Perqué els tios Heteros no ballen?

Existeix una misteriosa força gravitatòria, desconeguda encara per les Lleis de la Física, que atrau als nois heteros irremeiablement a no moure cap múscul del seu cos en el moment que trepitgen una discoteca. Es limiten a aguantar una cervesa amb una ma i a repassar amb la mirada de llop famolenc les fembres del indret amb la inexpressivitat i hieratisme d’una escultura egípcia.

Tampoc dic que hagin d’emular a Mijaíl Baryshnikov i interpretar una escena del Llac dels Cignes cada cop que el Dj canvia de tema, però no estaria de més que donessin alguna pista sobre les seves constants vitals, doncs a voltes sembla que estiguin participant en un concurs d’estàtues humanes de la Rambla.

I això quan es dignen a aparèixer en una pista de ball, ja sigui arrossegats per la insistència de la seva xicota, o bé per la fam derivada de l’abstinència sexual; doncs el seu hàbitat natural sol estar en un bar on les taules i cadires siguin la perfecta excusa per evitar qualsevol temptació de coreografia.

El més paradoxal de tot és que a les classes de gimnàs del institut era just al contrari! Aquests mateixos heteros feien piruetes i acrobàcies sobre el poltre, mentre jo acabava esberlat o mig inconscient pel terra cada cop que intentava la proesa de fer una voltereta o, no diguem ja, una vertical.

On han quedat aquells Tony Manero dels Saturday Night Fever als 70’s? O els rapers break-dancers dels 90’s? Eren tots gais armaritzats? Doncs ho dissimulaven amb molta astúcia!

Tenen por aquests mascles heterosexuals de canviar sobtadament de vorera si els seus músculs segueixen durant uns instants el ritme de la tornada? O potser és que les femelles d’avui dia busquen mascles encartonats i reumàtics? Quin misteri!

COM SIMULAR SER HETERO (i no morir en l’intent)

En ple Segle XXI no hi ha cap justificació possible per seguir entaforat dins un armari, negant la evidència, i si fins hi tot Ricky Martin ha confessat la seva passió fàl·lica, es evident que fer-se passar per hetero hauria de ser un anacronisme històric.

Peró imaginem per un moment que us ofereixen un carreg dins la contrucció, a l’església , en un partit polític ultra,o bé esdeveniu una estrella del heavie metal, el futbol o la tauromàquia; tal com està el mercat laboral, no es gaire sensat arriscar-se a perdre la nòmina per un idealisme romàntic! O qui no s’ha trobat mai en una boda amb aquells típics familiars octogenaris que mai han sortit del seu minúscul poblet a les profunditats rurals, on encara es crema a la foguera a les bruixes?

Per si mai heu de passar per aquest tràngol, tranquils! Després de setmanes observant paletes i encofradors de la obra on faig el control arqueològic, que compleixen al peu de la lletra tots els tòpics més ultraortodoxos de l’heterosexual de manual, n’he realitzat un estudi antropològic que a continuació sintetitzo en 10 fàcils passos!

PAS 1.– Vesteix amb un xandall esportiu, 10 talles superior a la teva. Bambes amb lluentons, gorres de marca, colors suaus que no combinin entre ells i si has d’anar més formal, una roba clàssica que sembli comprada per la teva àvia a les rebaixes del Carrefour.

PAS 2.– Mans a les butxaques! No gesticulis al parlar, ni caminis com si ho desfilessis en una passarel·la, això delata la ploma d’una hora lluny! Procura escopir a terra cada 2-3 minuts, tirar-te rots o pets ben sorollosos!

PAS 3.– Quan saludis a un tio no li facis dos petons, dona-li la mà amb totes les teves forces fins a fracturar algun dels seus metacarps o falanges. Quan saludis a una tia mira-li fixament els pits.

PAS 4.–En el cas que et trobis en una discoteca ni se’t passi pel cap ballar, limitat a aguantar una beguda mentre mires les gogo’s. Demana per veure una cervesa, queda absolutament prohibit el Cosmopòlitan i el Daikiri de maduixa.

PAS 5.– Temes de conversa:

NO-> “Lady Gaga és la nova Madonna?”, “Quin és el millor film de Bette Davis?”, “Calia que Penèlope Cruz sortís a la segona part de Sexo en Nueva York”, “Rotcko o Pollock, qui és el millor representant de l’expressionisme abstarcte?”.

SI-> Construïu frases simples amb les següents paraules ordenades aleatòriament: gol, Guardiola, fora de joc, Barça, Madrid, penalti, Messi. Si la oració no té cap coherència gramatical… millor!

PAS 6– En el cas en que una conversa derivi al tema “dones” és molt important que esteu atents! Als mascles heteros de manual, inexplicablement no els agraden les dives (Madonna, Alaska, Mònica Naranjo…), ni les dones triomafdores, cultes o intel·lectuals (Carmen Alborch, Lucía Etxebarria…) ja que els farien denotar les seves pròpies mancances! Ells prefereixen borderlines amb els pits ben grossos!

PAS 7- Expressions

NO-> “estàs divina”, “es una petarda”, “quina overdose”, “glamour”, “aquesta cançó està overplayed” “que mainstream!”, “ets una ordinaria”, “quina vulgaritat”…

SI-> “que et donin pel cul”, “quina mariconada”, “no em surt dels collons”…

PAS 8- Refereix-te sempre al teu xicot com “la meva parella”.

PAS 9- En el cas que passi una tia, amb pinta d’idiota i amb les tetes descomunals, és molt important que bavegis i li cridis alguna de les següents burrades:

-”¡Bonitas piernas! ¿A que hora abren?”

-“Si mi polla fuera un cohete, tu chocho seria mi destino. ¿Quieres que te eche un casquete o te como el chumino?”

– “Me gustaría que fueses mariposa para espantarte con mi rabo, pero como no eres gran cosa, me la casco en el lavabo”

– “Agarrame el nabo y besame los pezones, veras como acabo empalmado hasta los cojones”

– “Acá escondio en su bodega, mora un extraño animal, abreme la talega y saluda al semental”

– “A veces pediría perdón por las burradas que te digo, pero se te nota el pezón y se me empalma hasta el ombligo “

Com podeu observar ser un hetero de manual és una tasca ben dificultosa! Així doncs si mai us trobeu en una situació on us calgui emprar algun dels meus consells, sabreu com de malament ho passen els pobres machomans i el proper cop que en vegeu algun, en els seu estat natural.. apiadeu-vos d’ell!

Un conte nyonyo

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.