Posts Tagged ‘franco’

h1

Ni Procés Ni Rajoy. Prou Fal·làcia de la Falsa Dicotomia

Juliol 18, 2017

# 0Franco1

El Processisme està desesperat. Davant l’imminent fracàs del seu segon simulacre de Pseudoreferendum necessiten que algun votant del NO despistat participi en el seu frau sense garanties del 1O, per tal d’aconseguir com sigui que el 1O tingui més vots que el 9N, per tal de mantenir viu el Procés i la dreta al poder. Per això estan recorrent a la única idea que han estat capaços d’elaborar: Si no votes a la farsa del 1O, estàs amb Rajoy, amb el feixisme i contra la democràcia.

Aquesta ridícula idea es tracta del clàssic exemple de la “Fal·làcia de la falsa dicotomia o del fals dilema“, la definició de la qual es la següent:

“La fal·làcia lògica del fals dilema involucra una situació en què es presenten dos punts de vista com les úniques opcions possibles, quan en realitat hi ha una o més opcions alternatives que no han estat considerades. Les dues alternatives són amb freqüència, encara que no sempre, els punts de vista més extrems dins d’un espectre de possibilitats”

Avui n’hem vist una nova demostració, quan un grup de cuperos i troskonvergents han llençat una lamentable campanya acusant de franquistes a tots els que no vulguin votar al 1O. Una campanya que ha rebut el suport entusiasta de la Fundación Francisco Franco. Curiosament la comparació amb el feixisme no inclou als que votin pel NO, doncs a aquests els necessiten desesperadament per donar certa pàtina de veracitat a la seva performance propagandística que simularà ser una votació. Una terrible banalització del feixisme i un insult a la memòria històrica que, de nou, ens recorda com l’independentisme va fugir a l’exili el 1940 mentre el PSUC plantava cara al feixisme en solitari.

De fet, dona la casualitat que va ser el mateix Franco  va ser el primer en emprar aquesta fal·làcia del fals dilema per cridar a la participació en un referèndum sense garanties. Aquest frau democràtic es va realitzar el 1966, per ratificar la Llei Orgànica de l’Estat, on els vots a favor van arribar al 95,6%, amb una suposada participació del 88%. Que creïble oi? Es el que tenen les votacions sense garanties, que son molt fàcilment manipulables.

# 0Franco2
No es el primer cop que alguns processites demostren la seva mediocritat intel·lectual emprant aquestes comparacions tan barroeres. Com és l’únic argument que han aconseguit elaborar per cridar a la participació, el repeteixen fins al deliri. No donen per més.  Aquí podem veure com la diputada de la CUP Mireia Boya, filla d’una diputada convergent i germana d’un alt càrrec de la Generalitat, comparava alegrement a les persones d’esquerres dissidents al règim processista amb el partit feixista PxC

# 0MireiaBoyaPxC

 

No es l’únic lloc que passa. No tenim el monopoli dels fraus en lògica retòrica. Fa poc a Turquia, Erdogan va convocar un Referèndum per reformar diversos articles de la Constitució per tal d’augmentar el poder presidencial i poder purgar a la oposició. Doncs bé, durant tota la campanya el seu gran argument va ser que qui votés que no estava donant suport al terrorisme.

# 0Franco3

Durant la Guerra d’Irak, el President Georges W. Bush es va dedicar a repetir en diversos actes que els milions de manifestants del “No a la Guerra” estaven al costat d’Osama Bin Laden, ja que les úniques opcions eren estar amb ell o contra ell.

DEZc5d8XsAAvpea

Si aquesta fal·làcia fos certa, tenint en compte que el simulacre de votació del 9N va tindre una participació del 37,02%, això significaria que a Catalunya hi ha aproximadament un 62,98% de franquistes o votants del PP. Curiosament quan arriben les eleccions amb garanties democràtiques a Catalunya la ultradreta mai passa del 1% i el PP es queda amb un 8,5%. On son la resta? Han desaparegut? Màgia!

