Es la roba un indicador de classe social?

Una de les obsessions atàviques de l’arqueologia marxista (corrent teòrica en la que milito) ha estat descobrir evidències materials que ens posin de manifest desigualtats econòmiques en un jaciment. Tradicionalment la pista més fiable han estat els aixovars a les tombes; descobrir estadísticament que uns enterraments concentren objectes personals i adorns molt luxosos per sobre de la mitjana és una prova (teòricament) irrefutable de pertànyer a la classe social explotadora.

Ara bé, jo em pregunto: si uns científics del futur fessin aquest estudi sobre la població catalana actual, seria fiable? Podem deduir l’estatus social d’algú per la roba o les joies que porta en aquell moment a sobre?

En teoria, el més esperable seria que la mostra estadística se’ns dividís en 3 grups: roba cutre de mercadillo, roba bona de preus moderats i roba caríssima, que es correspondria amb les 3 classes socials. Segurament aquest esquema seria perfecte per a qualsevol moment anterior al s.XX o per un estat econòmicament polaritzat com qualsevol de Sudamèrica.

Però ai las! Resulta que en el nostre entorn tenim diversos factors que ens distorsionen completament la hipòtesi inicial!

Factor 1: Hipijos i Super Okupis

Persones provinents de classe social altíssima, amb torre a Sant Cugat, pis a Pedralbes i apartament a Muntanyà però que per dissimular el seu pecat original (la pasta dels seus pares) vesteixen com si fossin joves de barris marginals i obrers, d’ideologies extremes revolucionaries, sense renunciar en cap moment als luxes, però dedicant totes les seves forces a dissimular-ho

.

.

Factor 2:Chonis i garrulos forrats

Típic cas de nano de família pobre sense cap mena de cultura que deixa l’escola abans d’acabar la ESO, es fica a treballar a la obra de encofrador o camioner i, en plena bombolla immobiliària, es fa d’or.

La seva manca total de criteri, fa que inverteixi el seu capital en coses fútils i estúpides (cocaïna, tunning) i aparentment segueixen semblant el mateix garrulo de sempre, tot i tenir un bon feix de bitllets al banc.

.

Factor 3:Persones pobres però glamuroses

Individu que, tot i el seu sou limitat, no pot evitar estalviar el que pot per deixar-se el suor del seu front en els darrers modelets de Mark Jackobs.

També ens podem trobar en el cas extrem, algú molt ric però amb tan poc gust per escollir la roba i combinar-la que sembla que dormi sota un pont.

.

.

Factor 4:Quieroynopuedo

Famílies de classe baixa que davant les seves amistats intenten aparentar ser milionaris i son capaços de menjar pipes dos mesos per tal de lluir una pamela despampanant o un descapotable.

Seria el típic cas de la noblesa decadent de finals del s.XIX.

.

Factor 5: Rics amb demència senil

Les seves possessions son incalculables, però les guarden sota una rajola, ja que estan convençuts que la postguerra és a punt de tornar en qualsevol moment.

Per molts zeros que tingui el seu compte corrent vesteixen amb draps i pantalons trencats que causen la vergonya aliena a les seves minyones.

Foto: Duquesa de Alba.

.

.

Factor 6:Elements distorsionadors per causes ètniques o culturals

En un extrem trobaríem les persones d’ètnia gitana que poden arribar a viure en cases amb una salubritat dubtosa, però atresorar vistoses joies per tot el cos i en l’altre la família típica catalana de classe mitja-alta, que tot i que la botiga els hi va la mar de bé, la sobrietat luterana dominarà la seva estètica.

.

.

..

.

Així doncs, cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per les aparences! A l’Europa de la era del postmodernisme la ecuació entre elegancia i classe social sembla estar a punt de passar als manuals d’arqueologia!

Sectarisme Hippi

Aquest passat cap de setmana es va celebrar al barceloní Parc de la Ciutadella la Fira de la Terra, la màxima concentració per metre quadrat de sectaris hippis.

Aquest grupuscle de gent ha canviat tota la metafísica espiritual del cristianisme per les filosofies orientals, precolombines i africanes, molt més bonrrollistes que la jerarquia catòlica, però amb la mateixa dosis d’idealisme dogmàtic que el Vaticà i que, per descomptat, comparteixen la mateixa finalitat: donar-li una patada a la ciència, el progrés i la raó.

Armat de paciència i amb la única finalitat de donar testimoni en aquest blog, vaig endinsar-me dins aquesta marea de colorins saturats i nyonyeria empalagosa que recobreixen aquesta successió de paradetes, on les diferents sectes proclamen els seus diferents camins per arribar al amor, trepitjant al seu pas qualsevol indici de sentit comú

Aquests son alguns petits exemples destriats al atzar:.

Tai Chi Chuan: un veritable poti-poti fet a base d’arts marcials, taoisme, supersticions xineses i una suposada “medicina” tradicional (per no dir directament “curanderia”), en la que els seus participants fan una sèrie de moviments a càmera lenta imitant un panda com abraça el sòl o un pardal quan alça la cua.

Shiatsu: Es tracta de fer un massatge amb el planell de les mans en uns punts màgics del cos en els que es concentra la nostre energia. El massatgista empra les puntes de les seves mans per detectar el problema de salut del sofert pacient i redistribuir la energia vital o “Chi” dintre del seu cos.

Reiki: El sumum del freakisme sectari!!Es tracta de curar malalties físiques o mentals passant la ma, sense establir contacte físic per sobre del cos de la persona! A la Fira vaig veure un iaio amb el braç alçat practicant aquesta bajanada i, per un moment, vaig creure que era un fatxa despistat interpretant el “Cara al Sól“!

Reflexoteràpia: Es una creença basada en que al peu i al nas tenim unes terminacions nervioses que ens connecten a la resta del cos i que fent unes simples pessigolletes a la punta del dit petit se’t curarà el mal de panxa!

Budisme: Una religió tan absurda com qualsevol altre, però com van vestits de colorins, doncs s’han fet amics dels hippies! El Creacionisme és dolentíssim, però la reencarnació de Buda en un peix casa perfectament amb Darwin, faltaria més! A la Fira vaig assistir en un discurs d’un Lama que va assegurar que els terratremols eren culpa de la falta d’amor a la terra (i jo que em pensava que eren conseqüència del moviment tectònic de plaques…).

Al costat d’això els milagres de Lourdes son una ciència exacta!

I resulta que el lema d’aquest any era la lluita contra el canvi climàtic, la qual cosa em sembla una problemàtica molt interessant i que comparteixo plenament però… com pensen aquests místics de la rasta plantar cara a l’augment de diòxid a l’atmosfera? Imitant l’abraçada d’un panda? Imposant les mans? Donant-se petons? Fent-se pessigolletes al dit petit? Tocant el jambé o el digeridoo?

I el pitjor de tot és que tinc amigues que havent estudiat carreres de ciències, com biologia o infermeria, son capaces de creure en aquests disbarats, sense que aixó els suposi cap contradicció esquizofrènica!!

PD: Dedicat amb tot el meu amor hippy a Alikontró!