El Virtuosisme Musical està sobrevalorat

Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!

Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.

S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.

Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?

La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.

Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.

Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes  anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!

MASCLISME I ROCK

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre…