Es la roba un indicador de classe social?

Una de les obsessions atàviques de l’arqueologia marxista (corrent teòrica en la que milito) ha estat descobrir evidències materials que ens posin de manifest desigualtats econòmiques en un jaciment. Tradicionalment la pista més fiable han estat els aixovars a les tombes; descobrir estadísticament que uns enterraments concentren objectes personals i adorns molt luxosos per sobre de la mitjana és una prova (teòricament) irrefutable de pertànyer a la classe social explotadora.

Ara bé, jo em pregunto: si uns científics del futur fessin aquest estudi sobre la població catalana actual, seria fiable? Podem deduir l’estatus social d’algú per la roba o les joies que porta en aquell moment a sobre?

En teoria, el més esperable seria que la mostra estadística se’ns dividís en 3 grups: roba cutre de mercadillo, roba bona de preus moderats i roba caríssima, que es correspondria amb les 3 classes socials. Segurament aquest esquema seria perfecte per a qualsevol moment anterior al s.XX o per un estat econòmicament polaritzat com qualsevol de Sudamèrica.

Però ai las! Resulta que en el nostre entorn tenim diversos factors que ens distorsionen completament la hipòtesi inicial!

Factor 1: Hipijos i Super Okupis

Persones provinents de classe social altíssima, amb torre a Sant Cugat, pis a Pedralbes i apartament a Muntanyà però que per dissimular el seu pecat original (la pasta dels seus pares) vesteixen com si fossin joves de barris marginals i obrers, d’ideologies extremes revolucionaries, sense renunciar en cap moment als luxes, però dedicant totes les seves forces a dissimular-ho

.

.

Factor 2:Chonis i garrulos forrats

Típic cas de nano de família pobre sense cap mena de cultura que deixa l’escola abans d’acabar la ESO, es fica a treballar a la obra de encofrador o camioner i, en plena bombolla immobiliària, es fa d’or.

La seva manca total de criteri, fa que inverteixi el seu capital en coses fútils i estúpides (cocaïna, tunning) i aparentment segueixen semblant el mateix garrulo de sempre, tot i tenir un bon feix de bitllets al banc.

.

Factor 3:Persones pobres però glamuroses

Individu que, tot i el seu sou limitat, no pot evitar estalviar el que pot per deixar-se el suor del seu front en els darrers modelets de Mark Jackobs.

També ens podem trobar en el cas extrem, algú molt ric però amb tan poc gust per escollir la roba i combinar-la que sembla que dormi sota un pont.

.

.

Factor 4:Quieroynopuedo

Famílies de classe baixa que davant les seves amistats intenten aparentar ser milionaris i son capaços de menjar pipes dos mesos per tal de lluir una pamela despampanant o un descapotable.

Seria el típic cas de la noblesa decadent de finals del s.XIX.

.

Factor 5: Rics amb demència senil

Les seves possessions son incalculables, però les guarden sota una rajola, ja que estan convençuts que la postguerra és a punt de tornar en qualsevol moment.

Per molts zeros que tingui el seu compte corrent vesteixen amb draps i pantalons trencats que causen la vergonya aliena a les seves minyones.

Foto: Duquesa de Alba.

.

.

Factor 6:Elements distorsionadors per causes ètniques o culturals

En un extrem trobaríem les persones d’ètnia gitana que poden arribar a viure en cases amb una salubritat dubtosa, però atresorar vistoses joies per tot el cos i en l’altre la família típica catalana de classe mitja-alta, que tot i que la botiga els hi va la mar de bé, la sobrietat luterana dominarà la seva estètica.

.

.

..

.

Així doncs, cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per les aparences! A l’Europa de la era del postmodernisme la ecuació entre elegancia i classe social sembla estar a punt de passar als manuals d’arqueologia!