son la cara. I encara tenen la barra de dir q no volen sexe a la primera cita, clar…

Prototip 3: repeteixen 25 cops en cada línia la paraula NORMAL per autodefinir-se, com si la resta de gent que estem en aquella web fóssim assassins en sèrie i ell hagués vingut a jugar al dòmino.

Prototip 4: amb autofotos cutríssimes al lavabo… No tenen cap altre lloc de la casa on fer-les? Fins i tot ha aparegut un blog especialitzat que les col•lecciona i n’ha trobat alguna de molt xunga com AQUESTA (mireu el water…).

Prototip 5: ultraexigents en plan- “si vols que et contesti un missatge has de complir la següent llista de requisits…

Prototip 6: Plomofobs radicals. Em sembla molt bé que busquis un osazo leather machoman, però no cal ser desagradable emprant un discurs intolerant pastat al que podria usar un skin head nazi, gràcies.

En fí, espero que la meva força de voluntat o algún Princep Blau ociós, em salvi d’aquest món!!… tot i que com diria Morrissey “… but now all my hope is gone

h1

Heath Ledger i la homofòbia cristianofeixista

gener 24, 2008

El mateix dia que la majoria de blogs i webs de temàtica homosexual ploraven la mort als 28 anys de Heath Ledger,  el mític protagonista de Brockeback Moutain,  em vaig assabantar via Ambiente G que una secta cristiana, l’eglesia baptista de Westboro, liderada per un ultra anomenat Fred Phelps, ha convocat una manifestació al seu funeral per denunciar que aquest actor “era un pervertit que ha promogut l’expansió de la homosexualitat i Deu ha fet bé castigant-lo amb la mort“(!!!). I aixó que ell era hetero!

Fred Phelps motherfuckerAqusta esglesia és la mateixa que va convocar també marxes de protesta durant els funerals dels soldats nordamericans morts al Irak, amb pancartes que donaven les gràcies a Deu pel càstig a la nació per permete l’existència de gais i lesbianes dintre d’una campanya titolada “Deu odia als gais” on acusen als homosexuals de ser els causants dels atemptats del 11S.

Amb tota la raó del mon fa poc Louis Therox va editar un documental sobre ells anomenat “The most hated family in America” que podeu veure aquí:

.

I per si no en tenieu prou mireu la foto que acabo de trobar mitjançant el Blog d’en Nemo: son els nostres cristianofeixistes particulars, un skin a la a una manifestació de “El Foro de la Familia” recolzada com no per el PP.

nazi homofob

PD: Aquest blog va obtenir ahir 240 visites (sense comptar les meves) que es mooolt més del que mai havia aconseguit ni en els meus somnis més humits, alhora que va arribar als 50 comentaris en un sol post! GRÀCIES A TOTS I TOTES!!!

PPD:El proper post que publicaré dissabte serà el SEGON CAMEO!! wowowo