2011: Les imatges que NO m’hauria imaginat veure aquest any

FEBRER: Plaça Tahir d’Egipte, una revolta àrab fa caure la dictadura de Hosni Mubarak

ABRIL: Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet, unes 300 persones participen en una assemblea d’indignats

JUNY: Artur Mas i Núria de Gispert arriben al Parlament en Helicòpter, després de deixar que una revolta popular assetgés als diputats

JUNY: Els regidors feixistes de PxC prenen possessió a l’Ajuntament de L’Hospitalet, entre una gran manifestació de rebuig

JULIOL: Una pancarta gegant contra les retallades en Sanitat es desplega de l’Hospital de Bellvitge

JULIOL: Francesc Camps dimiteix com a President de la Generalitat, imputat per la corrupta trama Gürtel

SETEMBRE: El moviment indignat es globalitza i arriba a Wall Street

OCTUBRE: ETA anuncia la fi de la lluita armada

NOVEMBRE: Berlusconi dimiteix per deixar pas a un govern tecnòcrata al front d’Itàlia

DESEMBRE: Es trenca el tabú de la Monarquia i la premsa carrega durament contra Urdangarín, imputat pel cas Palma Arena

El meu primer record d’infantesa

Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc,  un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.

Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.

Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.

Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?

PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.

Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

GUERRA CIVIL GAI: Mani vs. Pride

Catalunya, fent honor a la seva llarga tradició caïnita i fratricida, ha celebrat L’Orgull GLTB i els 40 anys de la Revolució Sexual de Stonewall amb dos actes paral·lels i aparentment irreconciliables. Aquest blog, com no podia ser d’una altre forma, ha acudit als dos i n’ha fet una crònica fotogràfica.

Tot i que Barcelona va ser pionera en les manifestacions gais, aquesta absurda enemistat interna, fruït de rivalitats personals entre liders històrics (Jordi Petit, Armand de Fluvià, Eugeni Rodriguez…), ha deslluït les celebracions històricament… fins aquest any!

Manifestació del Orgull

Convocada pels col·lectius gais més alternatius (FAGC i CGB) va tenir lloc dissabte a la tarda, aplegant unes 8.000 persones segons la organització. S’hi van apuntar ERC, ICV, EUiA i altres grupuscles extraparlamentaris com Maulets.

Amb una sola carrossa, audio pèssim, batucades i un amateurisme esplaiero, els típics líders històrics d’aquests col·lecttius van corejar les consignes de sempre i a la nit hi va haver una festa a la mateixa plaça amb poca afluència.

El millor va ser trobar a molts altres bloggers i comentaristes com Rafa, The Traumas, Pep, Atenes de Pericles, Topo, Martí i, com no, El Niño del Exorcista.

Ens vàren repartir un pamflet en el que s’afrimava que els assitents al Pride del dia següent eren egolatres narcicistes, capitalistes, espanyolites i que vetarien l’entrada a majors de 35, gordes, calves i guenyes.

Batucada

La úinca carrossa de la mani

Final de la Mani a Pça Sant Jaume

Freaks varis per a tots els gustos

PRIDE

Convocada pels col·lectius gais majoritaris, empreses (discoteques, pàgines web, saunes, restaurants...) , Ajuntament de Barcelona, Generalitat i tots els partits excepte el PP, va treure al carrer 500.000 35.000 persones en un espectacular acte mai vist a la ciutat, carroçes, música, actes polítics…

I sí! Hi havien majors de 35, gordes, calves i fins i tot iaies, nens petits i families senceres ( a Plaça Espanya fins i tot hi havien parcs infantils). De guenya no en vaig veure cap, però.

Serà tot lo capitalista que vulgueu, però per fí Barcelona, amb un govern d’esquerres, té un Orgull a l’alçada del de Madrid, on regna el PP.

Carrosses de les emrpeses

Associació de pares i mares de Gais i Lesbianes
.

Els àngels de Gaydar.. slurrp!

Final de festa multitudinari a Plaça Espanya

Els freaks son una constant omnipresent

En fi, que sembla que la cosa ha acabat com les Festes de Gràcia: un event oficial molt lluent i un d’alternatiu cutrillo, però radical i necessari.

Sens dubte jo prefereixo no escollir i fer doblet!! I fins aqí aquest especial!

Jean Yves Lamoigne: fotografiant la ironia.

Jean Yves Lamoigne, fotògraf francés freelance que ha col·laborat amb moltíssimes campanyes publicitàries d’impacte, és la delicia visual escollida per revitalitzar la abandonada secció de fotografia d’aquest blog, aprofitant les poques visites que acostumo a tenir els caps de setmana.

Les seves provocadores fotografies, o fotomontatges si ho preferiu, beuen directament del sentit d’un humor bastant negre, causant en cada una de les seves treballades imatges una freda emoció entre el somriure més frívol i l’esglai glaçat davant un succés inminent. Disfruteu-lo!

.

.

.

.

.

