REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?