S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

Petites coses que em treuen de polleguera

 No, avui no us parlaré sobre cap dels meus grans odis, els que tant m’enerven quan els poso a parir i que els lectors fidels ja coneixen de sobra (feixisme, vulgaritat, cristianisme, intolerància…). El post d’avui versa sobre aquells petits detallets de la vida quotidiana que em sulfuren sense  cap causa racional aparent, aquelles xorradetes a les que procures no donar importància fins que un dia esclates i acabes clavant una forquilla al ull d’algú:

                                   

 · Que m’esclafin la mà per saludar-me: Vale, tu ets un hetero molt orgullós de la teva hipermasculinitat viril, d’acord, em sembla perfecte, tranquil que no et tiraré els trastos… Però les meves falanges i els meus metacarps no en tenen cap culpa!!! Amb lo maco que es donar-se dos petons…homee

.

.

·Que la gent no sàpiga ballar correctament la coreografia de YMCA (Village Peolple): A veure si fos el “Vogue” de Madonna, ho entendria! Però per favor, que només es tracta de deletrejar quatre lletres amb els braços, no costa tant fer-ho bé! Si jo tingués una discoteca faria immediatament fora a qui no en fos capaç!!!  Quina ofensa al glamour! 

.

·Els tuneros: Aquesta subespècie humana ha sobrepassat qualsevol límit racional del horterisme tant en la seva  espantosa forma de vestir (mitgetes blanques, a mitja cama? Capes verdes?…horribleee) com en la seva cruel manera d’atemptar contra les nostres oïdes amb himnes al holocaust musical com “Clavelitos, clavelitos” o “No te vayas de Navarra”.

.

………………..

·Que la gent m’expliqui tan alegrement les seves experiències escatològiques amb merdes, tampons, regla… De veritat: NO M’INTERESSA saber si aneu restrets, teniu morenes, o si us suqueja la compresa, guardeu-vos aquesta part de la vostra experiència vital per explicar-li al coixí, al vostre confessor o al  psiquiatra si ho preferiu, però jo crec que puc seguir vivint perfectament sense esdevenir partícep d’aquestes prescindibles intimitats! 

·Demanar la tanda a les botigues: No, no puc! De veritat que tinc una fòbia irracional a la expressió “Qui és la última?” , és una cosa que em supera! Sempre que les inevitables circumstàncies del destí no m’han deixat més remei que pronunciar la  frase maleïda, ho he fet tan fluixet que realment ningú m’ha escoltat i m’ha tocat fer el doble de cua… Però es que em dona la sensació que la marabunta marujil es girarà de cop, començarà a riure’s violentament  a la meva cara  i en dirà “Tu no ets de les nostres! Que fas aquí, intrusa??” Aggghhh!!

.