Posts Tagged ‘Hegemonia Cultural’

h1

La Dictadura Mediàtica Convergent

Octubre 31, 2012

La idea principal de la genial sèrie americana “The Newsroom“, que us recomano amb fervor, és que no pot existir una veritable democràcia si no hi han uns mitjans de comunicació lliures i uns electors informats. En els capítols d’aquesta primera temporada es veu també com els interessos econòmics dels directius de la cadena (així com l’audiència) son absolutament determinants per canviar la línia editorial dels informatius i passar de denunciar els excessos i contradiccions de la ultradreta del Tea Party a cobrir judicis sensacionalistes.

Això em porta a reflexionar sobre la manca absoluta de pluralitat a la premsa en català, diversos diaris absolutament posats al servei dels interessos polítics del partit que actualment governa la Generalitat de Catalunya i que, per tant, decideix a qui s’atorguen les sucoses subvencions als mitjans de comunicació que… oh! sorpresa! A poques setmanes de les eleccions van augmentar un 50% de cop : 660.000 euros més, que es sumen al 1.2 milions pressupostats, tan sols a premsa escrita.

A ningú li ha sobtat el radical canvi d’orientació editorial de El Periòdico, antigament un diari progressista, reconvertit de cop i volta en bolletí folklòric i una mala fotocòpia de l’Avui? Hi tindrà quelcom a veure la seva deute amb La Caixa, amb un suculent préstec que els va evitar el tancament? Ai ,el fill pròdig que torna a la casa del pare, quina bonica paràbola bíblica!

La televisió és un drama a part:  272.000 euros rep 8TV per la cara. Un canal privat absolutament deficitari, que paga contractes milionaris a Raholes i Cunís. Per altre banda, el mateix que fa TV3, C33, 3/24 o BTV: ficar-nos el discurs convergent fins a la sopa. Artur Más al APM, als castellers, als esports, al Polònia, entrevista exclusiva al Àgora, seguiment dels seus mítings en directe al 3/24… Fins i tot l’anunci institucional de la Generalitat per animar al vot era una vomitiva i repugnant pantomima al servei de la dreta barretinaire.

I així hem arribat a l’actual Dictadura Mediàtica: CIU, seguint els postulats del teòric marxista Gramsci, s’han adonat que la única forma de mantenir-se  en el poder, tot i dinamitar l’Estat del Benestar i enfonsar als ciutadans a la misèria, es aconseguint l’Hegemonia Cultural. Es a dir: una minoria econòmica de poderosos estan imposant el seu discurs, la seva forma de pensar, les seves percepcions i explicacions com a Pensament Únic. El discurs convergent de que la culpa de la crisi es d’un enemic extern (Espanya) i que la prioritat política ha de ser independència i no les polítiques socials es una veritat  indiscutible.

Hem arribat a extrems fins els quals partits extraparlamentaris presumptament anticapitalistes i suposadament molt radicals  han caigut de quatre potes a la trampa ideològica de la dreta, abandonant sobtadament el seu internacionalisme troskista per demanar el vot a un partit que té com a principal enemic un altre poble: l’espanyol i que no te problemes per governar amb CIU en Ajuntaments o felicitar a Presidents de la Patronal pel seu patriotisme.  Si aquesta és l'”Alternativa d’Esquerres“, no em vull imaginar com serà la de dretes!

PD: La Junta Electoral ha ordenat la retirada de la repugnant Campanya Institucional pro-CIU. Sort que encara no som independents i queden institucions democràtiques no sotmeses al totalitarisme convergent!

h1

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

Març 3, 2012

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.