Aquells que no votarem al 1O ho fem per molts diversos motius i raons. Alguns creiem que el 1O es una farsa propagandística sense cap garantia, mentre altres pensen que es un cop d’estat o bé una mobilització legítima, però no una votació. Conec a molts independentistes honestos que no pensen participar en una performance que no servirà absolutament per res més que mantenir a Puigdemont a la cadira.

I, estic segur que molts dels que el 1O ens quedarem a casa el 2O seguirem lluitant per un referèndum legal i vinculant, que passa si o si, per fer fora a Rajoy de la Moncloa.

PD: Gràcies a @inforiovn1  per haver-me ajudat a fer aquest post suggerint-me exemples de fal·làcies!

Anuncis
h1

Feixisme i Capitalisme: una relació complexe

febrer 1, 2012

Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!

Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició,  un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a  aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.

h1

La invasió republicana de la Vall d’Aran (Octubre de 1944)

febrer 27, 2011

Poca gent sap que el dia 19 d’Octubre de 1944, a les 6 del matí, un exèrcit format per uns 8.000 soldats antifeixistes va creuar la frontera francesa a l’altura de la Vall d’Aran per iniciar la “Operación Reconquista”, per tal d’alliberar Espanya de la tirania nacionalcatòlica i proclamar la III República. S’anomenaven UNE (Unión Nacional Española) i bàsicament eren militars que havien participat a l’alliberament de França de les tropes nazis.

El cervell de tota la operació hi havia Jesús Monzón, un desconegut comunista navarrès que, aprofitant l’exili de la Passionaria a Moscou, s’havia lligat a la innocent Carmen de Pedro, la responsable del PCE a França, i havia creat una poderosa xarxa política i militar al seu voltant, sense que la veritable direcció del partit en tingués la menor idea.

Aquell 19 d’Octubre dos temibles dictadors es van endur un bon ensurt: per una banda Francisco Franco que, segons la seva germana Pilar, mai el va veure tan exaltat ni nerviós, convocant un Consell de Ministres extraordinari al creure que eren totes les tropes aliades les que venien efectivament a per ell; a l’altre banda d’Europa,  Stalin, que no entenia com  ningú li havia dit absolutament res de que una força política, teòricament subordinada a ell, es ficava de nou en una guerra de la que ja n’havia sortit prou escaldat i que anava en contra de tots els seus plans i estratagemes pactades amb els aliats.

L’exèrcit de la UNE va establir el seu estat major a Bosost des d’un va comandar diferents batalles a Salardú, Era Bordeta i Bordes amb l’objectiu de derrotar al General Moscardó que protegia  Viella, on s’hi havia de proclamar la República amb Negrín de president, fet que mai va arribar a succeir.

La Operació va ser un fracàs ja que els aliats no li van donar suport: Anglaterra i EUA preferien a Franco que una Europa rodejada de comunistes pels dos cantons (tot i que el PCE mai va optar per la via revolucionaria, ni molt menys dictatorial) i el mateix Stalin va enviar a Santiago Carrillo a Bosost per avortar la invasió el dia 27 d’Octubre per, anys més tard, fer un procés de depuració interna de qualsevol seguidor de Monzón.

Franco va silenciar aquell episodi que li havia fet perdre els nervis i el PCE mai va voler recordar que, degut a l’absència de la seva lideresa en els moments més difícils, un arribista quasi els arrabassa tot el poder i condueix al partit a un suïcidi col·lectiu. Així doncs, unes 200 persones varen perdre la vida sense que gairebé ningú els tornés a recordar, 8.000 soldats van lluitar contra el feixisme sense que la Història mai es dignés a donar les gràcies o un copet a l’esquena, deixant que l’oblit engolís un episodi que podria haver enderrocat la dictadura franquista, que  tan sols hauria durat cinc anys, esdevenint un breu parèntesi entre la II i la III República.

