TÒPICS GAIS *Gai Super Compromés vs Marica Mala*

Avui aquest blog acull un esperat cameo: la confrontació entre els punts de vista de dos amics meus un Gai Super Compromés i una Marica Mala que es dedicaran a destripar els tòpics gais com si de dues gates en zel es tractessin! Que comenci la lluita!!

Establiments per a gais, associacions gais, pàgines web per a gais… no sou molt tancats? La normalització no passa per barrejar-vos amb el comú dels mortals? Us agradi o no el món és en un 90% hetero.
GSC-> Bé, crec que aquest és un tema de discussió etern. El quid de la qüestió és que ningú diu que ser d’una tribu urbana o tenir unes aficions determinades sigui ser un gueto. Ningú té cap mena de recel perquè hi hagi un bar de heavies o penyes futbolístiques, i sí per que hi hagi un bar de gais, la qual cosa vol dir que encara hi ha una mica d’homofòbia encoberta. Considero que l’ambient és una opció més com una altra que, a més, no està tancada als heteros gayfriendly i que suposo que continuarà tenint molta clientela fins que no passi res perquè dos nois o dues noies vagin agafats de la mà o es facin petons pel carrer en qualsevol barri de l’extrarradi o en qualsevol petit poble de la nostra geografia.

MM-> Siguem clars: nosaltres tenim més estil, glamour, posem millor música i sobretot ballem millor que la xusma vulgar hetero. Tu has vist mai un hetero ballant Beyonce? Noi oi? Ni ho veuràs! Son genèticament incapaços! Es evident que no ens podem barrejar en un mateix local! Si ells volen vindre a admirar-nos, sempre tindran la porta oberta!

I què me’n dius de la promiscuitat? No hi ha molta superficialitat a l'”ambient”? Les parelles gais són molt inestables…
GSC-> Un altre topicàs. Jo mateix porto 12 anys amb la meva parella. El sexe és una part de la vida de les persones i bé, suposo que els gais, pel fet d’haver estat històricament obligats a viure al marge de la societat han desenvolupat un tipus de relacions més lliures pel que fa al sexe. Diguem que van fer de la necessitat virtut. Però això no és ni millor ni pitjor, és diferent. A més, crec que això de l’actitud amb el sexe té més a veure amb el sexe masculí o femení que amb l’orientació sexual. Per alguna cosa les lesbianes tenen fama de que a la segona cita se’n volen anar a viure plegades! Tòpics a part, crec que si mirem a la gent jove d’avui dia, no hi ha pràcticament cap diferència entre la vida sexual d’un noi gai o la d’un noi heterosexual de la mateixa edat, cosa que és un símptoma de progressiva normalització del fet homosexual.

MM-> Imagina per un moment que vas a una biblioteca amb un servei de préstec senzill, eficaç i ràpid. Que preferiries, rellegir mil cops el mateix volum, o anar variant? Nosaltres ens hem deslliurat de les institucions creades pel patriarcat heterosexista per transmetre la propietat, com son el matrimoni i la monogàmia i hem descobert una nova dimensió de plaer infinit basat amb la varietat, l’accessibilitat i la immediatesa sexual.

Em sembla molt bé que hi hagi gais i lesbianes, però és necessari treure tanta ploma?
GSC-> Quin mal fa la gent amb ploma? No peguen ni insulten a ningú o si ho fan no té res a veure amb la ploma que tenen! Penso que la ploma és un dret. Ara bé, de la mateixa manera que és un dret, no és cap obligació i hi ha moltíssims gais i lesbianes que no se’ls hi nota i són tan gais o tan lesbianes com els que “se’ls hi nota”. Tots podem i hem de conviure.

MM-> Al que tu anomenes ploma jo li dic “glamour” i és un superpoder secret que posseïm els gais i que ens permet augmentar fins a límits insospitats la nostre sensibilitat  en totes les seves vessants, adoptant un rol de clara superioritat davant la vulgaritat. Aquest poder, a més ens permet comunicar-nos amb les Dives però, com a contrapartida, al tenir una capacitat sensorial potenciada, tendim a interpretar de forma exageradíssima cada un dels nostres gestos o sentiments, per efímers que siguin.

En el tema del sexe, encara que molts ho negueu, jo crec que sempre hi ha un que fa més d’home i un altre de dona… No parleu sempre d’actiu-passiu?

GSC->Mira, tants caps, tants barrets. A més, la sexualitat és una cosa molt rica així que perquè limitar-se a un rol? Amb això hi ha molts tabús i prejudicis. Ser home o dona o tenir una orientació sexual concreta no determina les pràctiques sexuals que t’agraden ni els rols que pots adoptar. Cal una segona revolució sexual i desprendre’s de moltes cotilles! Això sí, facis el que facis, que sigui sexe segur!

