GERARD DEPARDIEU: Un Heroi per l’Antipolítica

L’altre dia vaig patir la calamitat d’escoltar el programa radiofònic que perpetra a diari Javier Cárdenas. Resulta que aquesta pallassa amb ínfules de periodista es creu l’encarnació d’Iñaki Gabilondo, o quelcom per l’estil, i es dedica a sermonejar des del seu púlpit d’incipiència, nul·litat i ruqueria, com si el seu verb fos la llum i sentes càtedra amb cada sentencia que esput.

Entre esgarrifances i calfreds, vaig sentir com Cárdenas, que va demanar obertament el vot per Ciutadans a les darreres eleccions, es desfeia en hiperbòliques lloances i pomposes adulacions envers l’actor francès Gerard Depardieu, tractant-lo de valerós heroi pel simple fet d’haver aconseguit la nacionalitat russa per tal de no haver de pagar l’impost, just i necessari, sobre les grans fortunes que el govern socialista de França ha imposat recentment.

Segons la curiosa i estúpida lògica del presentador, Depardieu havia desafiat la corrupció dels malvats polítics salvaguardant la seva magna fortuna de les urpes d’Hisenda; d’aquesta forma els seus milions d’euros no es malgastarien en cotxes oficials, sobresous en sobres, càrrecs de confiança o innecessàries obres.

Ens trobem doncs davant la culminació del populisme antipolític: un discurs embolcallat d’antisistema, però que tan sols amaga la brutalitat neoliberal i ultracapitalista. Un aiguabarreig on xipolleja l’odi envers l’Estat i allò públic, el menyspreu per la democràcia, l’exaltació de la cobdícia individualista i la coronació de la ignorància, rebutjant tot marc ideològic com una entel·lèquia intel·lectual per prendre el pèl a la gent del carrer.

El pitjor d’inocular aquest demagògica metzina, sens dubte, es que presenta als evasors d’impostos, veritables culpables de la crisi, com un enriquidor exemple a seguir i col·loca en un mateix sac a tots els càrrecs públics, des dels corruptes convergents i populars als representants de partits amb un immaculat expedient de lluita sense treva contra aquesta xusma de Pallerols i Gürtels.

D’aquesta emulació del Tea Party tan sols en pot sortir o bé un estèril nihilisme que impulsi a la creença de que no hi ha absolutament res a fer, que tots els polítics son iguals i que no val la pena malgastar energia per canviar la realitat; o bé en l’acumulació d’un odi furibund contra el sistema democràtic, preparant així el terreny per una intervenció tecnòcrata per part de la Troika, o canalitzant suport envers la ultradreta feixista.

Espero que això serveixi d’advertència per a cert sector d’indignats, un xic despistats i confosos ideològicament, que troben més divertit manifestar-se davant el Congrés i el Parlament que no fer-ho a la Borsa. Cada segon que s’inverteixi desgastant la democràcia es un triomf per la voracitat capitalista.