“HARD CANDY” cançó a cançó

I per fi tenim aquí el nou àlbum sencer de la incombustible MADONNA en el que s’ha entregat de plé al sò hip-pop tan cararacerístic del seu productor Timbaland  e una aventura musical  més pensada per al mercat nordamericà que l’europeu.  

Quan escoltem un disc de la DIVA no ens hem de pregutar si és bo o dolent, sino que hem de questionar-nos si estem preparats per assimilar el missate diví d’aquesta deeesa del pop.

Dit aixó passaré a destripar cançó a cançó del disc.

 

Abants de res advertir que no és un disc tan accessible com “Confessions on a Dancefloor“, sinó que requereix de paciència per digerir-lo, especialment si no estem familiaitzats amb sonoritats “negres” com el rap o el funk.

1.- Candy Shop:  El disc s’obre amb aquesta senzilla cançó, un mitj temps acompanyat per un repetitiu ritme hip-pop de fons i una veu en falset a la tornada. No està gens malament i podria ser perfectament un single, tot i que es fa un xic llarga i i sobra completament el troç del rapero del final.

2.- 4 Minutes: (video aquí) Bé, aquesta ja la coneixiem i ja n’haviem parlat; un duo amb Timberlake, amb una cançó molt represetativa del só global de tot el disc. El primer cop que la vaig escoltar em va deixar un regust agredolç, però al cap de 4 o 5 vegades ja no me la podia treure del cap! No us perdeu el clip basat en “La històra Interminable“!! 

3.- Give it 2 me: I aquí comença la canya, una cançó ultrballable amb un tímid ritme bakala de fons, vocoders, funky, falset… vaja, un claríssim hit trencapistes i una de les millors cançons del disc!

4.- Hearthbeat:  Un mitj temps molt semblant a Candy Shop però amb un só un xic més proper a technopop, una tornada molt correcte i una melodia enganxosa, però no destaca especialment entre la resta de temes… simplement és una més!   

5.- Miles Away:  I per fi escoltem una guitarra acústica! Un tema rodó i deliciós que t’enganxa completament i ens recorda lleugerament a alguns temes del “Music“, com Don’t tell me. Potser no es gaire ballable, però com a cançó pop és perfecte per escalar a la cima de tots els Tops del planeta.

6.- She’s not me:Una tema raro, raro: comença amb un só molt semblant al que ja haviem escoltat a Candy Shop i Hearthbeat i de sobte, sense previ avis comença a accelerar, torna a parar, canta Timberlake, torna accelerar i acaba amb el só d’uns violins. No està malament pero tans canvis sobtats de ritme costen de digerir, sembla talment com si hagués agafat dues cançons diferents i les hagués ajuntat.

7.- Incredible: Una altre peça extranya, llarga i adictiva. Un tema que al inici sona molt senzill i groovy  , amb una tornada molt bona i que va submergint-se en una sonoritat cada cop més barroca, afengint ritmes i veus. Tot i que potser amb un minut menys ja hauriem fet… calia allargar-la tant?  

 8.- Beat goes on: Se n’havia filrat la demo per internet i Madonna ha decidit canviar-la de dalt a baix i no li ha quedat gens malament. Un tema clàssic de pop ballable, amb tecnopop, hip-pop, funky…vaja una de les cançons fortes del àlbum, però em segueix sobrant el troç del raper.

9.- Dance 2night: Un baix omnipresent i una sonoriat molt funky 70’s a lo “Saturday night fever“, pero li manca ritme, es masa slow tempo per poder-la ballar. De nou escoltem un tímid só bakala de fons, sense que vingui gaire a cuento, però bueno… queda bé…

10.- Spanish Lesson: L’enessim intent de Madonna de guanyar-se al públic llatí; si amb “Isla Bonita” o la BSO d’Evita no n’haviem tingut prou, ara ens ataca amb aquesta extranya barreja de hiphop i flamenc cantat amb spanglish. Es mooolt enganxosa i si l’escolteu dos cops no us la podreu treure del cap, ja esteu avisats!

11.- Devil woldn’t recognize you: I per fi una balada! Després d’uns quans anys sense fer-ne cap, ja tocava! No mata gaire la veritat, però tampoc cau en la nyonyeria empalagosa d’algunes de els seves balades dels 80’s, com “Crazy for you“, “Oh father” o “This used to be my playground“, que ja és d’agrair! Jo em quedo amb la mitica “The power of goodbye“, insuperable!!

12.- Voices: “Who is the master and who is th slave ?“, amb aquesta incitació al sadomasoquisme comença una de les perles que Madonna ha reservat per tencar aquest disc. Una excitant barreja de tot el que hem escoltat fins ara, però amb una melodia molt ben treballada sobre uns llunyans pianos i violins que queden de meravella.   

 Dit aixó: no és el millor àlbum de la Deesa, però està prou bé. Donarà de parlar, aconseguirà uns quans nº1 (per variar), tindrà els seus talifans, així com una legió de nostàlgiques demanant un retorn al dance.