MM-> No te res a veure!! Jo sempre que m’he enrollat amb un hetero o amb un noi en aparença molt masculí ell ha acabat fent de passiu! Aprofito també, per fer proselitisme del preservatiu i de la prova del vih!

És cert que ho teniu més fàcil per lligar?
GSC->Ja m’agradaria! Jo crec que és al contrari, que al ser una minoria t’has de buscar més la vida! A més, la facilitat per lligar depèn del caràcter de la persona, no de la orientació sexual.

MM-> Doncs si, per que negar-ho, es facilíssim! Com ja he dit abans, al no ser esclaus de les institucions i complexes heterosexistes, hem deslligat conceptes tan absolutament antagònics com amor i sexe, practicant aquest darrer com un esport físic!

De vegades no sou una mica intolerants? Sempre acuseu d’homòfob a qui dissenteix amb vosaltres! De vegades teniu la pell massa fina!
GSC->El que passa és que la major part de la homofòbia quotidiana queda com dissimulada i ens passa desapercebuda. Homofòbia no és només una banda de skin-heads que van a apallissar homosexuals. L’homofòbia ens afecta a tots, per començar als mateixos gais i lesbianes en forma d’autorebuig i autocensura! Crec que es frivolitza massa sobre un tema tan greu. Per altra banda avui dia és obvi que hi ha una homofòbia activa i activista des de sectors vinculats al conservadurisme i a la jerarquia eclesial.

MM-> Em nego a respondre aquesta pregunta al ser clarament homòfoba!!!

Ens recomanaries alguna peli o llibre de temàtica GLBT?
GSC-> I tant, per començar si no l’heu vista, la pel•lícula “Maurice” basada en un llibre d’E.M. Forster (el llibre també és excel•lent). La novel•la “El lenguaje perdido de las grúas“, de David Leavitt, és un altre clàssic. Sobre homosexualitat i adolescència, us recomanaria “Beautiful thing“. I per a qui vulgui ficar-se en temes més teòrics i conceptuals, “Reflexiones sobre la cuestión gay“, de Didier Eribon, que ve a ser a l’homosexualitat el que és el “Segon sexe” de Simone de Beauvoir als estudis sobre la condició femenina. Per a pares despistats, un gran clàssic, escrit amb un estil planer amb participació de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, és “Entender a los que entienden” de Joanaina Escalas. No he vist encara la peli de “Mi nombre es Harvey Milk“, però pinta molt bé!

MM-> Tots els directors de cine i escriptors amb una mica de criteri son homosexuals declarats o encoberts, per tant TOTES les obres d ela literatura universal i de la història del cine, en realitat tenen una trama oculta GLTB! TOTES!!! Si no sou capaços de trobar-la es que encara no heu desenvolupat suficientment el vostres superpoders glamourosos!

La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

CAPÍTOL 3 CLICANT AQUÍ

El matrimoni gai va extingir els dinosaures

Avui us deixo amb un text que he traduït del anglés i que he trobat gràcies a Facebook. En ell es ridiculitzen fins al extrem els aruments que ha emprat la dreta americana per oposar-se al matrimoni homosexual a la campanya electoral a Califòrnia on, a part de col·laborar en la històrcia victòria de Barack Obama, hauràn de decidir si estan a favor o no del matrimoni homosexual. Tan de bò el 4 de Novembre la única cosa que s’extingeixi sigui el Partit Republicà.

.

17. El matrimoni gai canviarà les nocions bàsiques de la societat; mai no ens podríem adaptar a normes socials noves. De la mateixa forma que no ens hem adaptat als cotxes, a l’economia de serveis, o a les vides més llargues.

16. La cultura gai és una moda nova creada pels mitjans de comunicació liberals per minar tradicions molt antigues. Sabem que això es cert perquè el sexe gai no existia a la Grècia antiga i Roma.

15. Hi ha moltes famílies heterosexuals que volen adoptar, i cada nen no desitjat ja té una família afectuosa. Tal com ho demostra que els orfelinats o el serveis d’acollida de menors no existeixen

14. Els conservadors saben millor com crear famílies fortes. No és pas cert que  Texas i Mississippi tinguin el nivell d’embaraços d’adolescents més alt, i a Massachusetts, Vermont, i New Hampshire tinguin el més baix. Això és un mite creat mitjans de comunicació liberals.

13. El matrimoni és una institució religiosa, definida per esglésies. Aquest és el motiu pel qual els ateus no es casen i els cristians tampoc mai es divorcien.

12. Els nens no poden créixer sense un model masculí i un femení a casa. Aquesta és la raò  per la qual no existeixen a la nostra societat pares solters.

