Halloween o Castanyada?

Davant la propera celebració de Tot Sants i l’etern debat entre si celebrar o no Halloween i/o la Castanyada, m’agradaria plantejar algunes preguntes retòriques:

– Quin ús social tenen les nostres tradicions? Repetim rituals, presumptament ancestrals, com un mer exercici de perpètuament d’usos i costums obsolets i anacrònics o aquests són els eixos vertebradors de la nostre societat, l’herència antropològica de les generacions anteriors?

– En un món globalitzat i multicultural, on existeix una sol marc conceptual derivat d’un mateix mercat sense fronteres, quin lloc ocupen les tradicions locals i nacionals? Son la darrera resistència davant els tentacles del individualisme, que pretén trencar tots els nostres lligams col·lectius, o pel contrari, son un producte mercantilitzat més?

– Es possible participar d’una tradició pròpia d’una cultura que no és la teva, pel simple fet de trobar-la divertida? O bé estem obligats i pre-determinats des del naixement a participar del nostre folklore, encara que ens sembli d’allò més  absurd i avorrit? Es la cultura un bufet lliure d’infinites combinacions o un corsé que ens oprimeix i esclavitza a un bucòlic passat de barretines i trabucs?

– Si una tradició local es generalitza arreu del planeta, mentre que altres desapareixen esborrades en l’oblit,  es tracta d’una mostra de darwinisme cultural i adaptació al medi i als temps o bé és una demostració un imperialisme comercial i colonialisme mercantil?

– La convivència de diferents visions culturals i tradicions en un mateix espai, és un signe de modernitat i interculturalitat, o una agressió imperdonable envers les arrels immutables de la nostre raça i nació? El futur ens porta cap a una síntesi postmoderna de tradició i modernitat, localismes i aportacions globals? O cap a la imposició d’un sol model cultural perfectament adaptat i definit pel mercat transnacional?

-Existeixen unes tradicions objectivament millors que altres o tot depèn de la nostre perspectiva, opinió i percepció, modulats segons ens hagin educat, com defèn el relativisme cultural?

PD: Sabieu que a la Catalunya Medieval es practicava Halloween?

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

–Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

–Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

L’Arqueòleg presoner (I)

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

– HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

“Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…”

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

–Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

–I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

“Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!”

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

“Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós”.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

5 de Novembre

Passen cinc minuts de mitjanit… així doncs inexorablement un any més ha arribat el maleït 5 de Novembre, la data en que la meva edat augmenta una xifra, sense que jo li hagi donat cap mena de permís.

La gent normal, es a dir tothom menys jo, acostuma a “celebrar” el seu aniversari, com si envellir fos un motiu de joia i xerinola. Fan festes, es donen regals, bufen espelmes i semblen inexplicablement feliços de deixar enrere els millors anys de la seva vida.

Bé, de moment sembla que no m’han començat a sortir cabells blancs, no semblo més gras ni s’han apoderat de mi unes irresistibles ganes de quedar-me a casa els fins de setmana i formar una família tradicional… a veure… i ara? No, sembla que no.

La sarcàstica ironia del destí ha fet coincidir la efemèride del meu naixement amb una data que, per bé o per mal, canviarà la història política de la humanitat i per tant la meva vida personal, que per algun estrany motiu, sembla transcórrer en paral·lel als cicles polítics:

Quan em desperti demà bé pot ser que em trobi que la primera potència científica del planeta té com a vicepresidenta una palurda de poble que dubta de la existència de la Prehistòria (període en el que soc especialista) i que la economia i la seguretat mundial estan en mans d’un iaio excombatent del Vietnam. De ben segur que si això passa, l’arqueologia privada s’acaba d’enfonsar, em quedo al atur, em deprimeixo, em converteixo amb una persona vulgar i ordinària, mai trobo parella estable i m’acabo convertitnt en un decrèpit vell verd.

Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla.