Jo tan sols espero que la gira PASSI PER BARCELONA!! Que ens té oblidats des de que va iniciar “Drowned World Tour” al Palau Sant Jordi, ja fa 7 anys!!

MADONNA salva el món en 4 minuts.

Atenció! Es prega a totes les Amys Witnhouses, Rihanas i altres aficionadilles que vaigin desapareixent dels tops i pistes de ball perqué al DEESA del pop ja torna a estar entre nosaltres de cos present i amb un nou disc!!

Tots els que som fervents devots d’aquest mite musical que es manté incombustible al llarg del temps sabem el que sinifica el llançament d’un nou primer single de la diva, aquell moment únic, màgic i irrepetible en que vàrem escoltar, temps enllà, aquells  himnes generacionals com “Holiday”, “Like a Virgin”, “Isla Bonita”, “Like a Prayer”, “Frozen”, “Music” o “Hung Up“, per citar només els més coneguts.

La cançó es diu “4 minutes” i pertany al disc “Hard Candy” titolat, per cert, com el genial film sobre la pederastia protagonitzat per Ellen Page.

La veritat es que em temia el pitjor, ja que Madonna té una tendéncia natural  a alternar àlbums genials amb mediocres,  com quan va fer el soporífer “Erótica” després del extasiant “Like a Prayer” o quan va llençar el bluf d’“American Life” despés del mític “Music“, i clar, com “Confssions on a dancefloor” era tan sublim, jo ja tremolava. I les noticies que venien del disc no eren gaire esperançadores: ¿Timbaland a la producció i duos amb Justin Timberlake?  Comorr??

I el resultat, doncs bé, de moment només tenim aquesta cançó i, a veure, no és ni de lluny el millor senzill de la material girl, però no està gens malament i com més l’escolto més m’enganxa: un hip-pop comercial i que sona a deja-vu (sembla que amb l’edat Madonna  prefereix no arrisacar-se gaire amb la innovació),  però que es un trencapistes innat! Ja ha acnseguit el Nº1 de singles a tot Europa i  per seixantena vegada en la seva carrera ha entrat al Top 10 britànic! Tot una proesa!

PD: No us perdeu el video d’Ellen de Generes  ballant al ritme de la cançó i bromejant sobre com de calenta es posa al veure al portada del disc!

Això em passa per agafar flyers!

Heu de saber que jo, sempre que surto de festa per Barcelona acabo amb les butxaques plenes d’invitacions i propaganda de locals als quals mai asistiré, però com em sap greu per els pobres proletaris que ho reparteixen sempre els acabo acceptant. Fins que un bon dia, que no teniem plans, s’ens va ocorrer la meravellosa idea d’anar a explorar una nova disco… total, estavem a prop i amb entrada lliure! Que ens podia passar?

 Tot i que quan em van dir el nom de la sala a mi em va sonar a quelcom familiar…. en aquell moment no hi vaig caure.

A l’entrada dos segurates negres i quadrats com armaris ens van registrar i ens van donar pas cap a un seguit de foscos passadissos industrials que donaven a una estança enorme presidida per una acordonada “Zona VIP” amb sofàs blancs i ampolles de cava on un grup de nois vestits amb impolutes camises Armani i corbates obsrevaven impassibles el panorama… en plan: “nenitas venid a follarme que soy un VIP!”.

Com la música era horrible (Hip hop i R&B) i no teniem ni la més remota idea de com es ballava, vàrem decidir sortir a investigar la resta d’aquella miteriosa contrada. I tot apartant a pijes amb tacons i quarentones borratxes buscant follón vàrem ecoltar a la llunynia la tonada d’una cançó coneguda: “Another one bits the dust” de Queen! 

Així que, seguint aquesta melodia arribàrem a un dels llocs més extranys que recordo haver vist mai…. una grotesca sala tota vermella, plena de cortines, miralls i sofas d’skye que talment semblava com si ens haguessim transportat dins l’escenari oníric d’una peli de Davd Lynch. Jo ja m’esperava trobar-me en qualsevol moment el cadàver de la Laura Palmer tota embolicada amb plàstics o que de sobte aparegués un nan transvestit parlant al revés intentant-me convencer que tot era ficció i que jo, en realitat, mai havia estat allí.

Quan va sonar per tercer cop “Stayin’ alive” dels Bee Gees i veient l’astronòmic preu de la beguda la nostra paciència va arribar a un límit i, a més, no teiem cap ganes de lligar amb ningú que hagués anat mai conscientment a aquell lloc.

Però no va ser fins al matí següent, quan em vaig llevar entre suors i malsons, que vaig lligar caps… el nom de la disco  era clavat al d’un famós militar nazi de la IIa Guerra Mundial… on cony ens haviem fotut??

ALGU ENDEVINA DE QUINA FAMOSA DISCOTECA BARCELONINA ESTIC PARLANT?