Dones Guerreres al llarg de la Història

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:

PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !

TERÇ DE MONTSERRAT: El fosc passat de l’Esglèsia catalana

“Requetés catalanes por España,
luchad con valentía hasta morir;
conquistad la simbólica montaña
y los enemigos tendrán que huir”

Emblema i Himne del Terç de Montserrat

Amb motiu de la imminent arribada de l’ex-militant de les Juventuds Hitlerianes i ex-combatent del Exèrcit Nazi, Joseph Ratzinguer, la televisió pública catalana, en els seus serveis informatius, han començat una campanya de manipulació històrica magnificant anècdotes suposadament antifranquistes per donar una pàtina de catalanisme demòcrata a l’Església Catalana, amagant deliberadament un dels episodis més vergonyosos de la seva història: el seu suport entusiasta al Alzamiento Nacional de Francisco Franco mitjançant la formació de milícies paramilitars ultracatòliques i carlistes que van combatre al costat nacional. Els anomenats “requetés” del Terç de Nostra Senyora de Monsterrat, les més ferotges i violentes de les hordes franquistes.

FORMACIÓ I ORIGEN DEL TERÇ DE MONTSERRAT

Les milícies paramilitars carlines sorgeixen a  mitjans del s.XIX arrel de les Guerres Carlistes, però no serà fins a la proclamació de la II República Espanyola quan s’organitzen com un veritable exèrcit en contra de la democràcia el laïcisme i a favor del Rei, la religió i les tradicions folklòriques nacionalistes. EL 1934 fan una desfilada a Sevilla, amb 650 “boines vermelles“.

El braç català no s’organitza fins el 1937, quan arriben a Pamplona diversos grups de catòlics i tradicionalistes que fugien d ela repressió anticlerical a la rereguarda barcelonina. Sumaven un total de 1.985 i venien de la Lliga Catalanista, Acció Catòlica o la Federació de Joves Cristians. El seu emblema era la Verge de Montserrat, el Virolai i el seu Monestir. El seu líder espiritual era el capellà  de Mataró Salvador Nonell i Brú i el militar l’alferes Pere Gallart.

EL SEU PAPER A LA GUERRA CIVIL

Les milícies nacionalcatòliques catalanes van iniciar-se lluitant al front d’Aragó (Belchite, Codo i Quinto). Posteriorment s’integren a la 74a divisió franquista per participar a la Batalla de l’Ebre, concretament a Gandesa i Villalba dels Arcs. Van fer un ridícul espantós a la batalla de Punta Targa (19 d’Agost de 1938), on les heroiques tropes republicanes aconseguiren esclafar  a 58 cristianofeixistes, com si fossin cucs.

Posteriorment varen participar molt activament en la repressió sanguinària a tota la província de Tarragona, deixant muntanyes d’innocents cadàvers enterrats en cunetes per allí on passaven: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Móra d’Ebre, Benissanet, Miravet, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, la Fatarella, la Serra de Cavalls, la Serra de Pàndols i la Serra de La Picossa.

Un cop acabada la Guerra, participen el Defile de la Victòria a Madrid i finalment es dissolen entregant la bandera del Terç de Montserrat a la Verge i al Monestir. Aquest emblema es troba actualment a la cripta “Els Apòstols“, dins el Monestir, on descansen dels seus 319 membres que van morir en alguna batalla. Una veritable rèplica catalana de “El Valle de los Caidos“

Benedicció d’un capellà les tropes del Terç, abans d’una batalla

DETALLS CURIOSOS

– Entre els membres del Terç de Montserrat destaquen alguns personatges il·lustres, com el prestigiós fil·lòleg Martí de Riquer, autor d'”Aproximació al Tirant lo Blanc“, o bé Feliu Matamala, fundador del diari Avui i les revistes “Cavallfort” o “Serra d’Or” i guanyador de la Creu de St Jordi.

-Els “requetés” estaven convençuts que la Verge de Montserrat els protegiria desviant les bales republicanes i per això duien una estampa de la Moreneta cosida sobre el cor amb el lema “Detente Bala, el Corazón de Jesús està conmigo”; segons sembla, a la batalla de Punta Targa no els va fer gaire efecte!

FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!