I si, aquests son els meus veritables terrors amb els que dono per tancat aquests exitós especial fins l’any vinent… sens dubte els 30 son més aterridors que cap serial killer!

No té més missatges

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Contesta cony! Porto dos dies intentant-te trobar per tot arreu! Si… està bé, em vaig passar molt l’altre dia i no tenia dret a cridar-te d’aquella forma… ho sento… però… Vols agafar el telèfon!!! Sé que hi ets!! Va… deixa el teu puto orgull de banda… joder!! No deixarem una relació de quatre anys per una absurda discussió no?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc! Soc ta germana, no… que com fa dies que no sé res de tu m’he passat per casa teva però no hi eres… tot bé? Quan em vegis t’animaràs! He trobat una solució per refinançar la teva hipotecà, xerrant amb un amic que tinc al banc. Truca’m i t’ho explico!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Aquest és un missatge pel senyor Marc Garcia de part del Hospital General. Ja pot passar a recollir per recepció els anàlisis que es va realitzar la setmana passada. Per la seva tranquil·litat li puc avançar que finalment era tot una falsa alarma, el tumor no era maligne i la metàstasi sembla completament descartada. Li recordo que l’horari de la meva consulta és de quatre a sis,

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Torno a ser jo!! JODER CONTESTAA!! Que ho fas per fer-me sentir culpable??? Et diverteix tenir-me tot el dia al telèfon no? Es això, la teva sarcàstica forma de venjar-te per la bronca! Oh quina gràcia! Quin gran humorista! No creus que n’estàs fent un gra massa?? Ni que tinguessis 12 anys per favor!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Mira, soc el Joan, no, que et trucava perqué tinc una oferta de treball que potser et podria interessar… no sé si es ben be de la teva especialitat, però com et vaig veure tan desesperat amb la feina… la qüestió es que es urgent, m’hauries de dir alguna cosa aquesta tarda, val? Vinga!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Ei Marc! Sóc el Jordi, no, que a veure si recordes de tornar-me l’escopeta que em vas demanar, si pot ser, abans de divendres, que amb els de la colla anem a caçar i a buscar bolets a Valls. T’hi apuntes?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc…. soc jo un altre cop… joder… tens a tothom preocupat… JA NO FA NI PUTA GRÀCIA M’ENTENS?? M’HAS SENTIT BÉ??? Mira… que ja no puc més! O m’agafes el putu mòbil ara mateix o em planto a casa i tiro la porta a baix

MARC!!…..

Especial de Terror

No puc entendre com la gent pot preferir celebrar la cutre i folklòrica castanyada abans que la genial invenció de Halloween. Si, ara em sortireu amb el típic discurs anti-globailitzador i ultranacionalista de regust carlí, defensant les tradicions més nostrades, però confessem-ho: és molt millor el terror i les disfresses fantàstiques que els moniatos i panellets, o no?

En tot cas, com no us puc convidar a una tapa virtual de castanyes a través d’aquest blog, he decidit iniciar un especial de terror que durarà d’avui al proper dimecres, quan ja sabrem del cert qui serà l’inquilí del Despatx Oval, la qual cosa, segons com vagi, pot ser MOLT terrorífica.

No espereu, però, trobar en aquesta pàgina cap mena de referència a la ciència ficció de sèrie B, no! A mi no em produeix cap mena d’angoixa pensar en zombies, morts vivents o vampirs, les nits de por sofertes a la meva infantesa esplaiera em van immunitzar completament a tot tipus de temor que no es basi en un fet real i possible.

Així doncs els meus malsons són completament materialistes i duen noms com soledat, violència, atur, enveja, càncer, odi, accident, vih, depressió, trauma, suïcidi… pèrfides aprensions que es poden amagar al costat de cada cantonada del camí futur per segar de cop el nostre devenir per sempre més.

Benvinguts al Especial de Terror! Seguiu atents a aquest blog si es que us hi atreviu muahahahah!