11. La religió no dóna suport a matrimoni gai. En una teocràcia com la que es viu al nostre estat, els valors d’una religió s’imposen al país sencer. Aquest és el motiu pel qual  tenim només una religió a Amèrica.

10. Els pares gais criaran nens gais, ja que els pares heteros només crien nens heteros.

9. Els matrimonis heterosexuals són vàlids perquè produeixen nens. Per tant la gent gran no se’ls hauria de permetre casar-se perquè els nostres orfenats no estan plens encara, i el món necessita més nens.

8. El matrimoni hetero serà menys significatiu si el matrimoni gai es permet; i aleshores la santedat del matrimoni de Britney Spears (de 55 hores de durada) es destruiria.

7. Les “unions civils” amb els mateixos beneficis que el matrimoni però amb un nom diferent és molt millor, ja que les institucions “separades però iguals” són una bona manera de satisfer les demandes de les minories, com ho demostra l’apartheid sud-africà.

6. El matrimoni heterosexual ha existit  molt temps i no ha canviat gens; les dones són propietat del marit, els negres encara no es poden casar amb blancs, i el divorci és encara il·legal.

5. Legalitzant el matrimoni gai obrirà la porta a totes les classes de comportament boig. La gent pot fins i tot desitjar casar-se amb els seus animals de companyia perquè un gos té posició legal i pot signar un contracte de matrimoni.

4. El matrimoni gai animarà la gent ser gai, de la mateixa manera que estar al voltant de gent alta et farà alt.

3. Ser gai no és natural. Els americans genuïns sempre desestimen coses antinaturals com les ulleres de sòl, el polièster, i aire condicionat.

2. Son la causa del extinció dels dinosaures, ja que aquests al practicar el sexe gai es vàren extingir!

1. Meteorits i volcans!

Es pot ser més retorçat?

 

Mireu el que acabo de llegir al blog del lluís:

Traducció: “Deu odia Espanya. Gràcies Deu per la mort de 160 persones en un accident d’avió avui a Madrid, Aquesta és la venjança de Deu per que Espanya ha venut la seva política als mariques. Si. La irreversible maledicció de Deu Totpoderós és ara a Espanya, on hi han tots els mariques i  aquells que els permeten existir – la “destrucció d’Egipte, que no pot ser curada”.

Ja he parlat en altres ocasions de la ultra-homòfoba esglesia de Westboro i el seu lider Fred Phelps, els mateixos que es vàren dedicar a boicotejar el funeral de Hearth Ledger o d’adolescents gais morts en pallisses.

I, el pitjor de tot, es que el Partit Republicà ha triat com a candidata a la Vicepresidència dels Estats Units a  la Governadora d’Alaska anomenada Sarah Palin, partidaria dels mateixos arguments que aquests pirats! Esperem que Barack Obama no ens falli!

Com ser una “Mariculta” i no morir en l’intent!

Els gais bàsicament ens dividim en tres grups perfectament definits: per una banda aquells que es troben obsessionats amb la seva bellesa física i passen les hores mortes dins un gimnas per tindre un cos 10 (musculocas), aquells que creuen que el glamour és un mer sinònim d’elegància, roba cara o pentinats d’infart  i finalment els “Maricultes“, aquells que formem l’avanguarda cultural del segle XXI i sabem que el glamour es troba realment a la bellesa intel·lectual!

Dins aquest grup trobem històricament personatges que, amb la seva capacitat creativa han estat capaços de fer avançar de forma determinants l’art, la liteatura o la ciència: estem parlant de Plató, Aristòtil, Miquelàngel, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Lluís Llach o Arqueòleg Glamurós, per citar tan sols alguns des més coneguts.

Doncs avui us donaré una lliçó magistral de com arribar a formar part d’aquest selecte i elitista grup: ja us aviso que no és fàcil, però tot és posar-s’hi! Els únics requisits bàsics son ser gai (obviament!), ser alt, prim i haver estudiat una carrera universitària (que no sigui una enginyeria).

1.- CINE: És obligatòri veure sempre els films en versió original subtitolada, preferentment en cinemes com Verdi o Floridablanca, a poder ser de cinema d’autor i eropeu. MAI  pelis comercials americanes en una gran superficie i doblades, aixó es un veritable crim per una Mariculta!
FRASE ILUSTRATIVA: “Que no saps qui és David Lynch? Fora del meu llit ara mateix!!!”