Com les fonts històriques son extraordinàriament escasses us recomano que, si voleu aprofundir en aquest apassionant tema, us llegiu la darrera novel·la d’Almudena Grandes “Inés y la alegria”, un excel·lent llibre que m’ha acompanyat el darrer més i que ja l’esteu incloent a les vostres peticions de Sant Jordi.

h1

TOP: Personatges freaks de la Família Franco

gener 24, 2011

Durant quatre dècades el nostre estat va estar en mans d’un militar carnisser, sanguinari, i semi-analfabet, que es va trobar el poder per accident en mig d’una guerra. Al seu costat sempre va tenir a la seva família, una dantesca col·lecció de monstruoses alimanyes  i personatges estrafolaris  que, encara avui dia, atresora un gran poder econòmic i social. Anem a repassar els personatges més destacats…

“Este Caudillo es un chulo y un cabrón.
Si lo sabré yo que soy su padre”

Nicolás Franco

Carmen Polo “La Collares” (dona)

Aquesta burgesa acomodada d’Oviedo es va criar en una escola de monges salesianes, on mai va arribar a examinar-se de res, doncs amb la seva posició no li calia. Va ser la única persona que feia callar al Caudillo (a qui anomenava “el Comandintín”), sense que el seu coll es retorcés en un garrot vil.  Avariciosa, inculta i presumptuosa, era molt aficionada a visitar joieries i a endur-se el que volia sense pagar; davant les seves visites els gremis de joiers tancaven portes o bé muntaven un fons de compensació.

Ramon Franco “El Chacal” (germà)

Militar anarquista, republicà, lector del Corà, membre de la maçoneria, diputat per Esquerra Republicana de Catalunya i amic personal de Francesc Macià, va ser designat el 1935 agregat militar a Washington, ja que el govern creia que podia estar tramant una revolució d’extrema esquerra (el 1930 ja havia intentat bombardejar el Palau Reial). En el moment que s’assabenta que el seu germà ha estat designat cap d’estat, es passa al bàndol nacional i s’apunta voluntari per bombardejar València en mig d’una tempesta, quan el seu hidroavió s’estavella i mor.

José María Martínez-Bordiú y Bassó “Pocholo” (nebot d’un gendre)

Baró de Gotor, estudiant d’econòmiques, cocaïnoman i discjòquei de Pachà és més conegut pel seu pas per programes televisius com el mític “Hotel Glam”, “Aventura en África” o “Crónicas Marcianas”.  Les seves frases més mítiques son: “Majadera no es nada malo, ¡viene de maja!” “Fieeeshta” o “Me como Ibiza”.

Ramón Serrano Suñer “El Cuñadísimo(cunyat)

Veritable ideòleg dels primers anys del franquisme, nazi convençut, aconsegueix la fusió de carlins i falangistes en un sòl partit i la censura a la premsa. Un cop nomenat Ministre d’Assumptes Exteriors viatja a Alemanya on coneix a Henrich Himmler, prepara la trobada amb Hitler a Hendaya i, posteriorment disenya la División Azul. Quan Franco s’alia amb EUA i Gran Bretanya el fa fora del Govern, acusant-lo d’adúlter. A finals del franquisme intenta crear un moviment liberal clandestí antifranquista  que serà un fracàs. El jutgeGarzón el va imputar per crims contra la Humanitat.

Carmen Martinez Bordiu “La Nietísima” (neta)

La neta del dictador, que tan sols ha estudiat Batxillerat, va casar-se amb un oncle del Rei, Alfonso de Borbón, en una fallida operació per ajuntar la monarquia i el franquisme. Ha participat en nombrosos programes de televisió, com “Mira quien baila” (TV1) i “Sálvame”. i  ocupa constantment portades a les revistes del cor. El fet que es tracti de la descendent directa d’un genocida feixista, no ha estat cap impediment per a la seva carrera. El seu fill Luís Alfonso, s’ha auto-proclamat pretendent reialista al tron de França.

