La neteja ètnica contra el poble gitano: 1749-2010

.

“El gitano es lo más elemental, lo más profundo, lo más aristocrático de mi país, lo más representativo de su modo y el que guarda el ascua, la sangre y el alfabeto de la verdad andaluza universal”

Federico García Lorca

Nicolás Sarkozy ha iniciat una embogida cursa a la reelecció a la presidència de la República a base de dinamitar la convivència multicultural que tant ha caracteritzat el nostre país veí, a base d’engegar un procés de neteja ètnica, destruint més de 150 campaments de gitanos i expulsant del país a uns 9.000 ciutadans a Romania. Una decisió durament criticada per l’esquerra francesa, la ONU i la Comissió Europea.

Sens dubte la crisi econòmica i l’augment de l’atur és el cocktail ideal per al sorgiment de la xenofòbia, com ja sabia Hitler que va passar del 3 al 30% de vot entre 1928 i 1930. La solució ideal per descarregar la frustració social contra els graons més dèbils de la societat, deslliurant-ne als veritables culpables de tota responsabilitat. Una advertència del que podria succeir aquí si la dreta torna al poder, esperonada per grupuscles ultres, com Anglada, per exemple.

Els gitanos arrosseguen un llarg historial de discriminació cultural, precisament el  30 d’agost es commemora l’efemèride d’un dels dies més tristos per a la persecució contra la ètnia romaní. Tal dia com avui de 1749, fa 261 anys, el Rei d’Espanya Ferran VI va encarregar al seu Ministre, El Marqués de la Ensenada, que iniciés en secret els plans per una neteja ètnica total dels gitanos a espanyols, el que es coneixeria com “La Gran Redada”.

Els diferents Capitans Generals de l’exèrcit espanyol reben un sobre tancat amb unes instruccions ben clares: els homes serien obligats a fer treballs forçats per la Marina, mentre que els dones i els nens serien enviats a treballar a les fàbriques o directament a la presó. Es van detindre entre 9.000 i 12.000 persones, especialment a Sevilla, la zona més poblada per aquest poble nòmada, on l’exèrcit va haver de rodejar la ciutat, assassinant a diversos fugitius.  Els presoners es varen tancar amuntegats en condicions inhumanes i encadenats en grillets, mentre diversos notables i ciutadans il·lustres sevillans imploraven misericòrdia al monarca, cosa que no passaria fins 14 anys més tard, ja sota el govern de Carles III.

Posteriorment els polítics del moment es van adonar que bàsicament havien arrestat gitanos que treballaven honradament de ma d’obra al camp, mentre que els pocs delinqüents havien quedat en llibertat.

Vaja!! Doncs sembla que no ha canviat res des de fa dos segles i mig! Sarkozy aplica les mateixes solucions violentes, radicals i despòtiques que els monarques de l’Espanya absolutista, que tan inútils es van demostrar al seu moment. No hem aprés res? La França il·lustrada no s’ha adonat per un instant que la força bruta és inútil i que Romania és un país que forma part de la UE, amb el que, per tant, hi ha llibertat de circulació de persones?

No seria més lògic i sensat invertir en educadors socials, en plans específics de treball i habitatges  socials, com s’ha fet en els darrers anys al nostre estat, amb relatiu èxit? El problema dels gitanos, com molt encertadament assenyalava el passat dissabte en un article a El País l’economista i  activista polític Georges Soros, NO es cultural, sinó econòmic! No existeix cap mena de incapacitat ètnica que impedeixi la integració social, si no la seva manca estructural d’educació el que els impossibilita accedir a treballs dignes i els impulsa a malviure dels furts i la droga.

Per més inri, Sarkozy és un cognom Hongarès i la seva primera dona, Cécilia Ciganer, és d’ascendència gitana!!

Visca la Sanitat Pública!

 

Aquests dies que he estat interminables hores en sales d’espera d’un hospital, per motius familiars que no venen al cas, he tingut temps de fer un munt de reflexions que ara seguit us resumeixo breument:

Estem tan acostumats a queixar-nos de tot i per tot que molts cops no som conscients de la sort que tenim de pertànyer al exclusiu club de països que tenen una sanitat pública, gratuïta, universal i de qualitat.

El primer que em va venir al cap és el molt recomanable documental de Michael Moore titulat “Sicko”, on mostrava horribles imatges i testimonis dels inimaginables extrems en els que pot arribar a caure un país amb la sanitat completament privatitzada: gent auto-operant-se a casa sense cap condició higiènica, una mare obligada a deixar morir la seva filla de 4 anys perquè la mútua no li cobria la malaltia que tenia, un home que havia perdut dos dits en un accident laboral obligat a triar quin dels dos preferia salvar, una dona hipotecant casa seva per adquirir uns medicament que a Cuba valien 5 cèntims…

A la mateixa sala d’espera on estava jo hi havia una nombrosíssima família gitana que cridava constantment a qualsevol metge o infermer que per allí passés: “AY EL PAPA!! ¿¿COMO ESTÁ EL PAPA?? ¿¿PUDEMO ENTRÁ AL QUIROFANU YA??”

Lluny de sentir vergonya aliena em va rodolar una llàgrima per la cara, però aquesta ja no era de nervis o tensió per la situació, ni tan sols fruït dels meus deliris hipocondríacs hospitalaris, no. Era d’orgull de viure en dels pocs recondits punts del planeta terra on totes les persones, fins a la més pobre de totes, tenen dret a ser atesos dignament per un metge. Estic del tot segur que aquella estrambòtica família si visques en un altre estat desenvolupat s’estaria morint sota un pont. I això, estimats lectors, es una puta injustícia!

Doncs res, tot ha anat bé per sort, i tan sols tenia ganes de desfogar-me!