2.- MÚSICA: Preferentment alternativa anglesa o antiga i rara; en el cas que us agradi un artista comercial ho podeu arreglar fent-vos fan de les seves cançons més extranyes com cares B o rareses. És imprescindible emprar el major nombre de tecnicismes anglesos en qualsevol conversació musical.
VOCABULARI BÀSIC: Mainstream, underground, backstage, indiecool, technopop, electroclash, rave…

3.- PREMSA: El diari mariculte per excelència és El País, en tots els seus aspectes i seccions. A males males, podeu compar La Vanguardia o Público. No queda gaire bé llegir l’Avui o EL Periòdico i sobretot MAI diaris esportius!
FRASE ILUSTRATIVA: “Ahhhhggg! He tocat l’Sport, em vaig a desinfectar!”

4.- ART: Com més avanguardista, abstracte i menys figuratiu millor. És igual que no entngueu res, no hi ha res a entendre, simplement mireu-lo fixament amb cara d’interessant i expresseu amb veu alta aquells sentiments onírics que us reporti amb un vocabulari ple de tecnicismes artístics.

5.- LITERATURA: llegir molt és la base de tot mariculte que es precii. Qualsevol cosa és bona menys: literatura infantil ( això inclou des de “Teo va al Zoo” fins a “Harry Potter”  ), bestsellers, llibres mediàtics i llibres de cuina. Per fer més punts: llegir poesia! amb aixó entreu directe al cel mariculte!

6.- ALTRES: La cultura no té límits, no li poseu vosaltes! Mai està de més tenir una sòlida base de coneixements històrics, antropològis i filosòfics per quedar bé en qualsevol conversa amb una altre mariculte i sobretot per poder citar a autors famosos, en plan: “Com diria Nietzche, alló que no ens mata ens fa més forts“. Citar frases en llatí ja és lo más!

Doncs res, dit aixó: per que no ens unim tots els maricultes per fer un grup secret, dominar el món i expulsar tota la garruleria i la vulgaritat de la faç de la terra? Nemo? Rafa? Us hi apunteu?  

GOOD AS YOU… *by Paula & Meritxell*

Un any més arriba la setmana del Orgull GLTB i aquest blog, de nou, realitza un especial temàtic sobre l’estat de la qüestió des de difrents punts de vista. I he volgut inaugurar la secció amb un cameo molt interessant: Es tracta de les concusions d’un treball de recerca de Batxillerat realitzat per dues joves de 17 anys (una de les quals vaig conèixer al esplai) en el que jo hi vaig col·laborar concedint una entrevista. El resultat no podia ser més encoratjador: han tret un 10 i l’han presentat a concurs!

GOOD AS YOU

.
Des de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l’Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

Tot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

Plumafòbia

L’altre dia estava mirant el reality show emblema de la ultrapetarderia més gore, “Supermodelo” com no, i em va cridar força l’atenció que en una de les proves del càsting, en la que una parella hetero havia de donar-se una abraçada a la platja per fer un anúnci de colònia, la professora no parava de repetir al noi “Tienes que ser más macho!“.

Es a dir: si el que vols és vendre un producte a través del sexe com a reclam aquí no ens valen models afeminats. Que bé! Seguim imposant a través dels mitjans de comunicació l’etern tópic noi=masculí / noia=femení, quan ja sabem de sobres per l’antropologia i la història que aixó és una construcció social, que no té res de biològic al darerre i que, per tant, es trasmet exclusivament mitjançant l’educació i no amb els gens.

El que jo em temo és que anem cap a una societat com la grecorromana, on la homosexualitat estigui ben vista, però hi segueixi havent un rebuig cap a la transgresió dels rols de gènere: gais si, pluma no (vegeu aquest post del Nemo per més informació sobre la homosexuat a l’Antiguitat clàssica).

I el que és encara molt pitjor, aquesta plumafòbia s’està extenent ràpidament dintre del ambient gai: cada cop em resulta més freqüent llegir perfils a pàgines de contactes GLTB on deixen palés el seu rebuig cap a nois amb ploma i demanen que només els escrigui “gent normal“. Fins i tot s’ha creat un pàgina de contàctes exclusiva per gais garrulos i masulins (vegeu-la aqui).

I no és que em sembli malament, eh! Cada escú és com és i li agrada el que li agrada, però a vegades em dona la lleugera sensació que per aconseguir els nostres drets hem d’acabar moldejant el nostre comportament per heterosexualitzar-nos i formar així part de la Norma  i no entenc perquè, la veritat.

 

El Reialme del Silènci

El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.

En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.

Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.

Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible  l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.

Mentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.

Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…   

I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.

Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.

 Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web  AQUI).

PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?

Eii! Que he publicat un relat a la web de Dos Manzanas!!

Doncs si estimats lectors, jo també faig cameos en altres webs i és per mi un honor indescriptible col·laborar en la pàgina d’internet que més treballa contra la homofòbia dia a dia: Dos Manzanas, que avui han publicat una història meva dintre del concurs de Microrrelats de temàtica GLTB del dia de St jordi!

HO PODEU LLEGIR AQUÍ