Nicolás Franco Salgado -Araujo (pare)

Tinent general de l’Armada, liberal, lliurepensador, putero, alcohòlic i anticlerical. Un bon dia decideix abandonar la seva família i casar-se amb la seva amant, sense haver anul·lat el seu anterior matrimoni, esdevenint així bígam i fins i tot té una filla amb la seva segona dona. Se li atribueixen expressions com “Si a Paco le gustaran las mujeres, otro gallo cantaria, “El más inteligente de mis hijos es Ramón; Nicolás es un petardista, y Paquito sigue siendo un tonto.”

Actualment es calcula que la Família Franco posseeix una fortuna valorada en 500 milions d’euros, diversos terrenys i palaus (Palacio del Canto del Pico, parcela La Colònia, finca de los Monteros a Marbella, olivars a jaen i diversos apartaments a Campoamor), així com  nombroses empreses (Comerzia, Estacionamientos Urme, Aparcamientos Atocha, Centro Médico del Láser Pío XII, o la societat Premohi, que importa carn).

PD: La imatge de Carmen Polo és obra de Roberta Marrero

h1

El passat franquista de Samaranch

Abril 21, 2010

SAMARANCH FRANQUISTA

Joan Antoni Samaranch, un altre falangista confés i orgullós que mor al llit mentre els mass media ens venen la seva immaculada hagiografia, com si el seu passat criminal d’alt carreg en una dictadura feixista fos un petit detall sense importància. Vaja, el mateix que hem vist fa poc a Polònia, amb el seu silenciat Règim de Terror Homòfob, mentre la justícia espanyola apunta i dispara contra qualsevol que vulgui remoure aquell passat recent sobre el qual es va construir l’actual democràcia.

Aquí un petit resum del passat feixista de Samaranch, sempre a la primera fila del règim, tal com ha denunciat la plataforma “Democràcia i Dignitat a l’Esport” (Manifest AQUÍ):

-Va néixer l’any 1920 a una família burgesa ultraconservadora propietària d’una fàbrica tèxtil. Evita la guerra civil amagat per no servir al bàndol republicà.

-Va iniciar la seva carrera política, després d’afiliar-se a la Falange, com a conseller d’esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1962). Va aconseguir el carreg fent de confident i espia per Ramón Serrano Suñer (cunyat de Franco) primer, i Carrero Blanco (President del Govern i campió mundial de salts d’alçada) després, a qui coneixia en prostíbuls d’alt standing per a alts burgesos. Les seves orgies son famoses a la jerarquia franquista

-Es nomenat Delegat Nacional d’Educació Física i esports (1967)

-Guanya una acte de diputat a les Corts Franquistes durant tres legislatures, fins a l’arribada de la democràcia.

-Es proclamat President de la Diputació de Barcelona (1973)

-Crea partit falangista Concordia Catalana, ja en democràcia. Afortunadament és un fracás.

El Comitè Olímpic Internacional va depurar als anys 50 a tots els seus membres col·laboradors amb Hitler o Mussolini, peró no se li van caure els anells per acceptar com a President a un alt carreg franquista, desitjós de rentar-se la cara.

Durant la seva presidència ha estat vinculat als següents escàndols de corrupció relacionats amb la compra de vots de delegats per celebrar dels Jocs d’Hivern a Salt Lake City, dóping, suborns varis o compra i venta irregular de terrenys.

h1

Franco i la dreta espanyola, avui

Abril 14, 2010

Algú s’imagina a la Presidenta d’Alemanya, la conservadora Àngela Merkel, reivindicant la figura política d‘Adolf Hitler, culpant als jueus de provocar l’Holocaust nazi, o instant a la justícia germana a no investigar als culpables del extermini nacionalsocialista, deixant els milions de cadàvers soterrats i amagats a la llum de la Història? O al Partit Nazi portant als tribunals a un jutge alemany que investigués Austwitch?

