Posts Tagged ‘Gerard Quintana’

h1

La meva primera Vaga General

Setembre 30, 2010

Per a un marxista una Vaga General, és com per a un cristià la seva Primera Comunió: un baptisme de foc en la coherència i un ineludible pas de la teoria a la praxi.

La mobilització, doncs, era obligatòria i més sabent  que les persones d’esquerres que quedem a Catalunya som cada cop menys i ens enfrontem a enemics tan poderosos com l’FMI, les forces de repressió,  la Patronal, els mitjans de comunicació de la dreta i l’ultradeta, el populisme demagògic i sobretot el NO-RES: aquest buit ideològic basat en el passotisme nihilista, que avança inexorablement devorant tot el que troba al seu pas, com si d’un capítol de la Història Interminable es tractés.

Els nervis del dia abans

Fabulosos descomptes en pancartes!

Esperonat per l’inusitat èxit del meu post sobre les “Vagues que han canviat la Història”, que va ser portada de les  populars revistes digitals de blogs Meneame i La Tafanera (8.000 visites en dos dies!!), vaig esperar fins a mitja nit fent el comte enrere per Twitter i Facebook i linkant per aquestes xarxes socials totes les noticies que m’anaven arribant: l’èxit a la paralització dels mercats centrals, als torns de nit de la indústria, així com l’atropellament salvatge de diversos sindicalistes a mans d’esquadrons de salvatges esquirols. Vaig anar a  dormir amb els nervis d’un infant esperant als Reis Mags.

Matí de piquets

Manifestació i piquets davant el meu Ajuntament

De bon matí vaig sortir de casa contemplant esperançat com el mercat de davant de casa meva i la majoria de comerços i quioscos havien secundat la jornada de lluita i em vaig sumar amb una amiga a una Manifestació-Piquet organitzat per CCOO on, entre 200 persones d’edats diverses, hi havia el líder local d’ERC, dos regidors d’ICV-EUiA, així com un alt carreg de la Generalitat, de llarga trajectòria revolucionària i sindical al barri.

La nostre tasca va consistir en manifestar-nos davant l’Ajuntament, parar davant els pocs comerços i bars oberts, xiulant davant la porta fins que baixaven la persiana. Va ser un ambient pacífic, festiu i alegre, on a tots els establiments on el depenent no era el propietari ens agraïen haver-los donat una excusa per poder-se sumar a la convocatòria sindical. Anàvem escortats per un fort desplegament dels mossos d’esquadra  i tan sols hi va haver una petita batussa dialèctica en un forn, on un client ens va insultar i provocar mostrant-nos un diari d’ultradreta. Afortunadament la cosa no va anar a més, el local no va tancar i nosaltres vam seguir fins a un centre comercial proper on vàrem aconseguir un èxit rotund!

L’anècdota graciós del dia el va marcar una perruqueria on assegurava en un cartell estar de “serveis mínims. Per si a algú se li obrien les puntes sobtadament?

Tarda de manifestació

Banderes roges davant la Borsa

Arribar a Passeig de Gràcia va ser una veritable odissea! El metro i la renfe no paraven a Pça Catalunya, així doncs vàrem haver de baixar a Pça Universitat, contemplant esmaperduts les restes d’un camp de batalla desolador, bastant semblant al que deurien veure els obrers que van participar a les vagues de començaments de segle XX. Igual ara que volen que tornem a tindre els drets dels proletaris decimonònics, haurem de recuperar els seus mètodes de lluita? Espero que no, doncs córrer davant la policia no és pas el meu fort.

La manifestació oficial va estar prou concorreguda, tenint en compte els conflictius incidents que la rodejaven pels 4 cantons, formada per un gran amalgama de sindicats minoritaris, dels que mai havia sentit a parlar i que estaven terriblement enfrontats entre ells. Fantàstic! Pocs i dividits! Quan la capçalera oficial dels sindicats majoritaris va aconseguir arribar a l’escenari, molt abans del que es preveia, el cantant hippi-nyonyo Gerard Quintana va llegir un manifest, entre crits, xiulets i aplaudiments dels diferents grups. Realment no podien haver trobat ningú amb una mica més de sang a les venes?

De retorn al metro vam creuar el camp de batalla, veient com els mossos havien cuirassat el Banc desallotjat: un símbol perfecte de la crisi, doncs en els darrers anys ha canviat 5 cops de mans, encarint un 200% el seu valor sense que cap dels seus propietaris n’hagi fet cap ús real.

Una gran veritat!

En fi! No sé si aquesta Vaga ha estat un èxit, com ho han estat  quasi totes les celebrades des de 1855, el temps ho dirà! El que està clar és que el PSOE s’ha precipitat en una ruptura total amb els treballadors, de difícil retorn. En tot cas jo estic ben satisfet d’haver participat en la Història Obrera, tot i que no sé si en el seu darrer episodi abans de lApocalipsi Neoliberal. Tinc la consciència tranquil·la d’haver  fet tot el que estava a les meves mans i no pas per mi, sinó per tots els que van lluitar per que jo tingui uns drets i, sobretot, pels que vindran. Doncs si, encara quedem materialistes resistents que creiem que els drets socials col·lectius son  quelcom més important que la llibertat individualista i egòlatra!