WIKILEAKS: la globalització de la xafarderia

Com ja sabreu el portal Wikileaks ha filtrat més de 250.00o documents del Departament d’Estat dels EUA a 7 diaris de tot el món, entre ells El País, causant estupor i indignació per algunes de les revelacions secretes dels diplomàtics americans. A continuació les meves reflexions sobre el tema.

# Els espies espiats: Fins ara els estats s’havien dedicat, en exclusiva a espiar als seus ciutadans, perillosos terroristes en potència, acumulant centenars de dades sobre cada un de nosaltres: fitxes policials, declaracions de la renta, situació familiar, dades sanitàries… Es el primer cop a la Història que aquesta relació s’inverteix i que els estats mostren en públic les seves vergonyes.

# Qui determina què és un secret?: La majoria dels documents desclassificats ens informen sobre coses que ja imaginàvem i que manca de tot sentit haver-les amagat a la opinió pública. Quina necessitat hi havia? Perquè els estats requerixen d’aquesta opacitat administrativa, quan operen amb els impostos de tots? Wikileaks ha trencat aquest tabú. Governs del món: si no voleu patir l’escarni públic a la mínima que un hacker entri al vostre ordinador, opereu amb transparència.

# La hipocresia com a base de la política: L’any 1513 Nicolau Maquiavel va publicar la obra més important de la teoria política, titulada “El Príncep“, on ja s’ens advertia que la ètica no pot  mai ser la base de les relacions polítiques. Des d’aleshores ja sabem que la finalitat justifica els mitjans, que tots els governs guarden les seves misèries a les inescrutables clavegueres dels ministeris. Maquiavel ens adverteix que la política mancada de pragmatisme ibasada en els ideals més nobles acaba desembocant en totalitarismes genocides, que no dubten en passar per sobre de cadàvers per imposar una utopia a la realitat.  Wikileaks mostra com EUA té una opinió deplorable de líders polítics amb els quals s’alia i elogia en públic, per tal d’obtenir-ne beneficis econòmics o estratègics.  Cap país prefereix els drets humans a les seves xarxes comercials. Sempre ha estat així, però mai fins ara n’havíem estat tant conscients.

#La globalització de la xafarderia: El desenvolupament de la tecnologia ha augmentat exponencialment la velocitat de transmissió de la informació fins a uns extrems que cap estat pot arribar a controlar, ni tan sols l’Imperi més poderós de la terra. Wikileaks és un pirata abordant en un nou espai encara inexplorat per a la humanitat, un mar immens i sense jurisdicció possible.

# Cap a un nou periodisme?: La notícia és el material del qual s’alimenta la opinió d’una societat, els narradors dels esdeveniments socials no poden seguir limitats a  una mera repetició de teletips i declaracions tancades a preguntes. Cal un nou periodisme d’investigació basat en la impertinència, posant en evidència les idees predominants, qüestionant la seva veracitat i no esdevenint un mercadeig de demagògia i titulars sensacionalistes.

#Montesquieu ha mort: Sempre havíem sospitat que la justícia, especialment en assumptes internacionals, és movia sota pressions del poder executiu, més preocupat de no perjudicar la seva balança comercial, que no d’imposar la jurisdicció universal. Ara ja ho sabem del cert, la Fiscalia General de l’Estat ha estat un fidel obedient de l’ambaixada americana, entorpint tot procés judicial que pogués molestar a les relacions transatlàntiques.

#Matar al missatger: Els membres del Tea Party ja han demanat matar al fundador de la web, Julian Assage, així com del soldat homosexual que va filtrar les dades, fart de la pressió homofòbica de l’exèrcit americà, on sortir de l’armari és motiu d’expulsió. La diva sionista i feladora oficial d’Artur Más, Pilar Rahola, tampoc es queda curta  en un article avui a La Vanguardia, dient que aquestes filtracions només afavoreixen als antisistema. Resulta evident que els nacionalistes tenen tant mitificada la seva bandera que preferixen seguir enganyats en el seu misticisme patriòtic, que obrir els ulls a la realitat amagada rere les catifes de les ambaixades.

#El proper pas, la banca: Els polítics han deixat de ser els amos del món, per passar a ser uns mers executors de les ordres rebudes per la oligarquia financera. Així doncs les filtracions de documents han d’aixecar les mires i apuntar més amunt, cap a les mans que tallen el bacallà: els mercats i la banca, els enemics de la democràcia i l’administració pública. Wikileaks ja ha anunciat que les properes filtracions van per aquest camí. CHAPEAU!

PD: Per cert, heu de saber que un diari d’ultradreta ha fet un divertit anàlisi crític del meu darrer post. PODEU LLEGIR-HO AQUÍ

Concurs d’Excuses Surrealistes

Doncs si! Dintre de d’un més m’convidat, com cada Agost, a un gran Aquelarre  al que em fa una terrible mandra assistir, doncs la meitat de les bruixes que hi participaran son tan vulgars i ordinàries que l’únic conjur que son capaces de realitzar és provocar badalls, i l’altre meitat son especialistes en generar urticària i arcades només de mirar les supurants berrugues de la seva cara. També hi haurà alguna bruixeta bona que em cau bé però, òbviament, no compensa el tema.

Seria una perfecta ocasió per assajar el meu somriure frívol i banal, mentre la meva viperina llengua deixa anar astutes frases, aparentment innocents, sota les quals presumir dissimuladament del meu bon moment actual, tan personal com laboral, però no! Un ja té una edat i un estatus com per poder estalviar aquest tipus de situacions desagradables; així doncs aquesta edició de la “Nit de les Walpurgis” no comptarà amb la meva anunciada presència.