Doncs bé, al nostre país això succeeix! Quan, per fi, tenim un govern socialista que fa una Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica i un brillant jutge, en coherència amb aquest marc legal, posa en marxa les mesures pertinents per executar aquesta norma, resulta que els mateixos feixistes tan rampants, Falange Española i el seu pseudosindicat afí “Manos Limpias”, aconsegueixen que el Tribunal Suprem inhabiliti al jutge, en comptes d’il·legalitzar als falangistes.

La dreta espanyola majoritària ha perdut tot complexe a l’hora de parlar del passat recent i de reivindicar la dictadura franquista: gràcies al revisionisme històric perpetrat per un assassí confés i exterrorista, el farsant Pio Moa, han reinventat i autojustificat la dictadura descarregant tota el seu complexe de culpa en les seves víctimes. Aquestes son les seves mentides:

-La guerra civil va començar el 1934 amb la vaga general a Astúries.
Clar, ara resulta que durant dos anys hi va haver un conflicte bèl·lic i ningú se’n va adonar!!Si que eren despistats els nostres avis!

L’alçament militar va ser culpa del clima de crispació provocat pel Front Popular.
Mira que guanyar unes eleccions democràtiques, quines coses de fer aquests progres! En comptes d’estar tot el dia demanat per radio la mort de tot militant d’esquerres, com feia Queipo de Llano!

La sanguinària  i brutal repressió franquista estava justificada, ja que al bàndol republicà també van matar gent.
Amb dues petites diferències: 1)els nacionals van tenir 40 anys per venjar-se, excavar les seves foses i enterrar als seus morts 2) la violència a la rereguarda republicana estava impulsada per grupuscles ultres, no organitzada amb detall i alevosia pel govern legal de la República.

I en un país on tenim una esquerra d’orxata a les venes, atemorida i acomplexada davant la desmelenada caverna mediàtica, quan per fi es fa un acte antifeixista de veritat, com el que ahir van convocar en suport a Garzón UGT, CCOO i les Mares de la Plaza de Mayo, entre altres, a la Universitat Complutense, el putrefacte Tribunal Suprem, segrestat ideològicament pels mateixos que van assassinar a Lorca, posa el crit al cel i, com no, tots els mitjans de comunicació afins al PP, en comptes de demanar perdó a la humanitat per ser hereus ideològics de la dictadura, vomiten el seu odi contra la democràcia.

Aquí un breu popurri d’epítets qualificatius amb que els principals mitjans de la dreta espanyola (Razon, ABC,COPE, El Mundo i Libertad Digital) es refereixen al acte en solidaritat al Jutge Garzón d’ahir:

“aquelarre republicano-comunista, totalitario, fanático, antidemocrático, guerracivilista, despreciable, estofado indigesto propio de otros tiempos, caïnita, horda de memoriantes garzonitas, uno de los episodios más bochornosos de la história de España, un proceso de aniquilación de la legalidad, esbirros bien pagados haciendole el trabajo súcio a zETAp, guateque transnochado asqueroso, revanchismo de la caterva sociata, ladrido de los perros perdedores de una guerra justa y cómplices del 11M, degenerados marxistas amigos de Stalin, una demostración de la porqueria que impregna nuestra nación, meros voceros al servicio del Gamberro de la Moncloa, sinvergüenzas vividores a cuenta del estado y los trabajadores, asoman las fauces de la izquierda asquerosa, los mismos que perpetraron un genocidio contra católicos decentes, liberticidas apologetas del terrorismo, la misma chusma sindical de siempre…

En fi! Us deixo amb l’excel·lent discurs del flamant ex-Fiscal General Anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo! Tan de bo l’esquerra espanyola tingués polítics amb un discurs tan valent i coherent com el seu!