.

.

.

Fotocrònica de la voràgine (I)

Doncs res, el cap de setmana m’ha passat volant entre fer, desfer la maleta, sopar per Gràcia i passar la nit a Razzmatazz. Un cop més marxo cap a l’interior de la Catalunya rural a treballar en el projecte arqueològic que em duc entre mans! Quatre dies laborables més i agafo vacances!! Per fí!

Apa i per que no us queixeu us reagalo by the face algunes fotos que he pogut fer en el transcurs de la primera setmana del meu agitadíssim estiu! Ens llegim el finde vinent! Be evil!

Blue Velvet

.

Allà on vaig sempre em trobo una Gàrgola!

.

Nena jugant en un sorral

.

Ora et labora

.

Però mira que ets gòtica!

Fotoreportatge de la Nit Blanca de Montjuïc

Doncs si! Ahir la primera nit blanca a la Muntanya de Montjuïc, on un grup d’arqueòlegs (i una professora de Belles Arts) vàrem aprofitar per anar a veure museus i tot tipus espectacles nocturns, al mateix temps que a mi em va donar per provar el “modo noche” de la meva càmara i, de pas, fer un post fotogràfic que relata perfectament la nostra esperiència cultural noctàmbula! Ja em direu si us agraden!

Follow the city lights

.

The Fountain

.

Ese hombre que tu ves ahi…

.

Botafumeiro

.

Piragüa – Ou ferrat

.

Foc o Aigua

.

El triomf de la nit

.

Highway to Hell

.

Ratpenat Humà

Un conte nyonyo

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.

Cameo, cameo …*by Blanco Nuclear*

Heu de saber que aquest blog està d’enorabona. El motiu? Doncs en primer lloc perqué en una setmana he rebut dos premis: Jonkepa m’ha otorgat el Premi Goldenbird conforme soc un sels seus blogs favorits i Toni Hilton, des de la seva bitàcora, que ara s’anomena “Supermarica 2008“, m’ha concedit el galardó “Fabulous Blog“,que també m’ha fet molta ilu! I per si això fos poc avui he fet un cameo al blog del Eduard (EDP.cat), amb un relat titolat “Diàlegs imaginaris dins un laberint“, així que no estaria malament que us hi passeu i el llegiu!

I finalment és per mi un honor presentar un cameo del meu vell amic del esplai “Blanco Nuclear“, que  ens presenta un projecte molt interessant que porta entre mans i per el qual necesita col·laboració! Us animo a que us el llegiu i hi participeu!

Cameo, cameo

L’ Arqueòleg Glamurós m’ha donat la oportunitat de fer un cameo al seu blog, de perdre la virginat amb la blogosfera! M’ha donat la oportunitat de fer públic el que em passa i/però/per tan, primer em presento:  

Sóc jove, modern, interessat per la cultura i les noves tendències, a vegades també artista conceptual i, com a tal, a vegades perdó el cap.  Ja està. Bé, també tinc un blog  molt avorrit, res de l’altre món, el qual i sobretot, no recomano a ningú.

L’altre dia, vaig despertar-me creient-me que era en Pasqual Maragall… si! l’ex-alcalde de Barcelona i ex-president de Catalunya. El mateix que es va col·locar la corona d’espines al cap amb en Carod i el del 3% !!!

Al principi va ser una experiencia horrible però, per sort!, m’hi he acostumat i ara li començo a agafar el gust…nose que em passa, devem estar conectats d’alguna manera sinèrgica, però sóc capaç de llegir-li la ment………..

Sé del ben cert que està obsessionat amb Barcelona (ciutat…) i per això, quan sóc ell, nomès escric sobre ella al blog. Perqué té un blog! Ho sabeu? Bé, potser el tinc jo però m’haureu de perdonar perquè ja no se qui sóc i qui deixo de ser. l’adreça es la següent:

                   http://lamevabarcelona.blogspot.com

Direu que el nom, és mostra (una mica) d’egocentrisme però bé, bàsicament la he feta jo tal i com és i, per tan, és meva (seva).Al blog podreu llegir-hi parrafades avorrides sobre barcelona (amb algun detall bo de tan en tan) i veure-hi fotografies que faig de la ciutat. Com que sóc molt dolent amb la càmera, i en faig poquetes que valguin la pena, he pensat que els barcelonins podrien col·laborar-hi, ves!

No us espanteu per la serietat del blog. penseu que l’escriu el jo (nosaltres) més dominat per ell i clar, el bon parlar, el rotllo institucional blablabla, de moment he aconseguit que no sonin els segadors cada cop que s’hi entra.

Crec que m’estic excedint una mica amb la longitud del cameo, tot i que en ocasions s’agraeix…

En fi, salut i gràcies a l’Arqueòleg!!!

*by Blanco Nuclear*

El Reialme del Silènci

El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.

En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.

Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.

Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible  l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.

Mentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.

Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…   

I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.

Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.

 Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web  AQUI).

PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?