Però clar, necessito un bon motiu per refusar la invitació o aquelles fetilleres encara em faran un mal d’ull o un ritual Vodoo d’imprevisibles conseqüències! Així doncs m’he decidit a convocar un Concurs d’Excuses i prometo que faré servir la millor! Però recordeu que les Bruixes no son científics racionals, així doncs les excuses han de ser absolutament surrealistes per tal que resultin verosímils a les seves orelles.

Aquestes son les que se m’han ocorregut a mi:

Excusa nº1- He tingut el pressentiment de que precisament aquell dia caurà la Sagrada Família pel pas del AVE, així doncs faré guàrdia davant el monument de Gaudí amb la meva càmera de fotos per tal de tindre l’exclusiva i poder guanyar el Premi Pulitzer.

Excusa nº2– M’han convidat a fer la ponència inaugural al Ir Congrés Internacional de Tècniques Onanístiques i Fel·latòries, que es celebra a Cuenca.

Excusa nº3- L’horoscop del diari “Que!” m’aconsella no sortir de casa… més val no temptar el destí!

Excusa nº4- La meva veïna, que està fent una Tesi doctoral sobre meteorologia i canvi climàtic, ha calculat una gran nevada sobtada en ple Agost, just el dia del Aquelarre, i jo no trobo les meves botes de neu per enlloc!.

Excusa nº5– He de complir una penitència pels meus pecats carnals consistent en anar fins a Monsterrat fent la croqueta. Òbviament no tindré el cos per gaires actes socials!

Excusa nº6– M’he apuntat al Conservatori del Liceu per fer un curs de triangle i tinc l’examen final al dia següent.

Excusa nº7- Es l’aniversari del meu periquito i hem convidat a tots els ocells del barri a una macro festa de trossos de pa sec.

Excusa nº8– Aquell dia precisament es compleixen 34 anys, 3 mesos i 23 dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i per celebrar aquesta senyalada efemèride marxo a comprar tovalloles a Lisboa.

Excusa nº9- En el seguiment arqueològic on treballo ha aparegut un troç de claveguera de finals de s.XX i m’he de quedar tota la nit a fer guàrdia, no fos cas que un espoliador cercatresors vingués a robar la preuada joia per vendre-la al mercat negre.

I ara us toca a vosaltres!!! Ajudeu-me!!

PD: Com podeu veure a partir d’ara, quan deixeu un coment,  podreu votar la qualitat dels posts, una gentilesa cap al exèrcit de Trolls que em llegeix a diari tan sols per criticar-me. Així us estalvieu la dura tasca intel·lectual d’escriure insults!

Virtuts i defectes

Ahir estava al Caixa Fòrum veient una exposició del pintor bosni Mersad Berber, quan em va cridar l’atenció la seva reinterpretació artística, en un inquietant collage, sobre el mite grec d’Ícar i Dèdal: un tòpic emprat en infinitud de cops dins la història del art pel simple motiu de l’eterna vigència de la reflexió que ens suscita: cal buscar l’equilibri de totes les nostres accions ja que si volem junt al mar la humitat desfarà les nostres ales, però si, pel contrari, el nostre vol agafa tanta alçada com per aproximar-nos al sol, la seva calor produirà un efecte encara pitjor.

Això mateix ho podríem aplicar a l’escala de valors morals en el que la societat occidental, hereva de la tradició judeocristiana, divideix el comportament humà en virtuts i defectes que, tal i com pretenc demostrar, molts cops podrien ser intercanviables si no en sabem trobar la seva justa mesura.

Sinceritat – Hipocresia.

De la mateixa forma que podrem trobar patètica a una persona que fa descaradament la pilota al seu superior per tal d’obtenir favors o un ascens, qui de nosaltres seria capaç de dir al seu cap que porta un vestit horrible, o que el seu gust musical és deplorable? Es més, quina necessitat n’hi ha? No és més agradable una feina en pau i harmonia, sense tenir que escoltar a cada instant com algú ens recorda la nostre llarga llista de defectes?
De fet, trobo que no hi ha res tan radicalment hipòcrita com pretendre no ser-ho.

Modèstia – Egolatria

Jo sempre he cregut que cal ser conscient de les pròpies limitacions, però també estic orgullós de els meves virtuts. Penso que la modèstia és la falsa excusa dels mediocres, d’aquells que no tenen aspiracions que ser una arbre més del bosc. Es d’una cutreria aberrant presumir d’allò que no tenim, però resulta molt més perillós caure en un abisme de difícil retorn si renunciem a la nostre pròpia autoestima.

Tolerància – Intolerància.

Evidentment que els intolerants son perillosos, però aquí entrem en d’interessant debat sobre si cal tolerar la intolerància. Deixem que, en nom de la llibertat d’expressió, aquells que pretenen imposar una societat excloent puguin fer tranquil•lament apologia del racisme, la homofòbia o el masclisme? On posem la línia vermella?

Doncs res, espero que amb aquests tres exemples hagi quedat clar que no existeixen els valors absoluts, que qualsevol defecte ben entès pot ser beneficiós per la societat i que una suposada virtut, portada al extrem esdevé perniciosa. Així doncs desconfieu d’aquelles ideologies que pretenen imposar una ètica basada en valors universals de bé i mal i penseu sempre que, com deia el meu adorat Maquiavel, la finalitat sempre alguns cops justifica els mitjans, ja que no existeix cap idea que pugui ser superior a la realitat material de la qual ha sorgit.