 

h1

Reflexions preelectolrals vasco-gallegues

febrer 15, 2009

GALICIA

Fragasaurus!!

Les eleccions gallegues careixen de tota emoció i interès polític, ja que el bacallà està tot tallat,venut i regalat.

Històricament les enquestes a Galícia sempre encerten el resultat, ja que el nombre d’indecisos en aquestes terres es pràcticament nul i el  comportament social a les urnes respon a raons exclusivament demogràfiques: el vot rural i de la gent gran va massivament al PP i el vot urbà i més jove va tot al actual govern de PSdG-BNG.

Així doncs el PP va perdent vots i escons a mida que la generació d’octogenaris analfabets, nostàlgics del també galleg Franco, la va dinyant, i cada 4 anys perd 2 diputats, de forma quasi matemàtica; és a dir, si els meus càlculs no fallen, obtindrà 35 parlamentaris, cosa que, degut a la seva impossibilitat per aliar-se amb cap altre força política, el deixarà un cop més a al oposició. El fet que hagin esclatat diversos casos de corrupció política, amb prou feines tindrà incidència en el vot dels iaios que no deuen ni saber que Manuel Fraga ja ni és el candidat i acudeixen als comicis arrossegats pel cacic de torn.

EUSKADI

_00001231749780_1

Patxi López mereix ser Lehendakari. I dic això des de la meva perspectiva independent, que mai he optat per una papereta amb les sigles del PSOE, ni cap de les seves filials, i que, ideològicament, estic força més a prop de EB o Aralar.

Però després de 30 anys ininterromputs de govern del nacionalisme conservador i de diversos fracassos encadenats d’esperpèntics projectes sobiranistes que no han dut enlloc, Ibarretxe ha de plegar.

El PSE és, sens dubte, el partit que més va arriscar políticament en el procés de Pau, obrint ponts de diàleg amb les bases de Batasuna, sabent que s’hi jugaven la pell i que la caverna mediàtica se’ls llençaria a la jugular. Va aconseguir  deixar a banda el rancor produït per morts i atemptats que han causat moltes baixes entre les seves pròpies files; cosa que cap altre força política basca ha sabut fer.

Les enquestes parlen que, segons sembla, les úniques combinacions polítiques que sumarien majoria seria una suma de PSE+PP (un error estratègic garrafal que constituiria un nou front de divisió social en funció del nacionalisme) o una altre PNV+PSE, la favorita per els electors, en la que el partit nacionalista hauria de rellevar al actual lehendakhari per una figura més pactista i moderada (cosa que Iñaki Urkullu, president del PNV, està desitjant de fa temps), i el PSOE s’asseguraria suport parlamentari a Madrid pel resta de la legislatura.

A més, una entrada del socialisme a Ajuria Enea suposaria una oportunitat per avançar en l’autogovern basc mitjançant una entesa amb el govern central, sense estridències radicals condemnades al fracás segur. També podria servir per obrir una nova oportunitat al procés de diàleg, tot i aque aixó ho veig força més difícil.

En quant a la no presència de l’esquerra abertzale proetarra, tot i ser absolutament contrari a la Llei de Partits, crec que en aquesta ocasió, després d’haver volat pels aires el procés de Pau i emprar els vots del PCTV exclusivament per desestabilitzar el Parlament, crec que tenen més que merescut passar al extraparlamentarisme.

REPERCUSIONS EN POLÍTICA ESPANYOLA

OESIN-ESPANA-WEB-AGUIRRE-DONACIONES

Una derrota sonada del PP en ambdues comunitats, com la que apunten gairebé totes les enquestes (el candidat popular a Euskadi no el coneix ni sa mare), podria precipitar un debilitament del líder de la oposició, Mariano Rajoy, que ni en una situació d’extrema crisis econòmica hauria sabut rendabilitzar el descontent popular, facilitant així l’inevitable assalt a Gènova per part de la malèfica E$$pe que guaita pacient la seva oportunitat